La via escocesa (i catalana) cap a la UE

Com tot govern, la Comissió Europea té ideologia, conviccions. En aquest cas s'hi suma també la necessitat d'acontentar els estats membres que hi estan representats. Al Parlament comunitari la batuta està en mans d'una majoria conservadora. És en aquest context que s'han d'emmarcar les últimes declaracions dels seus portaveus sobre una eventual independència de Catalunya. La lletra dels tractats evidencia que les coses no estan, ni de bon tros, tan clares, i el camí que ha marcat Escòcia posa en relleu que la via per resoldre-ho és la negociació.

¿A què s'aferren els portaveus europeus?

La resposta de Prodi del 2004

Madrid i Brussel·les branden una resposta per escrit que va donar l'any 2004 l'aleshores president de la Comissió, Romano Prodi, a una eurodiputada gal·lesa. Hi afirmava que en "una nova regió independent [...] els tractats ja no seran d'aplicació al seu territori". Hi exposava la necessitat de sol·licitar i negociar posteriorment el reingrés, sempre amb el vistiplau de tots els estats membres. Aquesta és una tesi que ha estat qüestionada, entre d'altres, pel professor Roland Vaubel, assessor del ministeri d'Economia alemany.

¿Hi ha algun article referent a la secessió?

Els textos de la UE no recullen aquesta situació

El Tractat de la UE (TUE) detalla en els seus articles 49 i 50 els procediments que ha de seguir un estat que vulgui ser membre de la UE o que en vulgui marxar voluntàriament. No preveu enlloc, però, ni l'expulsió forçosa d'un territori, ni la secessió, ni la partició d'un estat membre. Només preveu suspendre la participació en determinades preses de decisions si no es respecten els principis fonamentals de la Unió.

¿Hi ha marge per a la negociació?

Sí, tal com demostra la via escocesa

Escòcia, que ja té data i pregunta per al referèndum, marca el camí: si guanya el sí, s'obrirà un termini de 18 mesos per negociar amb el nou Regne Unit i amb Brussel·les. Dit d'una altra manera: el dia que esdevingui finalment un estat, també ho ha de ser d'Europa. L'euroescepticisme del premier David Cameron ha reforçat aquestes conviccions i ha donat múscul a l'independentisme. Sir David Edward, que va ser membre del Tribunal de Justícia Europeu, afirma: "De conformitat amb les seves obligacions de bona fe, cooperació sincera i solidaritat, les institucions de la UE i tots els estats membres (incloent-hi el Regne Unit actual) es veurien obligats a entrar en negociacions abans que la separació entrés en vigor". El secretari general de Diplocat, Albert Royo, també aposta per aquesta direcció: "Quan ha calgut gestionar processos polítics no previstos per la normativa comunitària s'ha fet a través d'una negociació política. És el mateix que passarà amb Catalunya".

¿Hi ha precedents de canvis semblants?

Alemanya i Groenlàndia, exemples de cintura política europea

Hi ha dos exemples -un d'entrada i un altre de sortida- que, sense ser equiparables al cas català o escocès, evidencien que, quan ha calgut, Europa ha sabut tenir cintura política per donar resposta a les demandes internes. La reunificació alemanya va obligar la UE a fer canvis -alguns de pressupostaris- i esforços substancials que no tenien precedents per poder absorbir milions de nous ciutadans. El 1985, Groenlàndia, després d'un període de negociació, va acordar un nou estatus de "territori d'ultramar" després de decidir sortir de la Unió.

¿Els catalans poden perdre la ciutadania europea?

No, perquè poden mantenir la doble nacionalitat

L'article 11.2 de la Constitució espanyola és rotund: "Cap espanyol d'origen podrà ser privat de la seva nacionalitat". Com sosté el Col·lectiu Wilson, la doble nacionalitat, catalana i espanyola, permetria moure's amb llibertat per l'espai Schengen, fins i tot en el supòsit d'un cop de porta inapel·lable al nou estat. Així, el professor Edward recorda que "fins al moment de la separació, Escòcia seguiria sent una part integral de la UE, i els escocesos i tots els ciutadans de la UE que hi viuen gaudirien de tots els drets de ciutadania i de lliure circulació".