‘Varcelona’ es desborda

BarcelonaUn milió i mig de persones van omplir els carrers de Barcelona el 2012 emulant les multitudinàries marxes anticolonials de Gandhi i les manifestacions de Martin Luther King pels drets civils. Un any més tard, 1,6 milions van entrellaçar les mans des del Pertús fins a Vinaròs per dibuixar una Via Catalana que repetís la gesta d’estonians, lituans i letons a la Cadena Bàltica que va prologar la seva independència dos anys abans que es produís. Ahir, però, Catalunya va anar més enllà i 1,8 milions de persones -segons la Guàrdia Urbana- van escriure una nova pàgina pròpia i genuïna per a la història amb una impressionant i mai vista V per deixar clar que confien a no haver d’esperar dos anys per assolir l’autodeterminació. La data del 9-N va quedar més blindada amb el que l’actor Quim Masferrer va batejar com “la mobilització més gran de la història d’Europa”.

“Catalunya té molt poder”, va cantar Peret en el Concert per la Llibertat del juny del 2013. I ahir ho va tornar a fer en el vídeo de l’actuació, que l’ANC i Òmnium van emetre entre els parlaments en un dels moments més emotius de la tarda per recordar el rei de la rumba. “L’únic rei que hem tingut mai!”, va exclamar l’escriptor Màrius Serra. Com retent-li homenatge a Peret, la societat catalana havia tornat a demostrar la seva capacitat amb una gran mobilització, malgrat que, precisament per la seva complexitat organitzativa, fins pocs dies abans de la Diada no va quedar clar que finalment s’assoliria un repte tan ambiciós.

Era una manifestació? Era una concentració? Era un mural humà? Tot això i més. I, per si no fos prou, Masferrer va intentar que una onada recorregués la Gran Via i la Diagonal amb els braços en moviment dels manifestants que van desbordar dues de les principals vies d’una Barcelona que ahir es va escriure en V. L’onada -o gigaonada, com se la va anomenar- en realitat no va acabar de reeixir, però va ser de les poques qüestions que es van escapar de les previsions més optimistes dels organitzadors. L’altra va ser la connexió inicial amb l’escenari de l’actriu Txe Arana per a les pantalles on se seguia l’acte. La resta, oli en un llum.

Les dues senyeres humanes que s’unien al vèrtex de la V es veien perfectament des de l’aire. Fins a 60 colles castelleres van aixecar pilars, i corals i orquestres -amb Lluís Llach al piano- van actuar entre uns parlaments optimistes favorables a la consulta i al somni de construir un país millor, més obert, amb la justícia social com a bandera i agermanat amb la resta dels Països Catalans, com va defensar l’actor Sergi López. I, com els dos anys anteriors, ni un sol incident. Ni tan sols en l’arribada dels dos mil autocars a la ciutat ni en els múltiples trens que es van desplaçar a la capital catalana per traslladar-hi els seus milers de participants.

Una previsible guerra de xifres

Malgrat tot, la mobilització no va restar exempta del clàssic ball de xifres. La Delegació del govern espanyol va rebaixar la xifra d’assistents a entre 470.000 i 520.000, fins i tot per sota dels 600.000 que va comptabilitzar en la marxa del 2012. Unes xifres curioses si es comparen les vies que llavors van quedar saturades amb els 11 quilòmetres que va ocupar la V d’ahir. I una xifra inferior a la que ahir va oferir l’entitat unionista Societat Civil Catalana, que va calcular l’assistència a la V en 825.000 persones, una mica més de les 793.683 que va dir que havien participat en la cadena del 2013.

On no hi ha gaire marge per a les interpretacions és en la lectura del missatge de la V. L’ANC i Òmnium havien defensat que aquesta consonant es podia entendre com la inicial de votar i guanyar. I, tot i que la reivindicació del dret a decidir va ser molt present en la jornada, no es pot ignorar que tant els conductors de l’acte com els assistents van anar molt més enllà. L’exigència de celebrar la consulta digui el que digui el Tribunal Constitucional i l’aposta per encarar el vot cap a l’opció independentista van ser els elements nuclears dels discursos i els que més animaven una població que no té cap intenció de desistir de seguir marcant el rumb a les institucions.

La resposta inicial de l’executiu espanyol quan el Govern va sumar-se al procés sobiranista va ser equiparar-lo al pla Ibarretxe, que es va fondre amb el cop de porta de l’Estat. Ara ja hi insisteixen menys i la V els dóna un nou motiu de preocupació. La gran diferència és el més d’un milió i mig de persones que prenen els carrers cada Diada des del 2012, sense defallir ni pel cas Pujol ni per les tensions en el bloc sobiranista. Elles van fer arrencar el procés i ahir va quedar clar que no estan disposades a permetre que s’aturi.