Professora emèrita UBÉs bo que les persones que vulguin resar ho puguin fer i que ho puguin fer com Déu mana, és a dir, en el doble sentit d’aquesta expressió. Els creients resen, i en totes les modalitats de fidels que jo conec, sempre hi ha moments en què els cal fer-ho en col·lectivitat. Per això els cristians catalans disposen de tota mena de temples: propis de la majoria catòlica, però també d’altres branques d’aquesta manera d’entendre Déu. Els jueus s’apleguen també en locals que tenen a Barcelona: la sinagoga del carrer Avenir, la de la Comunitat Jueva ATID, el Centre d’Estudis Judaics de la comunitat Lubavitch i el dels autoanomenats progressistes de Bet Shalom, que funcionen com a llocs de reunió i de pregària. Uns i altres són dignes, més o menys luxosos i confortables segons les possibilitats econòmiques de cada comunitat.
També Déu mana als musulmans que resin, i la tradició atribuïda al profeta Mahoma creu que “l’oració col·lectiva val vint-i-set vegades més que la que es fa sol a casa”. Però, ¿resen com Déu mana, els musulmans catalans? És sabut que només compten amb oratoris precaris, incòmodes, mal situats i d’aforament escàs. A diferència d’altres ciutats, a Barcelona no hi ha cap mesquita.
Tampoc va tenir resposta el ponent de les jornades sobre L’islam i el fet nacional català, organitzades pel Consell Islàmic de Catalunya (2007), que va demanar que la burgesia catalana els pagués una mesquita, de la mateixa manera que havia sufragat la restauració de la façana de la catedral a finals del XIX i principis del XX, i la construcció d’altres elements neogòtics del mal anomenat Barri Gòtic. Des del punt de vista islàmic, situar una mesquita a la Monumental no seria cap problema, encara que -com prescriuen les actuals ordenances- no es cobrís, perquè la primera mesquita de l’islam, a Medina, només comptava amb un entramat de fulles de palmera i fang, i tampoc no tenia minaret. La crida a l’oració ja fa temps que es fa amb altaveus, i algunes comunitats d’Europa, com a Marsella, l’han substituït per un raig làser verd. El problema és i serà el finançament, perquè la majoria de musulmans catalans provenen de l’emigració i ja tenen prou feina buscant-ne o conservant-la. Només hi ha oferiments del petro-islam, i, mentre els musulmans catalans no es vegin capaços de triar-se imams propis, celebro que, ara com ara, almenys tinguin seny!