Centre d’estudis I Recerca sobre Àsia Oriental (UAB)Des que l’època de “reformes i obertura” va començar a la Xina l’any 1978, el país ha experimentat en temps rècord un fenomen que va durar segles a Europa i a Nord-amèrica: la transformació d’una economia majoritàriament agrícola, amb la major part de la població al camp, a una economia industrialitzada i basada en el comerç, amb una població majoritàriament urbana. Llavors un 80% de la població xinesa era rural. Ara la població urbana supera el 50%.
Aquest trasllat massiu de la població respon, d’una banda, a l’emigració per raons econòmiques, que en el cas de la Xina és una migració interna, però amb totes les característiques de les migracions transnacionals -i difereix només en escala del fenomen migratori des d’altres parts d’Espanya que Catalunya va experimentar fa unes dècades-. D’altra banda, és la conseqüència típica i inevitable d’un model de desenvolupament originat a Europa i Nord-amèrica, un model que promou la ràpida urbanització d’una població rural per crear una gran bossa de mà d’obra per al sector de la indústria, en primera instància, i el dels serveis més endavant, a cost del sector agrícola.
La industrialització produeix un superàvit d’oferta i, per mantenir-se, necessita un consum constantment renovat. El consumisme és el motor de l’economia moderna, aquí i arreu del món. Modernitat i tradició són incompatibles, igual que la moderna vida urbana i la tradicional vida rural. Anglaterra va arruïnar l’economia del tradicional pagès petit per nodrir el nou proletariat urbà, buidant el camp per crear les noves ciutats de Manchester i Birmingham. L’enorme creativitat de la Revolució Industrial i de la política de laissez-faire és a la vegada enormement destructiva per als estils de vida i els valors rurals i nòmades. Com a conseqüència, a la Xina molts poblets rurals han quedat abandonats, o habitats només per la gent gran. Els joves migren a les ciutats a la recerca d’oportunitats econòmiques i per ajudar les seves famílies amb remeses. Els poblets despoblats perden la raó de les seves tradicions i els mitjans per celebrar-les. Les noves generacions desplaçades, i per tant desarrelades, ni les necessiten ni les entenen. La modernitat destrueix la vida tradicional -o la converteix en un producte de consum més-. Va passar el mateix a Catalunya amb la seva pròpia Revolució Industrial, amb la conseqüència de pobles abandonats als Pirineus. Avui dia, què representa millor la celebració de les festes de Nadal, una plenitud de pessebres vivents o una plaga d’anuncis de perfums a la tele? ¿Són les tradicions rurals les que mantenen la Passió d’Esparreguera o la Patum de Berga, o és el reclam turístic i la nostàlgia d’una població urbana o urbanitzada? ¿La gentrificació de pobles abandonats dels Pirineus representa un retorn a les arrels d’un estil de vida agrícola? El consumisme consumeix, i transforma sense contemplacions tot el que pot convertir-se en producte de consum, sigui tradició, monument o paisatge. D’altra banda, la ràpida urbanització d’una població tradicionalment rural a la Xina correspon també al fenomen anomenat llatinoamericanització, és a dir, el fenomen associat amb la ràpida urbanització de la població rural que va crear les faveles als voltants de les ciutats brasileres -amb tots els problemes que comporten-. Alguns economistes xinesos adverteixen del perill d’una urbanització massa ràpida i proposen portar la modernitat al camp per evitar la seva destrucció.