La teranyina catalana al món s'eixampla

BarcelonaPer necessitats laborals, acadèmiques o familiars, la diàspora catalana ha experimentat un impuls l'última dècada i molt especialment els últims anys. Als consolats espanyols d'arreu del món hi ha censats 203.250 ciutadans de Catalunya que han establert arrels en altres països. Emigrar no és fàcil, i relacionar-se amb gent de la mateixa procedència per compartir inquietuds és sempre un suport clau. És per aquest motiu que les xarxes socials, ja sigui cara a cara o en format virtual, estan jugant un paper cabdal a l'hora de teixir una teranyina que mantingui aquests catalans connectats entre ells i amb l'actualitat del país que han deixat enrere. La crisi econòmica i el procés sobiranista han estat dos factors decisius per eixamplar aquest moviment vertebrat pels casals catalans a l'exterior i per entitats com l'ANC.

A hores d'ara, segons Teresa Turiera, politòloga i periodista impulsora de la Catalan Network, hi ha tres perfils majoritaris de catalans al món. El més reduït el formen els ciutadans que van emigrar durant el franquisme, ja fa més de 40 anys, i els seus fills. Són gent d'edat avançada o molt integrada ja als països d'acollida i, per tant, estan força desconnectats de la realitat catalana. Un altre grup important de catalans a l'exterior és l'onada que ha marxat de Catalunya els últims 15 anys. Ja fa uns quants anys que viuen fora, tenen entre 35 i 45 anys i majoritàriament pertanyen a la comunitat científica, artística o empresarial.

A tots ells s'hi han sumat els catalans que han marxat del país arran de la crisi, molts, joves que han acabat els estudis universitaris i busquen fora una oportunitat laboral que a Catalunya no troben. La Federació Internacional d'Entitats Catalanes (FIEC) comptabilitza que prop de 50.000 catalans han emigrat des del 2008 i preveu que en tot aquest any unes 20.000 persones més hauran fet les maletes -fins abans de la crisi en marxaven entre 3.000 i 5.000 a l'any.

Els casals catalans tradicionalment han desenvolupat un paper majoritàriament cultural i de trobada social adreçat als catalans que a l'exterior necessitaven un punt de contacte amb les seves arrels. Aquest element és especialment important en casos en què el xoc cultural és molt més acusat, com ara als països asiàtics. El Casal Català de Beijing, per exemple, desenvolupa una tasca fonamental en aquest sentit. El perfil de la persona que està al capdavant de l'entitat és determinant a l'hora d'establir les preferències de les activitats que s'hi organitzen. Però cap dels casals ha estat aliè a l'impacte de la crisi i són molts els que s'han vist obligats a anar més enllà perquè de cop i volta han esdevingut la primera porta on truquen els nouvinguts.

Des de l'inici de la recessió i a mesura que l'índex d'atur pujava sense fre, han vist com creixia el nombre de persones a atendre. Fins i tot han hagut d'anar més enllà dels actes de tipus social i cultural i adoptar nous rols per atendre necessitats bàsiques dels nouvinguts. "Per a molts, som el primer punt de contacte en els aspectes socials i quan sorgeixen problemes", explica Jaume Soler, president del Catalan Institute of America de Nova York, que alerta que fa cinc anys no hi arribaven catalans sense visat i que ara aquesta situació cada cop és més freqüent.

Atenent necessitats bàsiques

Una cosa és organitzar una castanyada o un Sant Jordi, i una altra de molt diferent atendre necessitats bàsiques. Xavier Rodríguez, president del Casal Català a Islàndia i membre del Consell de les Comunitats Catalanes de l'Exterior -òrgan col·legiat que assessora el Govern-, explica que els casals estan assumint un rol que no poden tenir els consolats o ambaixades espanyoles, que és l'acompanyament de la gent que busca una oportunitat laboral però no coneix el país d'acollida. Aquesta funció l'estan exercint de manera "autodidacta" i admeten que en algun moment s'han sentit desbordats. I és que cada cop són més els catalans que marxen a l'aventura sense un contracte de treball previ i de vegades sense ni tan sols conèixer la llengua amb què s'hauran de comunicar. La presidenta del Casal Català de Brussel·les, Elvira Ballesta, alerta que és un error creure que n'hi ha prou parlant anglès per trobar feina fora. "S'ha de parlar la llengua del país on es va", insisteix.

I és que justament el secretari general adjunt de la FIEC i vocal de la junta del Centre Català de Luxemburg, Antoni Montserrat, lamenta que aquestes noves tasques i el fet d'afrontar més acollides que mai coincideixen amb la retallada més gran de pressupost. El 28 de febrer els casals catalans d'Essen, Hamburg, Brussel·les, Luxemburg, Frankfurt, Colònia i Lausana van fer arribar conjuntament una carta al secretari d'Afers Exteriors del Govern, Roger Albinyana, per plantejar-li la necessitat de trobar solucions per professionalitzar aquest tipus d'ajuda. Els casals són conscients de les limitacions pressupostàries de la Generalitat, però demanen ser tinguts en compte.

Però la teranyina catalana al món s'ha anat fent més densa no només per les conseqüències de la crisi. També el procés sobiranista que viu Catalunya ha estat un impuls per activar molta gent que fins fa poc no tenia cap contacte amb els casals a l'exterior. En són una bona prova el més d'un centenar de cadenes humanes que es van fer per reclamar la independència de Catalunya abans de l'Onze de Setembre.

L'Assemblea Nacional Catalana ha jugat aquí un paper clau donant resposta també a aquesta inquietud in crescendo creant assembles a l'exterior. Un termòmetre molt clar de l'alta mobilització són les xarxes socials. El projecte Catalans al Món, un portal que té vocació d'aglutinar webs de tot el món per posar en contacte els catalans de l'exterior perquè comparteixin inquietuds, n'és un bon exemple. A hores d'ara agrupa 328 webs i té més de 9.000 usuaris registrats. Un cop d'ull a les peticions i inquietuds que diàriament expressen els usuaris és una bona radiografia de quines qüestions mobilitzen la comunitat catalana a l'exterior.

Amatents a l'actualitat catalana

L'impulsor de Catalans al Món, Sergi Marzabal, que després de viure tres anys a Irlanda va tornar a Catalunya i ara ha marxat a Mèxic, explica que les preocupacions locals, com ara trobar feina o habitatge, sempre hi són, però que es barregen més que mai amb les inquietuds i opinions sobre el procés sobiranista i la tensa relació que viuen Catalunya i Espanya. "No hi ha dia que no en parlin", afegeix Olga Palahi, que forma part del consell d'assemblees exteriors catalanes de l'ANC i segueix de prop les preocupacions dels catalans al món.

"Els casals sempre s'han sentit abandonats i ara es veuen protagonistes. A més de la gent que atenen, el procés sobiranista ha estat un incentiu, un motiu per reagrupar-se", explica Turiera. I no ha estat un procés que hagin viscut unilateralment els catalans a l'exterior: també des de Catalunya s'ha pres consciència de la important funció que poden tenir els casals tant per atendre la gent que emigra com per exercir un paper pedagògic a l'hora d'explicar els anhels catalans al món. "Per primer cop la comunitat catalana exterior surt de l'armari, es reconeix mobilitzada i útil, alhora que Catalunya la descobreix", afirma Jaume Bardolet, president de l'ANC a Brussel·les, que treballa a les institucions comunitàries.

I és que, en aquest moment de cruïlla històrica que viu Catalunya, els catalans que fan la maleta són, més que mai, els ambaixadors d'una realitat política i econòmica que batalla per decidir un futur. Són, potser fins i tot sense adonar-se, la teranyina al món que pot evitar que els anhels de Catalunya es vegin frustrats.

Casal Català de Beijing

El casal català de la capital xinesa és un dels més actius. Tant, que fins i tot ha aconseguit que cada vegada hi hagi més xinesos que s'apunten als cursos de català que organitza. Guillem Abellán, de 31 anys, el president de l'entitat, explica que cada cop estan arribant més catalans a la Xina i que, tot i que les funcions del casal són majoritàriament culturals, han elaborat una "guia del nouvingut" per ajudar-los a moure's en un país tan diferent. Els membres del casal han volgut ser partícips del procés sobiranista i, a més d'organitzar la seva pròpia Via Catalana, van fer un simulacre de referèndum.

Centre Català de Luxemburg

Un dels casals de referència a Europa. Inicialment estava orientat a la promoció de la cultura i la llengua catalanes, una activitat que manté però que s'ha convertit en una més del ventall de serveis i activitats que, incentivats per la crisi, s'han desplegat al centre. El vocal de la junta Antoni Montserrat explica com la crisi i l'atur han empès famílies senceres a marxar, no sempre conscients de les dificultats d'adaptació (a Luxemburg hi ha tres llengües oficials) que hi poden trobar. A més de la nova faceta d'orientadors, el centre manté una activitat cultural molt viva amb xerrades, concerts i exposicions.

Catalan Institute of America

Més enllà de les activitats culturals, el Catalan Institute of America busca donar a conèixer a Nova York el procés sobiranista que estan vivint els catalans. Organitzen conferències en anglès per explicar-ho a gent de l'àmbit acadèmic, de la cultura o de la ciència. A més, Jaume Soler, el president de l'entitat, que fa 12 anys que viu a Nova York, assegura que en els últims cinc anys hi han arribat molts catalans que estan en una situació precària. "Ajudem els nouvinguts a conèixer el país i ajudem els emprenedors", assegura. Actualment, l'entitat compta amb unes 1.300 persones.

'Patufets al món'

A mesura que els catalans s'han anat instal·lant en altres països i han anat teixint xarxa, han anat buscant solucions a les seves necessitats. Quatre mares catalanes escampades entre West Cork (Irlanda), Berlín (Alemanya), Johannesburg (Sud-àfrica) i Ulm (Alemanya) s'han posat en contacte virtualment per crear una plataforma que aglutina recursos per a l'aprenentatge del català i per transmetre la cultura i tradicions catalanes a nens que no viuen a Catalunya. El resultat: Patufets al món , un punt de trobada per a famílies catalanes que viuen fora on comparteixen inquietuds i recursos.