El TC tomba la declaració de sobirania

BarcelonaEl Tribunal Constitucional va moure ahir peça en relació al procés cap a l’estat propi. Ho va fer de manera clara, unànime i donant pistes de què farà quan, després del no rotund del Congrés el 8 d’abril a la petició de traspàs de la competència per convocar referèndums, examini la llei catalana de consultes i el decret d’Artur Mas que, basant-se en aquesta última, convocarà el 9 de novembre una consulta popular per l’estat propi.

El ple del TC, format per 12 magistrats escollits pel PP, el PSOE, el govern espanyol i el Consell General del Poder Judicial, va declarar ahir “nul i inconstitucional” el primer punt de la declaració de sobirania que, per posar les bases polítiques del procés, va aprovar el Parlament el 23 de gener del 2013 amb els vots de CiU, ERC, ICV-EUiA i un dels tres diputats de la CUP, i que el govern del PP va recórrer. El primer punt és la pedra angular i la font de legitimitat del procés. Recollint el que es va manifestar al carrer l’11 de setembre del 2012 i a les urnes el 25 de novembre d’aquell any, la cambra afirmava que “el poble català té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”.

La sobirania no és de la part

En les 36 pàgines de sentència els magistrats denuncien que aquest punt, a diferència de la resta d’intencions, està redactat en present i que ha de ser anul·lat perquè convida Mas i les institucions a actuar a partir d’una premissa falsa, la de posseir la sobirania. El TC és clar quan proclama que sobirà “només ho és el poble espanyol de manera exclusiva i indivisible”. “A cap fracció del poble espanyol se li pot atribuir la qualitat de sobirà”, diuen. Per tant, el dret a decidir, si s’exerceix amb l’actual legislació, s’ha de fer en conjunt i no, com es pretén, només a Catalunya.

Així doncs, l’alt tribunal no permet que el Parlament reivindiqui una Catalunya sobirana. En la sentència de l’Estatut del juny del 2010, que va retallar aspectes nuclears com ara el règim lingüístic, els magistrats no van esmenar el preàmbul que diu que el Parlament ha definit Catalunya com a nació. Ara les coses són diferents. No es jutja un punt d’arribada -com ho era l’Estatut després d’un llarg procés de negociació i retallades- sinó un punt de partida. La sentència desprèn la voluntat de clarificar el marge d’actuació i legitima Rajoy per dir no el 8 d’abril, però també per prendre mesures dràstiques si Mas avança unilateralment. Proclamar-se sobirà, consideren, té efectes pràctics, tot i que no jutja la posterior creació d’òrgans com el Consell Assessor per a la Transició Nacional.

Evocant el procés sobiranista amb consulta inclosa que va liderar la passada dècada el lehendakari basc Juan José Ibarretxe - i que també va topar amb el mur del TC, el PP i el PSOE-, la sentència aclareix que la declaració no es pot considerar jurídicament innòcua, com sostenien els lletrats del Parlament. Dóna la raó a l’advocat de l’Estat quan diu que “sens perjudici del caràcter polític, té caràcter jurídic i, a més, produeix efectes d’aquesta naturalesa”.

Ara bé, l’escrit evita anul·lar la resta de punts de la declaració, que són un manifest d’intencions sobre la manera com, políticament, s’ha de gestionar el procés. I no defuig entrar al fons del tema, a banda de vetar un referèndum i no pas una consulta com la que preveu convocar Mas si no hi ha pacte amb l’Estat (una convocatòria que no tindria efectes jurídics però sí una forta càrrega política).

La mateixa ‘oferta’ que PP i PSOE

La sentència afirma que el dret a decidir no es pot exercir de manera unilateral (s’agafa a la del Tribunal Suprem del Canadà del 1998 sobre una eventual secessió del Quebec), però que, si hi ha voluntat política, es podria encabir legalment. Assenyala un camí que adverteix factible i “inexcusable”: la reforma constitucional “sempre que no es faci a través d’una activitat que vulneri els principis democràtics, drets fonamentals o mandats constitucionals”. Remet, per tant, a una reforma de la Constitució del 1978, i singularment dels articles 1.2 i 2 -als quals s’apel·la per tombar la declaració i que proclamen que la sobirania recau en el conjunt dels espanyols i que Espanya és “pàtria comuna i indivisible”-. Això implicaria usar el procediment conegut com a agreujat : suport de dues terceres parts de les Corts, eleccions, nova ratificació parlamentària i referèndum al conjunt de l’Estat. Aquesta reforma és la que pretén el PSOE i amb la qual el PP i Rajoy desafien constantment Mas.

Els equilibris en el to de la sentència responen a la divisió que va exhibir el TC en les seves primeres deliberacions ara fa un mes. El bloc conservador i majoritari, liderat pel president, Francisco Pérez de los Cobos -que sent magistrat militava encara al PP i que fa uns dies va carregar en públic contra el procés sobiranista, fet pel qual el Parlament havia decidir ahir recusar-lo juntament amb altres dos magistrats de la seva tendència-, volia tombar tot el text, i el bloc progressista una sentència més suau. Finalment la vicepresidenta, Adela Asua, promoguda pel PSOE, va redactar com a ponent un text que, si bé no complagués del tot a ningú, aconseguís el vot de tots els magistrats per mostrar una unitat que no va ser possible en el debat de l’Estatut, més llarg i enverinat.

El govern espanyol i el PP es van mostrar satisfets i el PSOE més “moderadament” mentre feia notar la invitació al diàleg. El govern català va preferir veure l’ampolla mig plena i, a banda d’assenyalar contradiccions al text, preferia quedar-se, per boca del seu portaveu i conseller de la Presidència, Francesc Homs, amb el fet que d’alguna manera “s’admeti el dret a decidir”. Avui serà el torn de Mas, que fins ara ha manifestat que no s’aturarà pel TC, un tribunal que ja ha fixat posició.