Shlomo Ben-Ami: “L’antisemitisme és una malaltia genètica que existeix en tot el món cristià”

MadridShlomo Ben-Ami (1943) va ser ministre d’Exteriors israelià com a membre del Partit Laborista i també ambaixador israelià a Espanya. Com a vicepresident del Centre Internacional de Toledo per a la Pau (CIT), participa en processos negociadors al món, com els de Colòmbia. Va ser molt actiu en les converses de pau l’any 2000, arran de la cimera de Camp David amb Bill Clinton. Ens rep al seu despatx a Madrid. Disposa de mitja hora, que acabarà sent una hora sencera, perquè la passió i el coneixement de causa amb què parla impedeixen les respostes curtes, excepte quan un tema el vol esquivar, com la política espanyola.

Arran dels tuits xenòfobs contra el Maccabi per haver guanyat al Madrid ressorgeix la idea de l’antisemitisme a Espanya. Com ho veu?

No crec que Espanya sigui diferent de la resta del món cristià. Això dels tuits és una tonteria enorme, perquè la majoria dels jugadors del Maccabi són americans. Quan jo estava aquí d’ambaixador una vegada em van demanar que baixés a saludar els del Maccabi i hi havia quatre negres americans i un blanc. Recordo un partit de l’Arsenal contra el Reial Madrid, i el públic va començar a cridar: “Gibraltar espanyol!” Resulta que a l’equip de l’Arsenal llavors no hi havia cap anglès. El porter era espanyol, Reina.

L’antisemitisme hi és, però?

L’antisemitisme és una malaltia genètica que existeix en tot el món cristià. La pau amb els àrabs la farem un dia, però la pau amb el món cristià serà diferent. Ve d’un complex compartit d’amor i rebuig. No es pot entendre la civilització occidental sense el poble jueu, sense la Bíblia, la compenetració entre jueus i cristians al continent europeu, la música, la ciència. Però va acabar malament, a Auschwitz. Ara no hi ha comunitats jueves a Europa. Si tu vas a Itàlia i li demanes a un italià quants jueus hi ha pensarà que n’hi ha dos milions. I n’hi ha uns quants milers. Europa ha estat un cementiri del poble jueu. Ja no hi ha jueus. Antisemitisme contra qui?

Hi ha lobis jueus?

Quina bestiesa! No hi ha lobis jueus, és una tonteria com una casa. Si voleu saber què és un lobi aneu als Estats Units i ho veureu. Als Estats Units sí, perquè forma part del sistema americà. Lobi no és una paraula bruta. A Europa ho és.

Creu que a Espanya la gent està molt posicionada amb Palestina?

Quan era ambaixador deia que el meu objectiu no era convèncer ningú, em conformava amb molt menys, per a mi l’èxit era que en acabar una conversa el meu interlocutor digués: “És una cosa més complicada del que em pensava”. Els que ho veuen des d’una Europa oberta amb un veí civilitzat com França i un altre com Itàlia han d’ubicar-se en un context diferent. Aquella és una part del món molt cruel. Allà hi ha tots els Bin Laden del món, tots els Saddam Hussein.

Israel té un problema d’imatge, doncs?

Sí. És un clixé. La gent no sap gran cosa i entra al mig de la pel·lícula. La resolució 194 per al retorn dels refugiats, quan es va presentar, va ser rebutjada pels àrabs. I ara, 50 anys després, se’n recorden, però la vida ha canviat i el món no esperarà. Mentrestant hi ha Ucraïna, hi ha els Balcans, hi ha la crisi econòmica. La qüestió palestina no és la més important del planeta. El pecat més gran, entre cometes, del moviment internacional jueu va ser aparèixer en l’era dels mass media. Que tot el que va passar aquí va passar a l’Argentina, als Estats Units, a Austràlia... Totes les nacions s’han creat amb un element de pecat, destruint la població autòctona, amb moviment de gent. Però, esclar, tot això passava quan no hi havia diaris, ni televisions.

I per què no tenen bona premsa, segons vostè?

Això. Si tant dominem el món, per què la premsa no ens és favorable? Hi ha un consell de Drets Humans a Ginebra, a l’ONU, i el 90 per cent de les resolucions que fan parlen d’Israel. Res sobre l’Aràbia Saudita, Líbia, Síria. Síria segueix sent avui el vicepresident del comitè. ¿Això justifica les males polítiques d’Israel? No. No les justifica. Però resta credibilitat a la crítica internacional. Si hi ha culpa, és compartida.

Vostè ha escrit que al primer ministre israelià que arribi a un acord els seus no l’hi agrairan.

Esclar que no. La gent vol la pau, però creuen que és un esmorzar gratis. La pau té un preu, i si no estàs disposat a pagar-lo és que no la vols. Netanyahu sempre deia que ell vol una pau amb Síria però quedant-se els alts del Golan. A Colòmbia l’expresident Uribe volia la pau amb les FARC però sense impunitat, que vagin a la presó. No aniran a la presó. S’ha de ser honest amb l’opinió pública. No se li pot dir: “Jo faré la pau amb els palestins però em quedaré els assentaments, no dividiré Jerusalem...”

Vostè dividiria Jerusalem.

Esclar. En dues capitals. Això ja es va acordar. Llavors arriba Kerry i comença com si anés a inventar la roda. El model de divisió de Jerusalem és sobre una base ètnica. Si és jueu és israelià, i qui és àrab és palestí.

¿No veu cap opció en les negociacions de pau?

No. Asseure isaelians i palestins amb un mediador nord-americà ben intencionat però maldestre ja no funcionarà. Ho han provat 20 anys, ha fracassat i sóc una de les poques veus de l’esquerra israeliana que ho diu ja fa anys. S’ha de tornar a una diplomàcia coercitiva. No pot ser que dues tribus es barallin i, quan vingui la hiperpotència mundial, la facin fora de la mediació o rebutgin totes les seves propostes i no hagin de pagar cap preu. L’única cosa que es va aconseguir al Pròxim Orient va ser tràgicament a través de la guerra. Sense la guerra del 1973 no hi hauria hagut pau entre Israel i Egipte. I sense la Guerra del Golf i la Intifada no hauríem tingut la Conferència del Pau de Madrid ni la d’Oslo. Això es resol a través d’un cataclisme o a través d’un canvi de paradigma diplomàtic.

Parli’m del canvi de paradigma.

El mediador actual ha d’abandonar el monopoli del procés. Els Estats Units han format quatre coalicions per a la guerra al Pròxim Orient. Dues guerres a l’Iraq, una a l’Afganistan, la guerra del terror. Ara haurien de liderar una coalició per a la pau al Pròxim Orient, amb altres països, incloent-hi una part dels àrabs. Proposar un pla, deixar que les parts el negociïn i portar-lo com a resolució al Consell de Seguretat de les Nacions Unides i convertir-lo en vinculant. I ha d’incloure una pau regional, no només amb els palestins. L’estat palestí futur no és capaç de donar a Israel la seguretat que requereix. És el món àrab que l’hi ha de garantir.

Ho veu possible?

Tot depèn dels líders. Per als acords els pobles no són importants, ho són els seus líders.

I Obama és líder?

De moment, no. Els Estats Units estan monopolitzant aquest procés, però amb l’Iran són 5+1 els que negocien, i a Corea del Nord és una coalició de sis. No crec en la teoria del declivi dels Estats Units, des que tinc 16 anys que sento aquesta teoria, és un declivi molt estable. Però les tres guerres al Pròxim Orient l’han tocat i li han fet perdre les ganes de jugar el paper que li correspon. Ho estem veient a Síria i ho hem vist en algun moment a l’Iran, i ho veiem amb Putin. Abans els Estats Units intimidaven i Europa inspirava. Avui Europa no inspira tant, i els Estats Units tampoc intimiden.

Vostè va ser negociador com a ministre d’Israel fa 14 anys.

Llavors es volia negociar. De fet, avui no es vol negociar per la memòria del que va passar. La pau pot salvar les dues parts, però paradoxalment no és atractiva.

¿Algun cop va veure a prop el final del conflicte?

Jo no vull embellir el passat. Però sé que vam arribar molt, molt lluny. Encara tinc els meus dubtes perquè Arafat era enigmàtic, parlava amb eslògans. Negociar amb ell era com agafar mercuri amb una forquilla. No sabies què volia. Sempre et deia: “Si hi ha voluntat hi ha una via”. D’acord. I què vols dir amb això? I després et deia: “Però no t’estic demanant la lluna...” Amb bona fe havíem arribat molt i molt lluny. I els palestins mai es perdonaran no haver acceptat les propostes que els vam fer. Un ministre palestí d’Arafat va escriure en un diari de l’Autoritat Palestina: “¿No vam ballar quan ens vam assabentar del fracàs de les converses de Camp David? Doncs avui després de dos anys de vessament de sang demanem exactament el que llavors vam rebutjar. Quants cops accedim a compromisos que més endavant rebutgem per després enyorar-los. I llavors, quan la solució ja no estava disponible, vam recórrer el món per suplicar a la comunitat internacional el que acabàvem de rebutjar. No hem estat a l’altura del desafiament de la història”.

¿Israel ja no repetirà la proposta que els va fer vostè?

¿Que Netanyahu els proposarà el que nosaltres els vam proposar? Ni borratxo. Van rebutjar una proposta que fa un llunàtic d’esquerres com jo i, quan per haver-la fet acabem derrotats en les eleccions, qui arriba al poder? Ariel Sharon. ¿I volen que Sharon comenci amb ells les negociacions en el punt que jo les vaig deixar? Miri, la democràcia no funciona així. S’ha d’aprofitar el moment històric. Si no, mai arribaràs enlloc. I la solució sempre serà imperfecta.

Què espera de les eleccions europees de demà?

Hi ha una gran indiferència, pujaran populistes i antieuropeistes. Admiro Europa perquè és el primer imperi en la història creat per consens, no per conquesta. Però tenen l’assignatura de tancar l’allunyament amb l’opinió pública. Al bitllet de l’euro la imatge són unes oficines. Tot és burocràtic, no hi ha ànima.

¿Li queda algun paper a Europa en la història?

Són països amb gran potencial si surten de la crisi. Però han de tenir una política exterior més robusta, una política de defensa important. La diplomàcia mai ha tingut èxits sense el suport de la força. Si només té bones intencions, no té èxit.

Europa no té poder real, doncs?

Europa és el continent més pacifista del planeta. A mi em sembla bé que no hi hagi guerres però al final el que estem veient a Rússia i a la Xina és el retorn de la història. Els valors occidentals no són els valors de Putin. Hi ha un moment d’eufòria d’Occident amb la derrota de la Unió Soviètica a la Guerra Freda i Europa va entrar en una etapa posthistòrica, com si la història hagués acabat i tot fossin bones intencions: “Ja no hi ha guerres, el capitalisme liberal ha guanyat, ara tots són com nosaltres, l’única cosa que cal fer és cooptar-los, explicar-los-ho i ja ho entendran”. Amb la crisi econòmica, la crisi sistèmica i ètica del capitalisme, l’abandonament de la política basada sobre certa força, sorgeix la resposta a través de la Xina i Rússia i tornem al segle XIX. Portem tres anys a Síria en què ja han mort 200.000 persones. On és Occident?

Queden els Estats Units.

Els Estats Units també s’estan europeïtzant. A causa de les lliçons de la guerra a l’Iraq i a l’Afganistan ara ja no es volen ficar en guerres. L’Amèrica de Bush, del cowboy que arreglarà el món, ja no existeix. Putin ho sap, els tirans com ell oloren la debilitat d’Europa i els Estats Units. Jo encara confio en la capacitat d’Occident. Té capacitat tecnològica, d’innovació, sistemes educatius avançats, pot guanyar l’enfrontament i fer prevaler els seus valors, però necessita un objectiu estratègic clar.

¿Com veu la situació política a Espanya?

Sóc un hoste i no vull opinar.

I Catalunya?

Barcelona és una gran ciutat i té un gran equip de futbol.

¿Cal un bon negociador entre Catalunya i Espanya per resoldre el conflicte que tenen obert?

Cal evitar la rigidesa, que no porta enlloc. Estic segur que els governs i els líders poden buscar vies.

Per què treballa tant encara als setanta anys?

És una bona pregunta que ahir també em va fer el meu fill. No m’atreu la inactivitat. És una injecció de vida estar constantment ocupat. Estic involucrat a Colòmbia amb les negociacions que hi ha allà, faig coses interessants.