“Molts sensesostre han tingut vides similars a les nostres”

“Jo anava camí de ser director general de l’Univers, però un dia em va caure el món”. Eduard Sala (Barcelona, 1962) ha dedicat tota la seva vida a les entitats socials, primer a Càritas i actualment a l’Obra Social Santa Lluïsa de Marillac, un programa d’integració social de la Companyia de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül -atén més de 2.000 persones sense sostre o en risc d’exclusió social a l’any-, a més de crear la titulació universitària en educació social, que no existia. Aquesta, però, no és la vida que tenia planificada quan era jove i pensava menjar-se el món: “Jo volia ser com el meu pare, que era director administratiu d’una multinacional, però una crisi similar a l’actual va escombrar el seu sector i jo vaig entrar en crisi després de veure’l patir molt”.

Sala feia poc que havia començat la carrera d’econòmiques. La va deixar, i va començar un procés de conèixer-se a ell mateix: “Em vaig preguntar qui era i què havia vingut a fer al món, i vaig començar a col·laborar com a voluntari a Càritas”. La seva activitat va anar creixent en aquesta entitat de l’Església fins que va arribar a ser-ne el cap d’acció social. Va fer un parèntesi de dos anys per centrar-se en la tasca a la universitat, fins que fa 12 anys les Filles de la Caritat el van anar a buscar perquè adaptés al segle XXI l’Obra Social Santa Lluïsa de Marillac, situada al barri de la Barceloneta, que aquest any ha complert 35 anys. Ell se sent incòmode quan li diuen que és el líder de l’Obra perquè entén que la seva és una feina d’equip, concretament de 132 persones que treballen cada dia a l’edifici del carrer Sant Carles, de les quals només 29 són professionals. “Encara que sóc conscient del meu lideratge, els lideratges es posen a prova quan un marxa d’aquell lloc, i si ha sigut potent per empoderar els altres, allò continuarà, i tinc clar que això continuarà quan jo marxi”, diu.

Donar menjar és del s. XIX

L’Obra Social Santa Lluïsa de Marillac ajuda les persones sense llar amb un centre de dia que els dóna esmorzar i dinar i fan tallers durant el dia, però també ajuda persones que no tenen família en situació d’exclusió social amb problemes de drogues, malalts de sida i també interns a les presons, o excarcerats que necessiten orientació. Un altre dels serveis, en què són els únics a tot Barcelona, és el d’habitacions per a persones derivades dels hospitals que han de passar la convalescència a casa i no tenen ningú que els cuidi. El servei de lliurament d’aliment exclusiu per a persones de la Barceloneta va començar com a complementari, i s’ha convertit en fonamental: “No ens agrada fer-ho. Repartir aliments al segle XXI és un servei assistencial del segle XIX, però s’ha acabat convertint en bàsic perquè la gent actualment no té garantit el menjar. O paguen sostre o mengen. És molt patètic”. Eduard Sala explica que cada dia hi ha gent fent cua davant la seva porta que mai s’hauria imagina’t que ho hauria de fer i que passa molta vergonya. De fet, segons explica, hi ha gent que li demana anar a buscar el menjar en un altre moment i d’amagat perquè no els puguin veure. “Això no és un botiga. Aquí no pots triar què et vols endur, i això és un estigma indigne per a molta gent”, afirma. Per ell, el pitjor és que la crisi econòmica actual és un atemptat contra la dignitat de les persones: “El dret a l’habitatge, la feina i l’alimentació és un dret fonamental que s’està vulnerant, i ho estem entomant com si fos normal”.

Aquest líder social que volia ser un empresari agressiu explica: “Una de les coses que aprens més ràpidament aquí és la fortalesa de la gent malgrat tot, però també l’absoluta fragilitat i vulnerabilitat de les persones. No estem vacunats, mai, i anem per la vida com si guanyéssim la mort, com si algú ens hagués assegurat no sé què, però no és així”. De fet, recorda: “La gent es pensa que les persones sense llar han arribat del planeta Orió i la gran majoria han tingut trajectòries vitals similars a les nostres”. Del que està més orgullós Eduard Sala de la feina que fan a Santa Lluïsa de Marillac és de la mirada que tenen tots els que hi treballen, “una mirada horitzontal des del profund respecte cap a l’altre”.

“Durant els 12 anys gloriosos en què en aquest país hi havia molts diners no vam ser capaços de baixar del 15% de pobresa estructural, i ara ni tan sols somiem a canviar aquesta situació i ja assumim que una part de la població quedarà per sempre més exclosa de la societat”, lamenta.