La ‘revolució dels paraigües’: la indignació disciplinada
La força de la protesta sorprèn i uneix els hongkonguesos
Barcelona“Aixequen una barricada per tallar el carrer i hi posen un cartell que demana disculpes per les molèsties. Els hongkonguesos són tan respectuosos que, fins i tot a les fotos que pengen a internet, demanen perdó per protestar”, explica per telèfon Abel Pérez. Aquest madrileny, que treballa com a professor de castellà a Hong Kong, veu moltes similituds entre l’acampada pro democràcia que manté col·lapsat el centre d’aquesta ciutat i el moviment del 15-M. Això sí, amb el tarannà disciplinat dels hongkonguesos. Hi ha assemblees per decidir els passos a seguir, gent encarregada de fer el dinar, zones habilitades per rentar-se i micròfons on tothom que vulgui pot dir la seva durant dos minuts. Però tot i emmirallar-se en els moviments Occupy reproduïts arreu del món, la revolució dels paraigües té els seus propis símbols -des de les samarretes negres i el llaç groc fins a la llum dels telèfons mòbils i el paraigua- i la seva pròpia significació.
En una societat al·lèrgica al conflicte, apunta Pérez, la protesta d’aquestes dies, pel seu abast i durada, ha superat totes les expectatives i ha esdevingut “històrica”. “Mai hauria imaginat que es fes tan gran”, admet per telèfon una de les estudiants en protesta, que prefereix quedar en l’anonimat. Ella tenia clar que volia ser part del moviment des de l’inici: “És l’única manera de fer sentir la nostra veu i dir-li al govern xinès que la seva proposta (instaurar el sufragi universal però nomenar els candidats des de Pequín) no és el que va prometre i va contra la idea un país, dos sistemes ”, resumeix l’activista. D’altres, com Cora Chan, que treballa a la Universitat Xinesa de Hong Kong, no es van sumar a la marxa fins que no van veure la repressió policial: “Ningú s’esperava una reacció així. Ha sigut el gran desencadenant del moviment”.
Clam majoritari
Arran d’allò, Chan es va unir a la protesta i cada dia ha passat pel “camp de batalla”, com anomenen al punt d’acampada dels manifestants, per “abastir-los amb el que necessitin”. Ella, però, recela del moviment perquè hi veu, en una part dels seus instigadors, “una agenda oculta, més enllà de la democràcia, que el que vol és frenar l’entrada a Hong Kong de ciutadans de la Xina continental”. Segons Chan -que va nèixer a la Xina continental però viu a Hong Kong des que era una nena-, bona part dels adolescents nascuts a la ciutat semiautònoma “senten un fort rebuig a la identitat xinesa” que ella no comparteix. “Pots odiar el Partit Comunista, però no has d’odiar tots els xinesos. Odia el govern, però no el poble”, afirma.
Però mes enllà de discrepàncies, el clam per una democràcia plena, expressat per desenes de milers de persones als carrers, té un ampli suport entre els 7 milions que conformen la població de Hong Kong. Segons una enquesta feta aquest setembre pel diari South China Morning Post, el 48% rebutgen la proposta de reforma electoral del govern xinès per al 2017, mentre que un 39% l’accepten i un 13% no es posicionen.
Sentiment d’unitat
De fet, el sentiment que es respira als carrers ocupats de Hong Kong és “d’unitat”, segons Pérez, que hi ha passat cada dia des que va arrencar la protesta. “Hi ha cansament després de tants dies però es manté l’esperit alt”, diu Chan, i assegura que no es tracta “en cap cas d’indignació”. Al contrari, apunta, la protesta “ha trencat el tòpic del hongkonguès poc sociable”. La majoria dels manifestants són joves, una nova generació que vol un canvi polític a Hong Kong, però que “no són només nois d’institut, sinó gent per sota dels 40 anys”, puntualitza l’activista anònima, que destaca també el caràcter “totalment pacífic i cívic” de la protesta.
Des de les càrregues amb gas lacrimogen de diumenge, la policia s’ha mantingut en segon pla. “L’estratègia ara és esperar que ens cansem i acabem marxant”, afegeix. A ningú li passa pel cap, diu, que el govern xinès tregui els tancs al carrer com va fer a Tiananmen el 1989: “Aquest és un tema molt sensible per a la Xina pel rebuig generat a nivell internacional. Segur que no repetiran la història”. Però tampoc confia que la Xina cedeixi a les demandes de democràcia, perquè li suposaria una amenaça en altres regions. Chan està segura que, si es manté el silenci governamental, la protesta morirà a finals de setmana. Els activistes, però, mantenen “l’esperança que el govern farà alguna cosa”.