Una reivindicació majoritària, i un govern sord
En democràcia els governs tenen diverses raons per respondre a les demandes de la ciutadania. Alguna és de principi, però d’altres són instrumentals: els governs volen guanyar les pròximes eleccions i per això s’ho han de pensar dues vegades abans de fer-se els sords davant de demandes clares dels ciutadans.
Sovint, però, costa d’identificar quines són aquestes demandes. El que reclamen al carrer els manifestants moltes vegades no coincideix amb el que, segons les enquestes, vol la majoria de l’opinió pública. Minories ben organitzades poden fer molt de soroll, però això no les converteix en majoritàries.
A Catalunya, però, amb el procés cap a la consulta del 9 de novembre, les dues coses -les manifestacions i les enquestes- van en la mateixa direcció. La mida i intensitat de la mobilització, sense precedents, respon a unes reivindicacions àmpliament compartides per una part molt substancial de l’electorat. Segons totes les enquestes, el suport a la independència és, de llarg, l’opció que aconsegueix més suports, mentre que la celebració d’una consulta té el suport d’una majoria aclaparadora de catalans.
Per això el Govern i les principals forces polítiques catalanes s’han mogut en aquesta direcció: difícilment haurien pogut resistir la pressió d’un moviment social tan intens, organitzant i amb tant de suport popular. El moviment sobiranista és un actor principal en aquest procés, i això limita molt el marge de maniobra d’unes elits polítiques que aviat hauran de tornar a passar per les urnes.
El problema en aquest cas és el govern espanyol. Com que els catalans són una minoria permanent al si de la societat espanyola, i la probabilitat que les reivindicacions sobiranistes esdevinguin majoritàries a Espanya és pròxima a zero, el govern espanyol es pot permetre el luxe d’ignorar-les totalment, com ha fet fins ara.
Els fins ara dos grans partits estatals donen per descomptat que faran un mal resultat a Catalunya i per això el PP no ha mogut ni una cella si no és per atiar més el foc esperant que el conflicte li resulti profitós a la resta de l’Estat.
Necessària per condicionar
La mobilització, doncs, difícilment canviarà el guió del govern espanyol. Però serà molt més efectiva per condicionar el rumb de la política catalana i per visibilitzar, internacionalment, la consistència d’un conflicte que la diplomàcia espanyola malda per amagar i minimitzar. La V d’avui, doncs, és un pas necessari per al sobiranisme per atansar-se als seus objectius, però probablement no serà suficient: caldrà alguna cosa més per moure el govern espanyol.
