Poden tenir-ho tot les dones?

WashingtonVist des de fora, Anne-Marie Slaughter ho tenia tot: un gran èxit professional i una família modèlica. Aquesta acadèmica de la Universitat de Princeton i exassessora de Hillary Clinton al departament d’Estat dels Estats Units va dir prou en un article de la revista The Atlantic publicat el juny del 2012.

Slaughter estava cansada de fingir que la seva vida era un camí de roses i va qüestionar que les dones d’avui dia puguin tenir-ho tot. Sota el títol Why women still can’t have it all? [Per què les dones encara no ho poden tenir tot?)], el seu article va generar un debat ampli i polèmic sobre la igualtat de les dones amb els homes i la seva felicitat no només als EUA sinó a tot el món.

“M’he adonat que era molt difícil fer la feina que volia fer com a alt funcionari del govern i ser el tipus de mare que volia ser”, va escriure. Tot i així, Slaughter creu que les dones encara ho poden arribar “a tenir tot”, però no en la societat que vivim. Per això en el seu article posava èmfasi en la necessitat d’un canvi social i econòmic profund en la societat per permetre que les dones tinguin igualtat d’oportunitats.

Així, va donar solucions com instaurar horaris laborals més favorables per atendre la família, canviar la cultura empresarial en què únicament és vàlid el temps presencial a l’oficina, i incorporar els homes en una causa que és de tots. A més, considerava que cal donar el mateix valor a les persones que anteposen la feina a la família que a les que decideixen fer el contrari. D’altra banda, assenyalava diverses investigacions per demostrar que les empreses amb polítiques de conciliació laboral funcionen millor perquè contribueixen a millorar la satisfacció, la creativitat i la capacitat d’innovació dels seus treballadors.

Un any i mig abans del seu article a The Atlantic -un dels més llegits de la història de la revista-, Sheryl Sandberg , directora d’operacions de Facebook, es va preguntar en una de les TED Conferences -dedicades a difondre temes de debat- què es podia fer per augmentar el nombre de dones líders. Per ella, cal que les seves parelles facin la meitat de les feines de la casa, que elles no subestimin les seves pròpies capacitats i que no deixin de ser ambicioses per por a no ser capaces d’equilibar la feina amb tenir fills. Slaughter va respondre a Sandberg en el seu article que tenir un company que comparteix la càrrega familiar no és suficient. Les dones, segons ella, continuaran sentint-se malament perquè no seran prop dels seus fills quan els necessiten. Per això, des de la seva posició privilegiada, va assegurar que conciliar vida familiar i feina dependrà de la feina que es tingui. I va insistir que cal canviar les regles joc.

El feminisme, culpable?

D’altra banda, Slaughter va explicar que les dones de la seva generació “s’aferren al credo feminista” en el qual van créixer per mantenir el llistó per a la següent generació. Això no beneficia a ningú, ja que segons ella moltes dones han renunciat a la seva carrera o la seva vida familiar, i les dones més joves han deixat d’escoltar, perquè la idea que “es pot tenir tot” no respon a la realitat. “Hem de deixar d’enganyar-nos, les dones que han aconseguit ser mares i professionals d’alt nivell són heroïnes, riques o treballen pel seu compte”.

Kathleen Jones, professora d’estudis de la dona de la Universitat de San Diego, discrepa sobre la idea de feminisme de Slaughter. “Les feministes que conec i he conegut lluiten per un món en què ni homes ni dones hagin de triar entre la família i la feina. Volen modificar la tendència boja de la nostra societat a tenir-ho tot”, argumenta. La sociòloga Arlie Hochschild -afirma Jones- ja va fer una crida a les dones a deixar d’acceptar el comportament masculí com l’estàndard perfecte.

L’article de Slaughter va generar molts aplaudiments però també crítiques, i va servir per un obrir un debat que continua vigent. Jones sí que li dóna la raó quan diu que la recerca d’un equilibri en la vida no és cosa de dones, sinó de tothom.