Ronda General Mitre, 96. A les 17.14 no hi passa res. Res de res. Pràcticament no hi ha trànsit, ningú no passeja per la solana i cap dels cotxes que circulen no fan sonar el clàxon. A la porta del domicili de Jordi Pujol i Marta Ferrusola només hi ha un operador de càmera d’Atresmedia que, amb la càmera a terra, es distreu amb el mòbil mentre fa una guàrdia avorrida. Ell, per la Diada, també s’ha vestit amb la samarreta del Barça, la de la senyera, amb el 10 de Messi a l’esquena. Ha enregistrat els tres volums de memòries de Jordi Pujol que, com si fos un ram de flors en un cementiri, un ciutadà dolgut li ha dipositat al portal de casa. Al damunt, amb un post-it groc, explica, amb cruesa i sense retòrica, per què li ha tornat els seus llibres: “No et crec. Llàstima”. També a terra, a tota la vorera, és ple de tires de paper que algú ha fabricat en una impremta professional i les ha escampat, al vol, per davant de casa de l’expresident. “Un divorci, mal negoci. Els nacionalismes discriminen i enfronten”.
Passa un noi en direcció a Sarrià. De cop i volta, s’atura davant del portal. Es treu el mòbil de la butxaca i es fa una fotografia del seu rellotge digital, a les 17.14, i la porteria de Mitre, 96 de fons. Un record del moment. Es gira, em reconeix i m’explica que ell votava Convergència però que no entén que no hi hagi ningú, allà, exigint a la família Pujol que torni tot el que s’ha endut en comissions. Esbravat, guarda el telèfon, em dóna la mà i continua Mitre avall, per davant del Jarama. És la cafeteria de tota la vida de sota casa del Pujol. Com fan tots els festius havent dinat, han abaixat les persianes i han recollit les cadires i les taules de la terrassa. A l’hora en punt, just quan Barcelona es converteix en un plató orgullós, l’encarregat surt amb una galleda i un pal de fregar. Llença l’aigua i sabó a la vorera i es posa a netejar amb la fe dels qui volen arrencar tota la quisca del passat. Un veí del primer pis -un noi jove- surt a la terrassa i mira per saber si hi ha enrenou a la porteria. Ningú. Ho aprofito per alçar els ulls. Al cinquè pis de l’edifici, com sempre des que tinc memòria, a can Pujol han penjat una senyera que va de banda a banda de la terrassa -uns vint metres- amb vistes al Tibidabo. Ho conec bé. Durant trenta-cinc anys vaig viure pocs portals més amunt dels Pujol i cada any tenia el costum de comprovar si continuaven tenint la bandera més gran del barri. Aquest any no és una excepció. El pis, en canvi, està tancat. Les quatre persianes dormen a baix de tot, senyal inequívoc que a casa no hi ha ningú.
La manifestació més gran de la història de Catalunya i Jordi Pujol s’ha hagut d’amagar. Aquest és el seu drama. Però no és el del país. Ahir va ser la constatació que Catalunya mira més al futur que al passat, ara que s’han acabat les commemoracions un pèl embafadores del Tricentenari. També Pujol ha quedat superat. Els catalans que volen decidir ja han passat per sobre del seu frau confés. Segurament, la gent encara es mou entre el disgust i la indignació, però han sabut destriar el gra de la palla. El cas Pujol no atura la il·lusió pel procés, per més important que fos l’home que, durant vint-i-tres anys, ha tingut Catalunya al cap i els diners a Suïssa. El president ja està amortitzat. Ell que expiï els seus pecats amb qui convingui i, sobretot, que la justícia faci el seu camí. El carrer ja va per una altra banda. Els Nostradamus de la caverna mediàtica, que sovint profetitzen sobre allò que voldrien que passés i no sobre allò que succeeix, es van afanyar a dir que la confessió de Pujol era un cop al sobiranisme. Fins i tot, una destralada definitiva. Des d’ahir són profetes desorientats. L’estratègia calculada que els diners dels Pujol afloressin a dos mesos de la Diada i a quatre mesos del 9-N se n’ha anat en orris. Havia de ser un míssil a la línia de flotació i ha estat un misto Garibaldi sense els danys desitjats. Ni l’autoestima ni el clam no són menys forts que abans de la confessió. Al contrari. La V històrica d’ahir va ser, per a la gran majoria, la V de votar. O de voluntat o de victòria o de vida o de visibilitat o de valor o de vade retro o de valentia o de ventilar o de vindicar. Per alguns, fins i tot, de venjança. Per a Jordi Pujol, sense poder ser al carrer en la Diada del Tricentenari, va ser la V de la vergonya.
