9-N: la primera gran victòria psicològica del procés català

BarcelonaContra molts pronòstics i a pesar de les incerteses, els dubtes, els canvis de guió sobtats i els obstacles perfectament previsibles, el 9-N ha arribat fins al final amb vida . Tanta que el govern espanyol no s’ha vist amb cor de fer efectiva la prohibició dictada pel Tribunal Constitucional i s’ha limitat a una amenaça de la Fiscalia, que avui preveu que els Mossos identifiquin els voluntaris que obrin els locals. Si els col·legis obren amb normalitat a les 9, la jornada haurà esdevingut la primera gran victòria psicològica del procés català. Perquè no només s’haurà projectat a tot el món la determinació dels catalans a votar, sinó que sobretot s’hauran posat en evidència les limitacions de l’Estat per frenar les aspiracions catalanes.

El nou 9-N, doncs, tot i els canvis que ha patit respecte al decret del 27 de setembre, pot acomplir a la perfecció l’objectiu inicial de tota l’operació de la consulta: carregar-se de raons davant de la comunitat internacional. Serà amb una nova mobilització massiva, potser la més important de la història de Catalunya. Una mobilització que, respecte a la manifestació del 2012, la Via Catalana del 2013 i la V del 2014, té dues diferències fonamentals. En primer lloc l’ha organitzat i l’ha auspiciat la Generalitat i, en segon terme, se celebra no només en contra de l’opinió del govern espanyol, sinó també en contra del criteri de la més alta institució jurídica de l’Estat, el mateix TC que va iniciar el procés sobiranista amb la seva sentència sobre l’Estatut.

Desafiament al TC

Aquest procés participatiu, doncs, representa un salt qualitatiu respecte a les mobilitzacions precedents: és un clar desafiament a l’ordenament jurídic espanyol i un missatge amb molta càrrega de profunditat de cara a l’exterior. Només pel fet d’acostar-se avui a les urnes i dipositar una papereta s’haurà guanyat a tota una maquinària de l’Estat. Rajoy s’ha vist atrapat entre la teranyina legal ideada al Palau de la Generalitat per esquivar la prohibició i la contundent resposta ciutadana. L’exèrcit de 40.000 voluntaris que es van apuntar en deu dies va fer que no hi hagués marxa enrere possible. A més a més, i a diferència de les iniciatives sorgides de l’Assemblea Nacional Catalana, a la qual ahir van boicotejar les comunicacions a l’hora que es feia caure la web de la Generalitat, el ressò del 9-N ha sigut molt més intensiu perquè ha abastat també els mitjans d’àmbit espanyol. Gairebé tothom a Catalunya sap que avui passarà alguna cosa que pot ser molt grossa.

Més de dos milions de persones han entrat a la web de la Generalitat per consultar quin era el seu punt de votació. Les dades permeten albirar una mobilització molt massiva. Com de massiva? Aquesta nit començarem a sortir de dubtes, però abans val la pena acabar de reproduir el quadre complet. Començant per Madrid.

El PP ha comprovat amb horror en les últimes hores l’immens error d’haver impugnat el nou 9-N. No hi ha pitjor cop a la credibilitat d’un Estat que intentar prohibir una cosa que no està en condicions d’impedir, si no és amb un gran descrèdit intern i un fort desgast d’imatge internacional.

El PP canvia d’estratègia

Al llarg d’aquesta setmana, i veient que el nou 9-N seguia endavant, el PP va canviar d’estratègia. Per primera vegada des que ha començat el procés sobiranista, el govern de Rajoy actua a la defensiva i està intentant convèncer l’opinió pública espanyola que allò que passi avui a Catalunya no té cap importància, que no és el referèndum que va prometre Mas, que és una gran farsa de consum intern de l’independentisme sense efectes pràctics. Es tracta de convertir la derrota en una victòria, d’imposar aquest relat als mitjans de comunicació. Però és una estratègia d’èxit incert. ¿Com es pot convèncer el ciutadà de Guadalajara, al qual se li ha assegurat que en cap cas avui hi hauria una votació a Catalunya, que les cues de gent davant dels col·legis electorals no són una victòria del sobiranisme? ¿Com s’argumentarà que el president Mas no hi està al darrere quan els portaveus governamentals facilitin les dades de participació? ¿Com es podrà amagar l’ampli ressò als mitjans internacionals que previsiblement tindrà la jornada d’avui?

Una de les incògnites que es resoldran els pròxims dies és com impacta un 9-N massiu en la maquinària de la Moncloa. El govern espanyol i el PP passen pel seu pitjor moment i naveguen a la deriva pels seus propis problemes interns. Els vots catalans poden ser la puntilla al projecte de restauració aznariana que va voler posar en marxa Mariano Rajoy el 2011, enfonsat en un marasme de corrupció, guerres internes i crisis de gestió. L’última esperança del PP és que l’estratègia de la por activada pel fiscal general de l’Estat i la delegada del govern a Catalunya faci desistir molts ciutadans d’acostar-se a les urnes. En cas contrari, haurà de decidir si el 10-N es fa l’orni o actua contra Mas per desacatament. Un dilema infernal.

Però sens dubte l’impacte més important serà intern. Un resultat imponent pot tornar a posar el procés en el túnel d’acceleració de la història, un escenari en què els partits es mouen amb dificultat. La societat civil, especialment l’ANC i Òmnium, podran reclamar el dret a dir-hi la seva després d’haver-se implicat a fons en el 9-N i recuperar l’exigència d’eleccions anticipades abans de la primavera del 2015. Màxima pressió a Mas i Junqueras. El president, en una entrevista a TV3, va fer una crida al “civisme” i a la participació per a la jornada d’avui i va voler deixar clar que qualsevol actuació de la Fiscalia per evitar el procés es convertirà immediatament en un “atac a la democràcia”.

Entre 1 i 2 milions de vots

El guió dels pròxims dies, doncs, està bastant escrit. Una baixa participació, inferior al milió de votants, donaria oxigen a Rajoy i posaria el procés en quarantena. Seria un revés tant per a Mas com per a Junqueras. Un resultat ajustat, entre el milió i el milió i mig, serviria per complir l’expedient però refredaria les expectatives d’un canvi de rasant. Entre un milió i mig i dos milions seria un gran resultat que els partits intentarien capitalitzar en benefici propi, uns per pressionar a favor de la llista unitària i els altres per exigir un avançament electoral.

Més de dos milions de vots farien saltar la banca i sacsejarien el tauler de joc de tal manera que es fa difícil fer pronòstics, però de segur que obligarien a prendre decisions importants en poc temps. Amb aquests vots, els catalans haurien pitjat un altre cop el botó que obliga a passar de pantalla. Aquell que només s’activa en moments culminants, quan es percep una amenaça clara o s’entreveu una oportunitat històrica. La independència, per exemple.