La Primavera Àrab: un somni en estat crític

BarcelonaAEgipte l'exèrcit proclama l'estat d'emergència i dispara contra els partidaris del primer president elegit democràticament de la història del país, derrocat manu militari . Tunísia està commocionada pels assassinats de dirigents d'esquerres, la nova Constitució està encallada i una coalició de forces laiques conservadores i progressistes reclama als islamistes que abandonin el poder. A Síria fa mesos que s'ha superat la xifra de 100.000 morts, i la guerra civil s'ha convertit en el camp de batalla d'un conflicte sectari de dimensions regionals que eclipsa la revolta popular contra la dictadura d'Al-Assad. La Primavera Àrab, l'onada revolucionària que va esclatar fa tres anys com un huracà democràtic contra vells règims, passa pel seu pitjor moment.

El cop militar a Egipte i la guerra civil a Síria són proves de foc. ¿Encara queda esperança o estem assistint a la desfeta del somni? ¿Tenien raó les velles visions catastrofistes (i racistes) segons les quals l'islam és incompatible amb la llibertat i els pobles àrabs estan genèticament predestinats contra la democràcia? Des del primer dia, la Primavera Àrab ha desafiat les prediccions dels millors analistes. No hi ha res escrit en aquest procés històric que sacseja una regió estratègica.

Avanços i retrocessos

¿Un procés contradictori o que s'ha de donar per mort?

Les revolucions no es fan en línia recta: avancen i retrocedeixen, s'afirmen i es contradiuen, s'atropellen, s'embruten de violència. En aquests tres anys no han faltat les veus que donaven per mort el procés cada vegada que les coses es torçaven: la intervenció de l'OTAN a Líbia, la victòria electoral dels islamistes a Tunísia i Egipte, l'esclafament de la revolta a Bahrain...

"La Primavera Àrab només va durar uns mesos i es va convertir en una tardor quan la junta militar va prendre el poder a Egipte, quan els islamistes van guanyar a Tunísia i amb el caos a Líbia", assegurava per telèfon a l'ARA Nadine Sika, professora de ciència política de la Universitat Americana del Caire. Però Mona Eltahawy, activista feminista egípcia, assegura el contrari: "La nostra revolució està molt viva. L'han donada per morta mil vegades, però avança de manera dolorosa i brutal: Egipte va ser durant 60 anys una casa amb totes les portes i finestres tancades amb clau. La revolució les va obrir de bat a bat, i la pudor és inaguantable. Perseverarem. Les coses han canviat per sempre".

Els errors dels islamistes

Els Germans Musulmans no han sabut compartir el poder

Andreu Claret, president de la Fundació Anna Lindh, resumia fa uns dies a aquest diari què ha anat malament a Egipte. "Els Germans Musulmans són molts, però són molt tancats. No tenen capacitat d'hegemonia i van fer un govern que no escoltava el carrer". Mursi tampoc no va trencar amb l'aparell del vell règim ni va tocar l'enorme poder econòmic de l'exèrcit. A Turquia el model Erdogan d'integració de l'islamisme al joc democràtic també s'ha enfonsat en la repressió a la plaça Taksim. Fracassat l'experiment islamista, no ha sorgit tampoc una alternativa d'esquerres.

La ferida de Síria

El conflicte entre xiïtes i sunnites redibuixa el Pròxim Orient

"La gent de Síria, Líbia, Egipte o Tunísia vivia sota una opressió molt semblant, que va fer que les revoltes s'encomanessin, malgrat les particularitats de cada país, però els que van derrocar els règims no estaven preparats per al que vindria després", escriu l'analista libanès Sarkis Naoum. El somni democràtic al món àrab es dessagna per la ferida de Síria. La revolta popular pacífica contra el règim de Baixar al-Assad s'ofega en una guerra civil que adopta cada dia que passa un to més sectari i pren dimensions regionals. La fractura entre xiisme i sunnisme, tapada sota les dictadures, emergeix ara com una amenaça, sobretot a Bahrain i al Líban.

L'economia, en fallida

Les demandes socials del carrer no troben sortida

En l'àmbit social, els islamistes, a Egipte i Tunísia, van mantenir una agenda neoliberal que no va donar cap sortida als greus problemes socials que estaven a la base de les revolucions. La davallada del turisme i la retirada de les multinacionals van agreujar la crisi econòmica. Després de la caiguda de Mubàrak 3,5 milions d'egipcis van perdre la feina, segons les dades oficials, i el percentatge de població sota el llindar de la pobresa va passar del 21% al 25%. La lliura egípcia es desploma i el dèficit supera el 15%. A la plaça Tahrir es demanava "pa, llibertat i justícia social": cap de les tres coses s'ha complert.

Risc d'involució?

Restaurar el vell règim no serà tan fàcil

Malgrat el negre panorama que es viu avui a Egipte, els militars depenen del suport d'una població que ha derrocat tres governs en dos anys. "La Primavera Àrab no s'ha acabat: ha quedat en suspens -assegura a l'ARA Haleh Esfandiari, directora per al Pròxim Orient del Centre Internacional Woodrow Wilson de Washington-. Milions al carrer reclamaven dignitat i democràcia, i seguiran pressionant. Si no han acceptat una autocràcia religiosa, no crec que acceptin una autocràcia dels generals. Estan emergint noves formes de societat civil: la gent ha après a mostrar el seu malestar amb el mal govern, com ho van fer amb Mursi".

El filòsof i escriptor Santiago Alba, tunisià d'adopció, es mostra més prudent: "És difícil ser taxatiu, sobretot quan les mobilitzacions populars es mantenen, però podem dir que el sagnant cop a Egipte (i la inacabable guerra a Síria), marquen un seriós revés caracteritzat pel retorn de les forces dels antics règims i les divisions sectàries , fonts potencials o reals de conflictes civils. El més perillós, crec, és la criminalització dels Germans Musulmans que fan sectors de l'esquerra, perquè això és el que ha legitimat les dictadures contra les quals es van rebel·lar els pobles. Sense normalització política i integració democràtica de l'islamisme mai hi haurà una autèntica Primavera Àrab i molt menys una revolució social".