El PP fracassa en l’intent d’imposar el relleu de Sistach

BarcelonaEn el segon volum de les seves memòries, amb el títol El compromiso del poder, José María Aznar detalla les pressions que va exercir el govern del PP en la successió de Ricard Maria Carles a l’arquebisbat de Barcelona. Escrivia Aznar: “El meu govern va insistir a la Santa Seu en l’error de cedir a la pressió de les diòcesis catalanes per nomenar un substitut de perfil nacionalista i en la conveniència de cenyir-se al principi d’universalitat que feia possible i recomanable un nomenament diferent, com succeïa en altres llocs del món”. L’expresident espanyol revelava com pretenia que el relleu de Carles no fos un bisbe català. Les maniobres, executades amb l’ajuda de Carlos Abella, en aquella època ambaixador espanyol a la Santa Seu, no van donar fruits. Les pressions d’ara per dirigir la substitució de Sistach també han fracassat.

Aznar va alimentar sense èxit la candidatura de Manuel Ureña, arquebisbe de Saragossa, una figura pròxima als postulats fabricats a la FAES, el think tank de la dreta espanyola. El PP que liderava Aznar no combregava amb la candidatura de Lluís Martínez Sistach, convertit finalment en el cardenal arquebisbe de Barcelona. Malgrat la seva moderació, a Sistach se’l considerava des de Madrid una figura massa pròxima al nacionalisme català.

Moviments del ministre catòlic

Ara, amb Sistach en temps de reserva -després d’arribar a l’edat de jubilació episcopal-, el govern del PP ha tornat a pressionar. Els moviments els ha capitanejat el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, catòlic devot i un dels membres del govern espanyol més bel·ligerants amb el procés sobiranista. “El seu objectiu és col·locar un arquebisbe de Barcelona que sigui de la seva corda”, expressa una font coneixedora de l’Església catalana i que ha compartit actes al Vaticà amb Fernández Díaz. “És el ministre catòlic i català del govern del PP. Ha pressionat per portar a Barcelona el cardenal valencià Antonio Cañizares, que és molt amic seu”, exposa una altra font pròxima als bisbes catalans. La relació entre els dos és tan estreta que cada vegada que Cañizares viatja a la capital catalana -un fet que es produeix sovint- s’allotja a casa del ministre de l’Interior.

L’estratègia del titular del ministeri de l’Interior passava per col·locar el seu amic Cañizares a Barcelona, com un contrapès a la majoria favorable al dret a decidir que hi ha al capdavant de l’Església catalana. Fernández Díaz entenia que la tria del purpurat valencià -que s’expressa en castellà i manté una bona relació amb el govern de Mariano Rajoy- seria interpretat com un gest del Vaticà en contra del procés sobiranista ara que s’acosta el 9-N. De fet, els moviments del PP ja han causat inquietud en diversos sectors eclesiàstics i catòlics, que han manifestat obertament els seus recels a un perfil de candidat que no s’ajustés al dret a decidir.

Església Plural, un dels col·lectius que representa el cristianisme de base, ja s’ha posicionat. L’entitat ha recollit més de 4.000 firmes per reclamar al Vaticà que el substitut de Sistach no sigui una figura aliena a la cultura catalana. Les firmes s’adjuntaran a una carta, escrita en català i italià, en què es recorda a la Santa Seu que un candidat que no sintonitzi “amb la tradició eclesial” catalana provocaria “recel, desencís, desconfiança i rebuig”. La missiva es dirigirà al cardenal Pietro Parolin, secretari d’Estat del Vaticà; el cardenal Marc Ouellet, responsable de la Congregació per als Bisbes, i el nunci de la Santa Seu a Espanya, Renzo Fratini, així com al mateix Antonio Cañizares, el candidat que agradava al govern del PP. El cardenal espanyol, actualment prefecte de la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, està a l’espera de nova destinació, atès que el papa Francesc no l’ha confirmat oficialment en el càrrec. Cañizares vol sortir de Roma, i així l’hi va demanar fa uns mesos a Jorge Mario Bergoglio. Fonts pròximes a Cañizares asseguren que el Papa li va concedir tornar a Espanya.

Però on tornaria Cañizares? L’opció més immediata que va sorgir va ser Madrid, on el cardenal arquebisbe Antonio María Rouco Varela fa gairebé tres anys que està a l’espera de relleu. No obstant això, i malgrat que els dos tenen molts aspectes ideològics en comú -la defensa de la unitat territorial o una visió ultraconservadora en l’aspecte moral, per exemple-, Rouco ha intentat -i pel que sembla aconseguit- frenar el nomenament del purpurat d’Utiel a la capital de l’Estat. Per difícil que pugui semblar des de fora, Rouco i Cañizares són enemics després que aquest últim s’enfrontés a Federico Jiménez Losantos, protegit de Rouco Varela, i acabés forçant la seva sortida de la cadena Cope en l’etapa de més tensió a la ràdio dels bisbes espanyols.

La petició del govern espanyol, formulada per canals informals -no és possible una ingerència directa d’un estat com l’espanyol en assumptes d’un altre estat com és el Vaticà-, no va arribar a bon port. La Santa Seu no vol interferir en el procés sobiranista de Catalunya. La posició de no ingerència del Vaticà s’ha certificat en més d’una ocasió amb els seus gestos. Tal com va avançar l’ARA el 17 de març, el Vaticà ja va esquivar les pressions de Rouco quan el cardenal va instar Roma a oposar-se al 9-N. Rouco pretenia que el seu últim servei com a cap dels bisbes espanyols fos un pronunciament explícit del Vaticà contra una possible independència de Catalunya. I va fracassar.

El Papa està informat del que passa, amb diferents veus, i la seva posició és possibilista. “Francesc sap que, independent o dins d’Espanya, l’Església ha d’estar amb els fidels i amb la societat. En el futur, els catòlics de Catalunya seguiran sent catòlics, i l’Església haurà de seguir anunciant l’Evangeli”, apunta una font espanyola des del Vaticà. Sí que sembla clar que la designació del nou arquebisbe no es farà efectiva fins després de la consulta, una qüestió avançada per l’ARA a principis del mes de febrer. Roma no vol que el successor de Sistach arribi amb hipoteques que no són seves.