Una política a la japonesa per a Europa?

Economista“Alguna cosa està passant però no saps què és”, deia Bob Dylan en una de les seves cançons més famoses. Això és exactament el que ens arriba ara. El govern ha dimitit a França, el president del Banc Central Europeu s’ha reunit en privat amb Mario Renzi per parlar del futur d’Itàlia i ara veiem Angela Merkel passejant pel Camí de Sant Jaume amb Mariano Rajoy... Què significa tot plegat?

La clau de tot aquest trencaclosques segurament rau en un discurs que va fer el mateix Mario Draghi als Estats Units divendres passat. Els seus arguments van sorprendre tothom. Per primera vegada en més d’un any de preguntes i respostes, va dir el que tothom ja sabia: que les expectatives per a la inflació a la zona euro no estan ben fonamentades. Això, en si mateix, vol dir que el BCE ha d’actuar amb més contundència del que tenia previst.

Però Draghi va anar més enllà i va reconèixer que, davant d’unes taxes de creixement febles i un nivell d’inflació molt baix, amb el tipus d’interès ja a prop de zero, la política monetària sola poca cosa podrà fer per reflotar les economies de la zona. I així, va indicar que, dintre dels límits del possible, la política fiscal també hauria de jugar un paper més important.

En el context actual, què vol dir tot això? Vol dir que la postura d’Alemanya sobre l’austeritat ha de canviar. Difícilment estats com l’italià i el portuguès, amb el deute sobirà de més del 130% del PIB, poden començar a fer polítiques fiscalment expansives. Països com Espanya i França, amb un nivell d’endeutament més baix, poden relaxar el ritme de reducció de dèficit. Tocaria a Alemanya el paper de fer més despesa i més dèficit fiscal. ¿Estaria disposada a acceptar aquesta responsabilitat, la cancellera Merkel? La resposta és: depèn.

Evidentment no és una política que l’atregui gaire, però, davant la situació altre cop complicada dels països de l’euro, alguna cosa s’ha de fer. El senyor Draghi ja ha indicat la seva disponibilitat i el més probable és que la setmana vinent anunciï un programa de compra d’actius per part del BCE.

Compensacions per a Merkel

Si el Banc Central està disposat a imprimir diners i el govern alemany es conforma a endeutar-se, algun tipus de contrapartida hauran d’exigir; d’aquí la ronda de trobades i el canvi governamental a França. Si Frankfurt i Berlín han d’actuar, llavors París, Roma i Madrid hauran de fer, per la seva banda, més reformes estructurals.

La política japonesa coneguda com a Abenomics (pel primer ministre Shinzo Abe) té tres potes: política monetària expansiva, política d’estímul fiscal i programa de reformes estructurals. Per tant, es pot dir que els països de la zona euro estarien abocats a una versió light de l’Abenomics. La comparació és força vàlida, perquè el gran temor en aquests moments és que la Unió Europea es converteixi en una altra versió del país asiàtic.

A primera vista sembla estrany que el govern de Manuel Valls dimiteixi quan la política d’Europa està a punt de fer un canvi important -sobretot quan aquest gir va en el sentit contrari de les polítiques d’austeritat- i que es foragiti un ministre d’Economia que critica precisament l’austeritat. Però la decisió del president francès té la seva lògica: necessita un govern molt més reformista, sobretot davant els socis europeus. S’ha de recordar que França no ha patit cap bombolla immobiliària com les que van tenir Espanya i Irlanda, ni hi ha hagut un escàndol de comptabilitat pública semblant al de Grècia. L’economia francesa està estancada simplement perquè no creix. La taxa d’atur és d’un 10,3%, lluny dels nivells d’Espanya i Grècia però, al mateix temps, inacceptablement alta.

Encara és molt aviat per endevinar la forma exacta que prendrà aquesta nova política. Segurament a França i Itàlia se’ls demanarà una nova reforma laboral, i a Espanya, unes mesures més exigents per abaratir les despeses de la Seguretat Social de la patronal. No està garantida la col·laboració del Parlament alemany. Tampoc és clar que aquestes noves polítiques donin els resultats que se n’espera. Però, vist l’abast dels nous problemes que hem d’afrontar, no ens podem quedar amb els braços plegats, i els esforços del BCE i el seu president s’hauran d’entendre en aquest sentit: han d’intentar que els ciutadans recuperin la confiança que es pot fer alguna cosa davant d’una de les situacions econòmiques més dures que s’han patit en els últims trenta anys.