El percentatge de la riota

Coordinador general de la Xarxa Sirius sobre política educativa i immigració De La UeNou cop al model d'escola catalana des de la justícia. Un més, i no serà pas l'últim. Les sentències del Suprem o del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sobre el català a l'escola ja han esdevingut tàctica habitual d'una estratègia més àmplia i complexa que arrenca després d'una manifestació de més d'un milió de persones l'estiu de fa quatre anys. No és casualitat que el primer episodi d'aquest serial judicial sobre la llengua a l'escola fos el desembre del 2010, just cinc mesos després del dia en què la Catalunya majoritària va sortir al carrer per dir prou.

Des d'aleshores, hem assistit a la confluència de dos fenòmens que, articuladament, han volgut erosionar la legitimitat d'un model educatiu vàlid en el seu conjunt, amb aspectes criticables, però no precisament per canviar-lo sinó per millorar-lo. Parlem de la politització de l'educació, i de la judicialització de la política. Algunes forces polítiques minoritàries a Catalunya creuen haver trobat en l'educació -actuant sense cap mena d'escrúpols- un instrument de fàcil rèdit social i electoral. I, a través dels seus tentacles socials, han fet entrar en el joc la justícia, que hi ha caigut de quatre grapes.

Aquesta forma de procedir, però, no es limita ni en l'abast ni en el terreny de joc a l'escola catalana. Els currículums escolars o el model de governança del sistema educatiu seran també aviat objecte d'instrumentalització política, i, davant del mur infranquejable de silenci i menyspreu democràtic, els contraris al corpus educatiu dominant es veuran abocats a recórrer a la justícia per mirar de contenir la desfeta. La Lomce és simplement la partitura que posa en negre sobre blanc aquesta simfonia fúnebre que viu l'educació a hores d'ara. Pel que fa al terreny de joc, el tancament de línies en valencià, o el decret del trilingüisme a les Illes són artilleria lleugera que disparen en la mateixa direcció: al cor de la identitat.

L'estupidesa acientífica de sentenciar un 25% de temps lectiu en castellà supera amb escreix, però, qualsevol expectativa. Pedagògicament, es tracta d'una mesura que no s'aguanta per enlloc. Al final serà cert que només hi ha una cosa pitjor que un expert que vol fer de polític: un polític que vol fer d'expert. A partir d'ara haurem de dir, a més a més, que també un jutge.

Haurem de tornar a sortir al carrer, massivament altre cop per dir prou a aquest deliri que només pretén trencar la convivència. Cridar ben fort que Catalunya no és bilingüe, sinó multilingüe, i que volem el català com a llengua de cohesió. Recordar la legitimitat democràtica d'un poble que majoritàriament ha votat de forma repetida que desitja el català com a llengua de l'escola. Denunciar el doble patró amb què alguns usen la democràcia segons convingui als seus interessos partidistes. ¿O no s'argumenta la impossibilitat de fer una consulta sobre el futur polític de Catalunya perquè hi ha una majoria del Parlament espanyol que no ho vol així? Per què la majoria del Parlament de Catalunya que demana l'escola en català no és legítima?

Haurem de dir, en definitiva, que des de fa trenta anys a Catalunya ningú ha pres mal per aprendre a l'escola en català, ans al contrari, i que l'evidència tossuda -amb l'empenta de la ciutadania del país- acabarà per imposar-se. La majoria de les catalanes i els catalans estimem massa els nostres fills i som prou assenyats per saber que, ni de bon tros, serà a les classes o als patis de les escoles on xocaran els trens o es trencarà la corda.