Pau Jorba: "Tornar a casa els pares és tornar-te a adaptar al seu ritme"

"Donaria el que fos per poder marxar", reconeix Pau Jorba, que té 25 anys. Després de quatre anys d'independència familiar vivint en un pis d'estudiants a Vic -que finançava amb ajuda de la família-, aquest curs ha tornat a casa. La convivència amb els seus pares és molt "fàcil", perquè explica que respecten molt el seu espai i que troba el punt de comoditat a trobar-se el plat a taula i la rentadora feta, però no amaga que la seva voluntat és emancipar-se tan aviat com pugui. Jorba explica: "El que és més dur del fet de tornar és no poder portar el teu ritme, saber que és casa seva i que tu t'hi has d'adaptar". Si a Vic dinava quan tenia gana, ara sap que a dos quarts de tres l'esperen a taula. També ha estat un canvi per als pares, que feia anys que vivien sense cap dels dos fills a casa. "Ens hem readaptat tots", explica Jorba, que està a punt d'acabar la carrera de publicitat i relacions públiques -entrega el projecte l'estiu que ve-, però no veu davant seu una perspectiva gaire positiva. Assegura que el seu sector, tocat per la situació de crisi, només li ofereix la possibilitat de fer pràctiques no remunerades i que, un cop finalitzades, les pot prorrogar o optar per un canvi d'agència.

Jorba explica que la idea de marxar a guanyar-se les garrofes a l'estranger pren cada cop més pes, perquè té clar que aquí "les coses estan molt complicades". Ell està convençut que a fora hi trobarà més oportunitats en forma de pràctiques remunerades. Marxaria, això sí, després d'haver fet una mica de coixí "per no anar a l'aventura" i intentar independitzar-se "de veritat", sense haver de recórrer a la carta de casa els pares. De moment, es concentra a fer l'últim esforç per tenir la carrera acabada als 26 anys i després començar a plantejar-se el futur.