Qui és l’artista modern?
ARTISTAEl Museu Nacional d’Art de Catalunya proposa una nova mirada sobre la seva col·lecció d’art modern amb uns quants blocs temàtics que permeten estructurar el període: l’artista modern; Modernisme(s), que inclou Gaudí; Noucentisme(s), amb tota la fotografia; art i Guerra Civil, i un epíleg dels anys 50.
Miraré de centrar-me en el primer: què fa que un artista sigui modern, què el diferencia del que no ho és? Heus aquí una pregunta que n’arrossega força més. Quantes modernitats conviuen en l’espai que els historiadors acoten amb el terme modern? ¿És més modern l’artista que estetitza valent-se de recursos innovadors -el narcisista de la modernitat-? ¿O bé ho és el que observa la contemporaneïtat de fora estant? ¿El que es deixa classificar? El que no? ¿El que anticipa? ¿El que furga en el passat per no deixar orfe de memòria el futur? La frontera és tan prima que, sovint, els esquemes historicistes no arriben a determinar amb prou subtilitat el fil de la modernitat.
Si l’artista modern vol regenerar l’art (per ell l’art és vida, avantguarda), qui el regenerà millor: ¿el que trenca amb la tradició, o el que, com Morandi, s’hi manté fidel? ¿El que, com el pintor italià, acull harmònicament tots els ismes proclamadors de modernitat, o el que nega tota contaminació? ¿És més modern el Duchamp de l’urinari famós, que renuncia a la pintura, o el que pinta el Gran vidre? L’artista francès desfà el debat escolàstic de la modernitat xutant la pilota als núvols per recobrar, d’aquesta manera, la dimensió mítica que l’art modern ha perdut. ¿És més modern, doncs, l’artista que millor sap desfer-se dels paranys de la modernitat? El clàssic?
Una presentació historiogràfica de la modernitat -local o forana-és molt difícil. El professional que n’assumeix l’envit ha de preveure la competició entre dos pols: els que permanentment fan historiador i artista. Amb dades contrastades l’historiador escriu un argument. Ara, tota argumentació és una massa que sempre suscita contrarèpliques -ziga-zagues que obliguen a fer revisions constants.
El pol de l’artista -del poeta-és un altre: entén la ziga-zaga com una metàfora del món. Agafa, senceres, rèplica i contrarèplica perquè no pot deixar de percebre-les com un tot. Ell mateix pateix, viu, conviu i treu rendiment de les seves contradiccions. ¿Seria possible fer una presentació historiogràfica de la modernitat que fos una metàfora de la modernitat? ¿No és justament això el que fan els clàssics? ¿Podem limitar l’art modern a ser modern i prou?
Podria semblar que el discurs historiogràfic del professor Lahuerta és una metàfora de la modernitat però no ho és, i això perquè l’incís poètic ha estat sotmès a l’imperatiu de crear espectacle. Un espectacle que converteix un museu dotat de nivell internacional en un museu provincià. El recorregut acaba enfrontant una pintura de Picasso i una obra mediocre del joier Capdevila que amaga una història emotiva que ara no penso pas desvelar. Aquest final em suscita dues qüestions: ¿una intenció pot, per més bona que sigui, fer tota sola que una obra sigui art? ¿I és vàlid construir un relat de l’art modern a partir de paràmetres postmoderns? Com Luis Borges, crec el següent: “La vella idea de saber reconèixer la perfecció de l’art sense tenir en compte les dates era millor”.
