Malala Yousafzai: “Un infant, un mestre, un bolígraf i un llibre poden canviar el món”
Explica Malala Yousafzai que va néixer el 12 de juliol del 1997 a l’alba, just en el moment en què l’última estrella es fonia al firmament. I per als paixtu això és un senyal de bona fortuna. Però a la vall del Swat, al nord del Pakistan, com en tants altres llocs en aquelles contrades, si bé el naixement d’un nen se celebra amb trets a l’aire, l’arribada al món d’una nena enfonsa la família en l’apatia. “Les nenes les amaguen rere les cortines i el que la vida els reserva és cuinar i tenir fills”, explica la mateixa Malala a la seva autobiografia.
El pare de Malala, Ziauddin Yousafzai, mestre per vocació, es va conjurar per trencar aquest cercle viciós que condemna moltes nenes pakistaneses a una vida invisible. I va triar un nom per a la seva filla que era tota una declaració d’intencions: el de Malalai of Maiwand. Es tracta d’una mítica heroïna afganesa que va liderar els combatents paixtu en la seva lluita contra les tropes britàniques a finals del segle XIX.
L’enemic ara seria un altre. Igual de temible i poderós: l’extremisme intransigent de les societats tribals que impedia que les nenes accedissin a cap mena de vida més enllà de la porta de casa seva. “Matricular una nena en una escola representa el reconeixement de la seva identitat i el seu nom”, va explicar el seu pare en una conferència el març passat.
Així va ser com, amb només quatre anys i mig, el pare de Malala va decidir portar la seva filla a l’escola que ell mateix havia fundat a Mingora, la capital de la vall del Swat. Quan el mul·là Fazlul·lah va governar aquella terra (2007-2009) i va expulsar les dones de l’espai públic, aquell gest es va convertir en més que una provocació: en una declaració de guerra. Amb onze anys, Malala va obrir un blog a la web en urdú de la BBC -amb pseudònim- per explicar la seva lluita i la de les seves companyes per continuar anant a l’escola.
Les amenaces dels talibans
Animada pel seu pare, l’activisme es va convertir en l’eix de la seva vida, i la seva figura es va fer un lloc als mitjans de comunicació mundials. Però els talibans ja en tenien prou. El 9 d’octubre del 2012, mentre es dirigia cap a l’escola amb les seves companyes, un pistoler es va abraonar sobre el carro on anaven. “Qui és la Malala?”, va preguntar. I davant les mirades que les seves companyes van fixar sobre ella, l’home va disparar tres trets.
El primer tret li va entrar per l’ull esquerre i va sortir per sota de l’espatlla. Els altres dos van ferir dues companyes, una en una mà i una altra al braç i a l’espatlla. “En el temps d’arribar a l’hospital, la meva llarga cabellera va quedar plena de sang”, explica ella mateixa. Malala es va despertar una setmana després en un hospital de Birmingham, al Regne Unit. “Qui pagarà tot això?”, va ser la seva primera pregunta encara convalescent de l’operació per treure-li la bala. Ja recuperada, es va alegrar de poder tornar a l’escola, tant com es va entristir quan va veure que no podria tornar al seu país per les amenaces que encara pesen sobre ella.
“Els talibans es van pensar que les bales ens farien callar. Però van fracassar. I ara, en lloc del silenci, tenim milers de veus”. Va ser la proclama de Malala Yousafzai quan, mesos després, el dia que complia 16 anys, el 12 de juliol del 2013, va fer un discurs a la seu de l’ONU a Nova York. Des d’aquella data, les Nacions Unides va declarar el 12 de juliol com el Dia de Malala, una jornada per reivindicar el dret de les nenes a l’educació. “Un infant, un mestre, un bolígraf i un llibre poden canviar el món”, va dir.
Després va ser a Barcelona, el 25 de juliol del 2013, per recollir el Premi Internacional Catalunya. “Va quedar fascinada quan va passejar pel Barri Gòtic”, recorda el president delegat del jurat del Premi, Xavier Rubert de Ventós, que evoca encara la seva mirada penetrant. “Cal que estiguem units. Si estic sola no puc fer res, però si esteu amb mi, ho podem aconseguir tot”, va reivindicar aquell dia.
Amb una vida per recórrer i una energia desbordant, Malala va deixar clar ahir que “el guardó no és el final de res, sinó el principi”. I més d’un cop ha citat l’ex primera ministra pakistanesa, Benazir Bhutto, assassinada el 2007 en un acte preelectoral, com a motor inspirador del seu activisme.