Nixon, un president ensorrat per les mentides

Washington“No sóc cap lladre”, va assegurar el president dels Estats Units, Richard Nixon, el 17 de novembre del 1973 en una conferència de premsa que va convocar per defensar-se de les acusacions de l’escàndol polític Watergate. Tot i així, nou mesos després, el 8 d’agost del 1974, ara farà quaranta anys, va anunciar per televisió que dimitia. Es va convertir així en el primer president de la història dels EUA a fer aquest pas.

L’estrany cas d’un robatori a les oficines principals del Partit Demòcrata de l’edifici Watergate de Washington el 17 de juny del 1972 a la nit va posar fi a la seva presidència. Des del primer moment, Nixon i el seu equip van intentar encobrir els crims comesos per membres clau del seu govern i comitè de reelecció.

Durant dos anys, dos joves periodistes del diari Washington Post, Carl Bernstein i Bob Woodward, van desenredar una trama d’activitats fraudulentes contra els opositors del president Nixon. A poc a poc, i amb l’ajuda d’una font que mai van revelar, coneguda com a Gola Profunda, van reunir proves sòlides que van relacionar els cinc lladres detinguts a la seu demòcrata amb l’entorn del president republicà. “Puc afirmar categòricament que ningú de la Casa Blanca està involucrat en aquest afer tan estrany”, va assegurar Nixon a l’inici de la investigació. Les mentides, però, es van fer evidents i van causar la seva caiguda.

Bernstein i Woodward van descobrir suborns, escoltes telefòniques i encobriments per part del govern de Nixon, que va utilitzar altres tàctiques brutes, com la creació d’una “llista d’enemics”, per atacar els seus rivals polítics. Tot i així, els seus primers articles no van impedir la reelecció de Nixon el novembre del 1972. La majoria dels mitjans van preferir concentrar-se en la campanya electoral en lloc d’explicar les implicacions de l’escàndol.

La confessió d’un dels arrestats a la sisena planta de l’edifici Watergate, James McCord, al jutge John Sirica el març del 1973 va marcar un canvi en la manera que tenien els mitjans de cobrir el cas. La pressió al president Nixon va augmentar encara més amb la creació d’una comissió d’investigació al Senat dels Estats Units.

Els presidents no són intocables

El cas Watergate va deixar clar que els presidents dels Estats Units, líders de la primera potència mundial, no són intocables. I, per tant, no gaudeixen d’inviolabilitat pels seus actes si abusen del poder.

D’altra banda, el cas també es considera l’exemple per excel·lència del periodisme d’investigació i del rol de servei públic dels mitjans de comunicació. Fa uns dies, Woodward i Bernstein van recordar a la NPR, la ràdio pública nord-americana, la història del descobriment que van fer. Woodward va afirmar que la clau de l’èxit va ser la manera de tractar i respectar les seves fonts. N’és una prova l’anonimat de Gola Profunda, que es va mantenir durant 33 anys. El maig del 2005, Mark Felt, el número dos de l’FBI als anys 70, va revelar que ell era la font misteriosa de l’escàndol.

La dimissió de Nixon es va fer inevitable quan la seva secretària personal va informar a la comissió del Senat que hi havia unes cintes que gravaven les converses a la Casa Blanca. Nixon, com altres presidents anteriorment, va ordenar la creació d’aquest sistema que molts dels seus treballadors desconeixien.

Les cintes van ser la prova essencial per jutjar i posar a la presó 43 funcionaris, incloent-hi una dotzena de consellers del president. Nixon, però, va aconseguir el perdó presidencial del seu successor, el seu vicepresident Gerald Ford.

Lobis i corrupció

L’escàndol Watergate és un dels casos de corrupció política més sonats i famosos del món. Tot i així, els Estats Units són considerats un dels països menys corruptes del planeta. És el dinovè de 176 països on es percep poc frau polític, segons el rànquing de l’organització Transparència Internacional del 2013.

Tanmateix, molts nord-americans desconfien del seu govern. Això és així, en part, per la influència que tenen els grups d’interès en el sistema polític del país. Cada any, empreses, sindicats i altres organitzacions es gasten milions de dòlars en la representació dels seus interessos a Washington. Els lobis són legals i regulats, sobretot des de l’escàndol Abramoff.

Aquest cas explica la desconfiança dels nord-americans cap a les seves institucions i evidencia, per alguns, un poder corrupte en mans de les grans companyies. Les activitats il·legals del lobista republicà Jack Abramoff van esquitxar una desena de congressistes, entre els quals hi havia el líder republicà Tom DeLay i altres grups d’interessos. L’escàndol, un dels més grans de la història del país, va revelar que Abramoff va rebre 80 milions de tribus indígenes per defensar els seus interessos i promoure els seus casinos al Congrés a través de suborns i regals generosos.