Navarro plega per treure el PSC del pou

BarcelonaDissabte que ve al matí Pere Navarro entrarà per últim cop a la seu nacional del PSC al carrer Nicaragua -un casalot que en els últims anys s’ha anat buidant i amenaça de convertir-se en fantasmagòric- com a primer secretari. Ho farà per formalitzar la seva renúncia, que comportarà dissoldre una feble i dividida executiva. Deixarà pas a una comissió gestora que convocarà un congrés extraordinari a l’estiu, preferiblement abans del del PSOE i prou allunyat de la consulta del 9-N. Navarro haurà sigut el líder més efímer del PSC en 36 anys d’història: 31 mesos.

L’exalcalde de Terrassa, que va arribar al lideratge a finals del 2011, marxa perquè no se’n surt. Ha arribat a la conclusió que ja no és el més indicat -per una sagnant falta de suports- per treure el partit del pou i fer els “canvis profunds” que calen i que van més enllà del que va presentar com el seu únic èxit intern, les primàries obertes. Deixar-ho és “la millor solució” i fent-ho se sentirà “més útil”. Desgastat i ridiculitzat pels errors propis i pel sobiranisme -tot i que CiU hi ha arribat a acords puntuals com el de BCN World-, ha posat la cara a la crisi del PSC, que amenaça d’apartar-lo de la centralitat i minvar més un poder institucional que ja és a mínims històrics. El fracàs de Navarro és palmari, però també és cert que ha governat el PSC en el pitjor context i seria un error assenyalar-lo com l’únic culpable d’una crisi que es remunta, com a mínim, al 2006, quan era només un dels alcaldes del cinturó dels que feien la síntesi entre les dues ànimes del socialisme català i amb fama de bon gestor.

El mandat més accidentat

El seu pas per la primera secretaria ha estat accidentat, a dins i a fora del partit. A dins perquè ha gestionat estretors derivades de la pèrdua de poder, l’escissió del sector més catalanista i l’envelliment de l’encara potent maquinària municipal. A fora perquè la crisi de la socialdemocràcia europea, els problemes del PSOE, el qüestionament als grans partits de l’ establishment i el procés sobiranista s’han convertit en una motxilla impossible de carregar. Han estat massa fronts per a una direcció, la que va prendre el relleu del triumvirat que formaven José Montilla, José Zaragoza i Miquel Iceta, que ha acusat falta d’experiència, gruix i complicitats. De fet, en els últims mesos el primer secretari ha hagut de repescar Iceta per gestionar els assumptes més delicats, com la relació amb el PSOE.

El procés sobiranista és, per inèdit, plural i imprevisible, un cavall indomable. Li ha passat a Navarro però també a Josep A. Duran i Lleida, que gestiona l’enèsima crisi amb CDC. Fins ara els socialistes, un partit pensat perquè els catalans no hagin de decidir sobre com articular la seva identitat nacional, és qui s’ha endut més coces.

El primer secretari sabia que se la jugava a les europees del 25 de maig i que, tal com va publicar l’ARA avançant que hi hauria peticions de dimissió si fracassava, la seva cadira era l’única en joc a Catalunya. El seu entorn es negava a admetre-ho i només acceptava renovar a fons l’executiva, sense secretari d’organització després de la imputació de Daniel Fernández pel cas Mercuri i els problemes de salut del seu substitut d’urgència, Esteve Terradas, i amb els crítics autoexclosos o suspesos.

El 25-M el PSC va perdre 20 punts i al PSOE van començar les dimissions. A la persistència dels crítics, dividits sobre el full de ruta però units a l’hora d’impugnar-ne la gestió, s’hi sumava la falta de suport de dirigents fins fa poc afins i que han demanat -o que ho volien fer dissabte- que plegués i fer net. Havia perdut el control del partit. Als crítics Navarro els va llançar ahir un dard. Primer els volia fora pel seu desacord sobre el dret a decidir i ara els hauria volgut reincorporar, però feia tard. “Han aprofitat el caràcter plural dels òrgans de direcció per subratllar de forma permanent i pública les diferències”, va dir en la seva compareixença d’urgència.

Sobre l’altre grup, senzillament va constatar, trist, que li havien retirat el suport i que, per tant, dissabte no podia oferir un projecte i un equip sòlid. El seu entorn insinua una conxorxa i posa en dubte que aquests dirigents disposin d’una alternativa solvent, la direcció “plural i d’integració” a què ahir apel·lava Navarro. Però qui són? Els que l’han “deixat sol” són líders territorials, els capitans que volen un revulsiu a un any de les municipals i que fins ara sostenien Navarro davant un grup parlamentari remogut i una vella guàrdia en desbandada. Es referia a Jaume Collboni (Barcelona), Antoni Poveda (Baix Llobregat), Núria Parlon (Barcelonès Nord), Josep Mayoral (Vallès Oriental), Francesc Vallès i Xavier Sabaté (Tarragona), i Juli Fernández (Girona).

El dimissionari va rebre suport de dirigents espanyolistes com Celestino Corbacho, de l’encara direcció del PSOE i d’Alícia Sánchez-Camacho, amb qui ha fet acostaments estratègics. El PSC discrepa del PP en l’eix social, però el rebuig al 9-N i les dificultats d’entesa amb Mas els acosten. També a Ciutadans, pensant en les municipals. La foto amb Camacho i Albert Rivera el 12 d’octubre ha tingut continuïtat en forma de complicitat amb entitats clàssiques de l’unionisme com el Círculo Ecuestre o en la implicació del PSC en la creació d’altres de noves, com ara Societat Civil Catalana.

La fe federalista, intacta

Però el mandat de Navarro -i aquest és un dels mals- està farcit de cops de volant. Ahir encara feia vots perquè la “tercera via”, en el seu cas és la federal, sigui “la primera”, i es mostrava confiat. El breu primer secretari passarà a la història com qui més ha compassat el ritme nacional del PSC al del PSOE -Iceta hi té molt a veure- però també com el primer que, per defensar un acord que permetés exercir el dret a decidir, va trencar dues vegades la disciplina de vot amb el PSOE. Va tibar la corda i al final Rubalcaba, collat també per l’auge sobiranista, va abraçar la solució federal, un debat que ara es reobrirà a Ferraz. Navarro hi ha sigut poc temps i a les adversitats que es va trobar la seva gestió en va afegir de noves. Massa llast per a un home sol i un partit que ja no pot ajornar més la seva refundació si encara vol ser central.