La llegidora

Llegir és traduir a la meva llengua el text d’un escriptor. Podria ser això la idea que planava sobre el somni d’aquest matí. Primer de tot record que hi havia molts de verbs d’acció que es perseguien els uns als altres: veure, sentir, repetir, alentir, assaborir, pegar fues, descansar, melodiejar, insistir, respirar... Aquestes eren algunes de les coses que practicava quan començava a llegir en veu alta, a llegir fort. Després sé que escoltava la veu de la padrina Joana, que em feia recomanacions quan m’ensenyava a llegir bé amb la paciència d’una santa. No has de córrer. T’has de fixar en l’ortografia, en la sintaxi, en la fonètica i la melodia dels mots i de les frases. Cada contarella té el seu ritme i això és allò que has de trobar perquè les paraules vagin llatines i entrin llatines. I sobretot no pots llegir res que no hagis entès de prim compte. Aquelles persones que llegeixen sense saber què llegeixen són com a llorets i això és tudar el temps i la llavor.

I de bell nou dins el laberint del somni em veia arrossegada a les meves primeres lectures secretes. I encara podia sentir la frescoreta d’aquella escala de ca nostra que pegava al terrat. Allà, quan tothom feia la sesta estiuenca, m’hi amagava amb aquell llibre de Jules Verne que havia manllevat a la biblioteca de l’escola, i per la porta de cartró i de paper imprès entrava de puntetes en un món meravellós ple de tresors inesgotables. Estic segura que va ser allà on es despertaren la consciència, la reflexió i la imaginació que no m’abandonarien mai. I, sobretot, el gust, el gust de llegir. Però el somni era com una muntanya russa i em feia veure d’una forma tan lúcida com magnífica la meva col·laboració amb l’escriptor. No era tan sols allò que Verne en contava el que exaltava els meus sentits i em feia volar el cap dins aventures apassionants, sinó que també jo mateixa hi posava la meva experiència, els meus desitjos, els meus sentiments, les meves descobertes i prolongava i completava les aventures afegint personatges i episodis de la meva total invenció. I el temps es fonia, s’allargava, desapareixia i passaven les hores sense témer-me’n fins que sentia mumare que em cridava amb uns grans bels pel corral: Catalinaaa! Catalinaaa! I era com si m’haguessin descobert fent una malifeta. I tancava el llibre cop en sec. I l’amagava dins un enfonyall secret.

Crec que m’he despertat amb els crits de mumare dins el cap. En aquell moment he sabut que des de ben petita havia descobert el plaer de la lectura i que l’havia practicat amb ardor. I ara m’ha servit moltíssim. Som mestra. Em vaig fer mestra per influència de la padrina Joana que ho havia volgut ser i son pare li va tallar les cames. Les dones a la cuina i al llit, deia aquell repadrí que en pau descansi. Ella va ser feliç quan vaig acabar la carrera. Per sort no ha hagut de veure tot aquesta brutor contra la llengua catalana i contra l’ensenyament del govern d’en Bauzá. Així com era segur que hagués sortit a fer pintades. I també hauria tengut un disgust de veure’m a l’atur. Però va ser ella la que em va inspirar. M’havia passat els dos darrers anys de la seva vida fent-li de lectora. Ella passava un guster i jo amb els seus consells aprenia.

Dit i fet. Em vaig inventar una targeta on donava les meves entresenyes i deia ben clar i català: “Em llog per llegir fort”. En aquest qualificatiu “fort” conjuminava uns quants sentits: a) en veu alta, b) intensament i c) de manera que se senti molt. Vaig repartir targetes per les biblioteques, pels hospitals i per les llibreries. No ho acabava d’entendre. Els resultats foren espectaculars. Cada dia tenc una mitjana de sis o set hores de feina. Curiosament els usuaris són majoritàriament dones. Gent que està malalta, que ha perdut la vista, cecs que estan cansats del braille, infants amb malalties llargues...

Al principi vaig partir sense confiança, no n’estava gens segura de mi mateixa, m’agafaven angoixes com quan era petita. Sovint, en la vida, he tengut la sensació de no existir, sempre a la recerca d’un lloc, sense trobar-me allà on hagués volgut estar, sempre retardada, sempre amb la impossibilitat de passar gust amb coses que passaven gust els altres. Ara, quan faig gaudir la gent amb les lectures, quan veig que aquella al·lota cega fa unes bones rialles amb els sarcasmes lúcids d’Empar Moliner, o aquell home, que ha perdut la vista en un accident de cotxe, em demana que li torni a llegir un poema d’amor d’en Joan Vinyoli, o aquell bergantell amb càncer vol sentir un conte de Quim Monzó, o aquella velleta em diu que no li fa res si Jo confesso d’en Jaume Cabré té mil pàgines, em sent com la dipositària d’una obertura total cap a l’exterior, cap a la passió desbordada, cap a la vida. Llegir, em va dir una pacient molt sensible, és la vertadera vida. I llegir, en puc donar testimoni, també és aquest vici impune que en molts de moments ens fa feliços.