Laura Harmsen “Sé que només uns quants poden usar tota la llibertat del capitalisme”
Munic“Em dic Laura Harmsen i vaig néixer el 9 de novembre del 1989 al Berlín Oriental. Sóc treballadora social, també a l’est de la ciutat. Ja només per la meva data de naixement he pensat molt sobre el procés de reunificació alemanya i n’he parlat sovint amb altres persones. Però crec que per a la meva generació aquesta part de la història és com qualsevol altra i no hi juga gairebé cap rol. Coneixem com a molt algunes anècdotes o productes que desperten la nostàlgia de l’Est.
”La meva educació va estar marcada per persones de l’extinta República Democràtica Alemanya (RDA). Difícilment puc valorar què significa, perquè no em puc imaginar què hauria passat si hagués crescut en un altre temps o lloc. La meva procedència, o la de la meva família, hi té un paper secundari. Amb tot, sóc conscient que els meus pares i avis van viure una realitat totalment diferent del nostre actual sistema capitalista. Com que també sé que no ho podem veure tot blanc o negre em molesta una mica la simple presentació en negatiu de la RDA, sobretot quan m’adono del mal que fa això als meus avis.
”Ells senten que es considera que la seva joventut, els seus somnis i la seva vida laboral van ser erronis i que no van tenir valor. I, al capdavall, cadascú ho fa tan bé com pot des de la seva situació. Per als meus avantpassats el sistema socialista va ser almenys una gran oportunitat, perquè, com a fills de pares obrers, refugiats o nens orfes, a l’Oest no haurien tingut gairebé cap opció d’estudiar o aprendre un ofici. Quan un sistema en què has participat amb l’esperança d’un futur millor s’ensorra i només és condemnat és un cop molt dur.
”La meva educació m’ha fet definitivament una persona de pensament crític que estima la llibertat i que desitjaria que el nostre món fos més just. A la meva edat els meus pares acabaven de ser pares i al mateix temps es van veure confrontats amb un nou sistema polític totalment diferent.
Un mur mental
”Els admiro per com van gestionar de manera tan optimista aquesta època i com al mateix temps s’han mantingut fidels a si mateixos. La meva mare, per exemple, va perdre la feina, però com a autònoma es va poder dedicar als seus interessos. Molts van passar-ho pitjor. A la RDA estava força clar com un dirigiria la vida. La formació professional o els estudis encaminaven a una professió per a tota la vida. I després de la formació es tenien fills. Avui en general tenim un milió de possibilitats. Això és bonic, però, alhora, esgotador i desconcertant, ja que experimentem cada cop més pressió per arribar a tot com més ràpid millor. Però en general jo estic contenta de tenir més llibertat. No obstant, sé que només uns quants poden usar tota la llibertat del capitalisme. La majoria n’estan exclosos per la seva situació econòmica. Només així funciona el sistema.
”Actualment penso poques vegades en la RDA, i entre els meus amics d’aquest tema com a molt se’n fa broma. No obstant, per mi és clar que algunes persones continuen tenint un mur al cap, per diferents motius. I l’Est continua sent econòmicament més feble que l’Oest. Fins i tot els salaris en una mateixa professió són diferents, i no ho haurien de ser. Encara estem lluny d’una reunificació completa, però sobretot no hem de deixar que mirar només el passat ens faci oblidar el present. El sistema tan anhelat abans per molts també tenia moltes debilitats i hauria de canviar algunes coses”.
