L’ANC es converteix (ho vulgui o no) en protagonista i objectiu

BarcelonaEl 30 d’abril del 2011 centenars de persones omplien el Palau de Congressos de la Fira de Barcelona. S’hi feia el que es va anomenar la Conferència per l’Estat Propi, que posava els fonaments del que mesos després, el març del 2012 al Palau Sant Jordi, va esdevenir l’Assemblea Nacional Catalana. Era l’enèsim intent de l’independentisme civil de construir un moviment de base, comú i transversal per sembrar les condicions socials òptimes per exercir el dret a decidir. Fins llavors, els intents unificadors havien fracassat. Però, com constatava la crònica que va publicar l’ARA l’endemà de la Conferència al Palau de Congressos el 30 d’abril, “s’hi respirava la sensació que aquesta vegada sí, la cosa va de veres i s’inicia un camí sense retorn, amb fonaments per encarar una autèntica revolució tranquil·la”.

Unes 200 personalitats, bregades, moltes d’elles, en l’Assemblea de Catalunya dels 70, havien recollit mesos abans el testimoni del moviment popular de les consultes nascut a Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009 i, de manera anònima, s’havien conjurat per desgranar els mínims comuns denominadors de l’independentisme català, divers i dispers. I se n’havien sortit: la llavor de l’ANC estava plantada.

Un any i mig després, l’Onze de Setembre del 2012 -avui fa tres anys-, després d’un estiu d’activitat al territori sota el paraigua de la Marxa per la Llibertat, un milió i mig de persones ocupaven els carrers de Barcelona gairebé sense previ avís, de manera festiva, cívica, però amb un lema clar i ferm: “Catalunya, nou estat d’Europa”. Els intents per fer d’aquella Diada una manifestació d’adhesió a la demanda del pacte fiscal del president de la Generalitat no van fer efecte i l’ANC va deixar clar que havia nascut per superar un marc autonòmic dinamitat paradoxalment pel Tribunal Constitucional dos anys abans en liquidar l’Estatut referendat pels catalans.

La societat, al capdavant

Aquella Diada la societat catalana passava al davant i manifestava la voluntat de marcar el pas. L’intent frustrat d’aconseguir un concert econòmic, deu dies després de la gran manifestació, era el preludi del discurs del president de la Generalitat, Artur Mas, al debat de política general en el qual va proclamar: “Ha arribat el moment d’exercir el dret a l’autodeterminació”. L’ANC, amb Carme Forcadell al capdavant, s’havia situat a l’ull de l’huracà i passava a ser un actor influent a Catalunya i que acabaria sent temut pels poders de Madrid.

Com recorden destacats dirigents de l’ANC en conversa amb l’ARA, el 2012 l’entitat agafava per sorpresa a tothom -tant afins com detractors-, pràcticament sense deixar marge de reacció tampoc als aparells de l’Estat. S’encenien llavors totes les alarmes. I aviat començarien les hostilitats. Mesos després l’ANC maquinava un cop d’efecte amb la voluntat de llançar un doble missatge: un d’intern, als partits del catalanisme polític perquè posessin data i pregunta, i un altre d’extern, per deixar clara la determinació de la majoria social dels catalans de votar la independència. L’Onze de Setembre del 2013 més d’un milió i mig de persones unien els 400 quilòmetres del Principat amb una cadena humana inspirada en la Via Bàltica que el 1989 va precedir la independència d’Estònia, Letònia i Lituània i la caiguda del Mur de Berlín, el 9 de novembre següent. “L’ANC s’havia consolidat com el tractor social del país”, valoren des de l’entitat. La Via havia fet saltar el cas català a l’escena internacional i desmentia la teoria del “suflé”.

El 19 de març passat, dues setmanes abans de la segona assemblea general de l’ANC, al Tarraco Arena, que havia d’aprovar l’actualització del seu full de ruta cap a la independència, el diari El País publicava un editorial titulat “ Un golpe de mano ”, en què afirmava que “el programa de l’ANC suposa un assalt a la democràcia representativa”. L’eventual il·legalització de l’ANC apareixia a escena. I les altes de socis de l’organització es disparaven fins als més de 50.000 actuals.

El Madrid polític i mediàtic mostrava símptomes d’haver entès que el procés sobiranista no era una dèria d’un embogit president de la Generalitat, a qui no havien aconseguit fer recular, sinó que qui empenyia era la societat. L’ANC ja no tan sols era protagonista del procés, sinó que havia passat a ser l’enemic a batre. Les hostilitats es multiplicarien a partir de llavors. Intents -alguns de reeixits, altres de frustrats- de pirateig dels sistemes informàtics, querelles ultres, campanyes mediàtiques de criminalització, ridiculització i desmoralització, telèfons intervinguts, infiltrats, boicots, robatori del cens de socis, acusacions de frau...

L’ANC encara avui una etapa que vol que sigui “definitiva”. Després, el 9-N, la sobirania -el seu full de ruta la situa a l’abril del 2015- i la dissolució un cop aconseguit l’anhel.

L’últim mandat de Carme Forcadell

La d’avui serà l’última Diada en què Carme Forcadell serà la presidenta de l’ANC. Reelegida per majoria aclaparadora el 17 de maig d’aquest any després de l’assemblea de l’abril, Forcadell ja no podrà tornar a optar al càrrec, limitat a tres mandats d’un any pels estatuts de l’organització independentista. Com explica ella mateixa, els estatuts, en aquest aspecte, es van concebre amb el clar objectiu d’evitar “eternitzacions” en els càrrecs, i més en el cas d’una entitat que es vol provisional. Volien evitar així caure en personalismes, que sovint havien provocat batalles caïnites.

Òmnium culmina la seva transició a l’independentisme

Òmnium ha culminat aquest 2014 la seva particular transició a l’independentisme després de dècades de fer els equilibris que havien caracteritzat el catalanisme polític i cultural. Després d’un procés de sobiranització cuinat a foc lent durant el mandat de Jordi Porta, Muriel Casals prenia el relleu a la presidència d’Òmnium el març del 2010, sense saber que se situaria al bell mig d’un autèntic canvi de cicle polític. Després de l’estocada del TC a l’Estatut, amb la Plataforma pel Dret a Decidir liquidada per les batalles internes, Òmnium organitzava la manifestació de resposta. Som una nació, nosaltres decidim va ser la consigna que va desbordar el centre de Barcelona -i el catalanisme polític- en el que va ser el primer clam sobiranista massiu de l’actual cicle polític. L’evolució dels esdeveniments va portar Òmnium a cedir el testimoni a l’ANC. El 2013 puja de nou al carro de la mobilització i la seva intervenció és clau per a l’organització del Concert per la llibertat que va reunir al Camp Nou la flor i nata de la cançó catalana. El 2014 ha apostat clarament per l’emancipació nacional bastint amb l’ANC l’estructura de la plataforma unitària de l’independentisme civil - Ara és l’hora - per assegurar la victòria el 9-N.