L’altre 9-N, avantsala de les plebiscitàries

Barcelona“Anem endavant i això vol dir que el Govern manté l’objectiu d’organitzar la consulta del 9-N. Hi haurà locals, urnes i paperetes”. Així de convençut es va mostrar ahir Artur Mas, amb tota la solemnitat que dóna la Galeria Gòtica del Palau de la Generalitat, per explicar com serà el nou procés participatiu. Un 9-N que vol que tingui una aparença gairebé idèntica a la consulta promesa, que el Tribunal Constitucional ha deixat en un suspens que ni ell ni els partidaris del dret a decidir han sabut esquivar en diverses cimeres. Serà una consulta “diferent de la prevista” i que, per damunt de tot, serà “l’anticipada a la definitiva” en forma d’eleccions plebiscitàries.

Fins fa poc Mas explicava que el referèndum consultiu que pretenia primer i la consulta no referendària que volia després -tots d’acord amb l’ordenament jurídic i les “garanties democràtiques”- servirien per conèixer l’opinió dels catalans i, amb el mandat de les urnes, negociar amb l’Estat l’encaix que s’hagués votat, també si era la independència. I aquesta negociació, segons explicava Mas, feia aconsellable tenir una certa estabilitat fins al 2016, l’últim any de legislatura.

Entre 2 i 3 milions de votants

El nou 9-N ja té un altre objectiu. El president sap que no serà vinculant, ni jurídicament ni políticament. El resultat es donarà a conèixer de manera provisional l’endemà d’una jornada de votació que es farà a la majoria de municipis, ja que la xarxa d’equipaments de la Generalitat garanteix fer-ho als més grans, en molts casos amb ajuntaments refractaris. No legitimarà res portes enfora, tot i que segons Mas no seria correcte que se’l titllés de “simulacre” o d’un Arenys de Munt 2, perquè aquest cop “el munta el Govern”. La seva missió serà de consulta anticipada “abans de la definitiva”. El 9-N haurà de servir, doncs, per agafar embranzida com a pas previ al moment en què els catalans s’hauran de pronunciar sobre la independència. De fet, el president espera, segons va traslladar als seus interlocutors polítics, que entre dos i tres milions de catalans s’acostin a un dels locals habilitats i es mobilitzin votant. El registre de votants -que el Govern va descartar fer públic per no infringir la legislació de dades en acatament de la decisió del TC- havia d’incloure uns 5,4 milions de catalans.

La “consulta definitiva” -i que l’Estat no podrà impedir- seran les plebiscitàries, que segons Mas passen perquè els partidaris del sí es presentin “amb llista i programa conjunts”. Una candidatura que hauria d’obtenir la majoria absoluta i que, en funció d’això, “es podrà llegir com una victòria o una derrota” dels defensors de la independència.

La baula trencada de la unitat

El president pensa, doncs, en el 9-N com l’últim estadi, la palanca cap a aquestes plebiscistàries. Va evitar fixar la data de les plebiscitàries (tot i que en les seves converses amb ERC el febrer apareixia fins ara com a moment ideal) i l’objectiu concret de la convocatòria, però sí que va indicar que li agradaria que fos una coalició molt àmplia. “Tot i que no dic que hi hagin de ser tots”, va apuntar. I és que al cap tenia una entesa amb ERC, que com la resta de partits presents en el consens pel dret a decidir ara “ja no estan d’acord amb l’estratègia del Govern, tot i que hi poden acabar donant suport”. Mas va admetre que estava “més sol” i que la unitat, “la baula més feble de la cadena”, s’havia trencat el dia abans i que és ell el que ha decidit tirar endavant.

Preguntat sobre una declaració unilateral d’independència (DUI) posterior a aquestes eleccions plebiscitàries, Mas va dir que ara no s’està “en aquest escenari” i va evitar anar més enllà. Josep Rull, coordinador general de CDC, sí que va fer-ho. Va indicar que si el mandat independentista de les plebiscitàries és clar caldrà negociar amb l’Estat, i només si el govern espanyol no s’avé a cap entesa es podrà enfilar aquest camí.

De fet, la DUI sembla ara per ara el gran escull per als plans de coalició i serà l’element de negociació els pròxims mesos. Mas evita tancar-se portes, però Oriol Junqueras ja va deixar clar que és una condició sine qua non per pactar i que el gran objectiu d’ERC -a qui li costarà “confiar i arribar a acords amb qui no els compleix”-és un nou Parlament que la faci possible. Cosa que Unió no vol en cap cas. De fet, Josep A. Duran i Lleida i Ramon Espadaler la van descartar de manera explícita i van apostar per esgotar la legislatura i garantir-se l’estabilitat, en clara referència a un acostament al PSC. “La llista conjunta és la meva opinió, no la del Govern, i tampoc té perquè ser la de CiU”, havia admès el president que, ara sí, sembla abocat a triar.

El trencament dóna a ERC cert marge per negociar les plebiscitàries, tot i que té difícil desentendre’s del 9-N. El mateix li passa a la CUP, que es resistia a “donar per morta la consulta i deixar-la en mans de CiU”. Joan Herrera, d’ICV, era el més dur i es despenjava parlant de “mobilització i no consulta”. ¿I amb quin objectiu? Segons ell, “salvar Mas” més que pensar en una consulta amb garanties, com demanaven els seus aliats fins ahir. “Complir el decret queda bé però és picar contra la roca i fer-se mal al cap”, advertia el president.

En qualsevol cas, i paradoxalment, els uns i els altres saben que el grau d’acceptació del nou 9-N dependrà bastant del que faci el govern espanyol. Si Mariano Rajoy, que ahir va guardar un calculat silenci sobre el tema, opta per combatre’l amb tota l’artilleria jurídica de l’Estat, com havia fet mentre era una consulta amb tots els ets i uts, l’engrandirà a ulls de molts. La primera impressió és que es decantava per constatar el “fracàs” de Mas i ignorar el procés participatiu del 9-N, i més tenint en compte que Mas, aquest cop, no pensa signar cap decret.