Karl Marx i Adam Smith, aliats inevitables

Impulsor de la Plataforma Socialisme Catalunya i LlibertatEl liberalisme i el socialisme han estat les dues grans tradicions ideològiques de la modernitat. L’ideal liberal és senzill: no hi pot haver llibertat sense prosperitat material. D’aquí el seu compromís innegociable amb el lliure mercat: només per mitjà de la lliure competència s’activa adequadament “la riquesa de les nacions” (Adam Smith). La competència, doncs, no és un fi en ella mateixa sinó un mitjà per garantir l’eficiència productiva. Però quan no serveix per millorar la productivitat de les empreses, que és la clau de la prosperitat dels països, la competència queda fora de la lògica liberal.

L’ideal socialista també és senzill: no hi pot haver llibertat sense justícia social. Si la llibertat és realment bona, n’hi ha d’haver per a tothom, és a dir, hi ha d’haver igualtat. I si la llibertat necessita la prosperitat, aleshores perquè tothom sigui lliure la prosperitat ha de ser compartida. En tant que l’accés a la prosperitat material depèn dels mitjans de producció i de la capacitat per apropiar-se dels seus fruits, només la propietat col·lectiva d’aquests mitjans garanteix el “regne de la llibertat” (Karl Marx). La propietat col·lectiva del capital és la garantia que la igualtat no és merament formal, jurídica, sinó real, material, econòmica. Però quan la propietat col·lectiva entra en conflicte amb la llibertat, queda fora de la lògica socialista.

¿El capitalisme ha estat una bona concreció de l’ideal liberal? De fet, més aviat l’ha arruïnat. Perquè sovint ha posat la competència al servei de la depredació financera més que de l’eficiència, a causa de la seva sacralització de la propietat privada del capital. El capitalisme és una perversió (una versió cancerosa) del “principi productiu” que inspira el liberalisme. Adam Smith era conscient d’aquest perill, quan recelava de l’atracció irrefrenable dels empresaris pel monopoli (privat). Però, si es pensa bé, la propietat privada del capital i el lliure mercat, encara que en el capitalisme hagin anat estretament unides, són coses diferents. ¿És possible construir mercats competitius, basats en la llibertat d’empresa i l’eficiència, sense propietat privada?

¿L’estatalisme ha estat una bona concreció de l’ideal socialista? També l’ha arruïnat. Perquè sovint ha fet de la propietat col·lectiva l’excusa per exercir un control totalitari sobre la societat. L’estatalisme és una perversió (una versió cancerosa) del “principi distributiu” que inspira el socialisme. Karl Marx també era conscient d’aquest perill, quan proposava que el comunisme fos un règim sense estat. Però tot i que en els sistemes de planificació centralitzada hagin anat de la mà, la propietat col·lectiva del capital i l’estat també són, en realitat, coses diferents. Perquè hi ha formes de propietat col·lectiva que no passen per la nacionalització de les empreses: la propietat social. Tradicions ideològiques com la doctrina social cristiana o el moviment anarquista, per posar dos casos ben diferents, han insistit històricament en aquesta tercera forma de propietat, ni privada (capitalista), ni pública (estatal). ¿Poden les empreses de propietat social viure còmodament en un sistema de mercat i de lliure competència?

¿És possible un liberalisme no capitalista? ¿És possible un socialisme no estatalista? Les dues preguntes van a parar al mateix punt: un sistema de mercat socialista (postcapitalista) o socialisme de mercat. Perquè un liberalisme no capitalista només pot ser un liberalisme socialista (ja que, en un sistema de mercat, la propietat o és privada o és social). I un socialisme no estatalista només pot ser un “socialisme liberal” (ja que en una economia moderna, l’assignació dels factors productius o la fa el mercat o la fa l’estat).

No hauríem d’ignorar que sobre aquest tercer sistema econòmic hi han treballat molts científics socials i intel·lectuals dels segles XX i XXI: Rawls, Dahl, Olin Wright, Roemer, Schweickart i Alperovitz als Estats Units; Mangabeira, Singer i Arruda al Brasil; Mounier, Laville, Morin i Hessel, a França; avui Felber a Àustria, i podríem seguir. En tots els casos, es tracta d’explorar camins per a la realització pràctica d’una utopia (postmoderna): la síntesi entre liberalisme i socialisme. És més, per a molts d’aquests autors només en un sistema de mercat socialista (postcapitalista) es podrien realitzar adequadament tant l’ideal socialista com l’ideal liberal. Potser dos-cents anys d’experimentació social i econòmica ens han posat -tot i que no en siguem gaire conscients- en bones condicions d’intentar-ho.