Jutges amb “reverència històrica” cap al poder

MadridEl socialista Felipe González és, fins ara, l’únic expresident del govern que ha declarat davant d’un tribunal en la història de la democràcia espanyola. Ho va fer com a testimoni durant el judici que va celebrar el 1998 el Tribunal Suprem pel segrest de l’industrial Segundo Marey. Malgrat tot, González no va arribar a estar acusat per la seva possible implicació en la guerra bruta de l’Estat contra ETA. Va ser gràcies a la “doctrina de la no-estigmatització”, segons la qual la sala segona de l’alt tribunal va estimar que cridar a declarar com a imputat l’expresident estendria sobre ell una ombra de dubte que no mereixien els insuficients indicis en contra seu. En aquell judici van resultar condemnats els màxims responsables de la seguretat de l’Estat amb González: el ministre de l’Interior, José Barrionuevo, i el número dos d’aquest, Rafael Vera.

Carlos Jiménez Villarejo va ser fiscal en cap d’Anticorrupció i ara acaba de ser elegit diputat del Parlament Europeu per Podem, la gran revelació dels últims comicis comunitaris. “Hi ha una falta de valentia en determinats òrgans judicials cap a persones amb gran poder polític. Es tracta de falta d’empenta per enfrontar-se al poder polític i econòmic”, afirma a l’ARA des del seu despatx a Estrasburg acabat d’estrenar. Des de la seva experiència creu que no serien necessàries, i que tampoc existeixen, les pressions als jutges, sinó que molts estan “predeterminats per una posició ideològica i reverencial cap al poder”, ja sigui polític o financer. Coincideix amb ell José Antonio Martín Pallín, antic magistrat del Tribunal Suprem. “Hi ha una reverència històrica al poder. Són les restes que ha deixat a Espanya el totalitarisme i l’absolutisme”, assegura.

Segona protecció

Tots dos triguen poc a esmentar el segon anell de blindatge dels poderosos a Espanya: l’aforament. “S’ha d’acabar. És una situació insostenible”, manté Jiménez Villarejo, que assegura que l’existència d’aquest sistema crea una situació de “desigualtat” entre els ciutadans. L’exfiscal no mantindria ni un sol aforat dels més de 10.000 que hi ha a Espanya i enveja situacions com la d’Itàlia, on l’ex primer ministre Silvio Berlusconi ha sigut jutjat per un tribunal ordinari de Milà. No hi coincideix completament Martín Pallín. L’exmagistrat del Suprem creu que l’aforament, en el cas dels jutges, només serveix perquè no siguin examinats pels seus companys de jutjat, que estarien contaminats per la proximitat personal. Especialment, assegura, en el cas de ciutats petites.

A l’antic membre del Suprem l’exaspera una circumstància que el debat sobre l’aforament ha arraconat en els últims temps: la immunitat dels parlamentaris. Poden dir el que vulguin mentre ho facin en seu parlamentària. I no poden ser detinguts per les forces de seguretat de l’Estat si no són sorpresos cometent un delicte flagrant. El motiu de l’aforament, que el PP ha al·legat els últims dies per justificar que es concedeixi de manera exprés a Joan Carles I -tràmit que aprovarà el Senat la setmana vinent-, és que si no s’assignen al Tribunal Suprem determinats casos, els aforats serien objecte de les demandes i querelles que qualsevol persona volgués presentar. Però amb l’aforament, defensa Martín Pallín, “es dóna la imatge que al Tribunal Suprem són molt condescendents i s’ho empassen tot”.

L’octubre del 2013 el jutge de l’Audiència Nacional Pablo Ruz va rebutjar, en la investigació del finançament irregular del PP -l’anomenat cas Bárcenas-, la petició de l’acusació popular que declarés com a testimoni l’actual president del govern, Mariano Rajoy. Ruz, que ha interrogat tres secretaris generals del PP, va considerar que les raons argumentades per les parts no tenien a veure amb el fet de poder “aclarir” els fets, per la qual cosa no era necessari el testimoni del president del partit. Abans que Ruz ho resolgués, la Fiscalia Anticorrupció ja s’hi havia oposat.

La decisió de Ruz encaixa com a exemple amb l’opinió de Luis Aguiar, catedràtic de dret constitucional i exvocal progressista del Consell General del Poder Judicial (CGPJ): “A Espanya no hi ha hagut expresidents imputats perquè no s’han donat les circumstàncies necessàries perquè passi. No veig que els tribunals de països del nostre entorn siguin més independents que els espanyols”, assenyala a l’ARA. Amb tot, Aguiar sí que reconeix “una certa protecció” en la figura de l’aforament, que no va evitar, per exemple, que Barrionuevo acabés a la presó pel cas dels GAL.

Politització de la Fiscalia

Tots els experts coincideixen a denunciar la politització a què es veu sotmesa la Fiscalia espanyola pel caràcter jeràrquic que té. Segons Aguiar, aquesta jerarquització s’hauria de circumscriure a qüestions funcionals i blindar la independència en la instrucció “amb pany i forrellat”, clau en casos de transcendència política, com ara la investigació del finançament del PP.

Pel que fa als instruments existents per fer front al poder, Jiménez Villarejo aposta per ampliar els terminis de prescripció dels delictes de corrupció, ofegats en interminables instruccions. Per això defensa un canvi en el Codi Penal que deixi de qualificar aquestes conductes com a delictes contra l’administració per convertir-les en delictes “contra la Constitució”.