Israelians i palestins: el conflicte perpetu

BarcelonaVuit mesos de diplomàcia frenètica, amb constants viatges del secretari d’Estat nord-americà, John Kerry, a la regió, han quedat en res. El 29 d’abril expira el termini que Kerry va posar perquè el govern d’Israel i l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) pactessin un “acord marc” per engegar un procés de pau. I res fa pensar que s’arribi a l’ultimàtum amb un resultat tangible. Després de tres anys sense converses, és l’enèsim fracàs d’un intent que s’havia basat en les mateixes velles premisses: pau a canvi de territoris. Israel havia de reconèixer les fronteres del 1967 (en què els palestins acceptaven cedir zones annexionades de facto pel mur) i l’Autoritat Palestina s’havia de comprometre a protegir-les.

El col·lapse del procés s’ha evidenciat amb les decisions de les últimes setmanes: Israel no ha alliberat un grup de presos palestins com s’havia compromès a fer i ha anunciat la construcció de més colònies a Jerusalem Est. Els palestins hi han respost demanant l’ingrés a 15 agències de les Nacions Unides, fent valer l’estatut d’estat observador que va obtenir a l’Assemblea General.

“En el fons, els obstacles a l’acord definitiu són els mateixos de sempre: les fronteres; la disputa per la capitalitat de Jerusalem, que per a Israel és irrenunciable i incompatible amb un estat palestí compartint capital; la continuïtat dels assentaments i l’oposició dels colons a cap acord, i la qüestió dels refugiats, probablement el tema en què més fàcilment es pot arribar a una entesa i, com a nou obstacle sobrevingut, l’exigència de l’actual govern d’Israel de ser reconegut com un estat jueu”, explica Antoni Segura, director del Centre d’Estudis Històrics Internacionals.

Kerry fracassa (també)

La intensa pressió diplomàtica no ha servit per forçar l’acord

Kerry és un dels secretaris d’Estat nord-americans que més s’han implicat personalment en el conflicte del Pròxim Orient. Es va entestar a asseure israelians i palestins a la mateixa taula, tot i que assessors i analistes van alertar des del primer moment que no hi havia condicions per a un acord. “Kerry ha topat amb el mateix problema de sempre: als Estats Units no hi ha ningú disposat a pressionar cap govern israelià perquè faci passos cap a una solució que els palestins puguin acceptar. No han sigut capaços ni de forçar el govern de Benjamin Netanyahu a aturar la construcció d’assentaments. La capacitat de pressió del lobi proisraelià és tan gran que pot paralitzar la política exterior de la Casa Blanca”, destaca des de Berkeley Ferran Izquierdo, professor de relacions internacionals de la UAB.

La premsa conservadora nord-americana no escatima les crítiques a Kerry: “Els esforços malgastats en el procés de pau l’han convertit en una figura desafortunada, un home que ensopega amb el seu propi ego”, sentenciava fa uns dies The Washington Post.

Israel en mans dels falcons

El govern de Netanyahu reclama el reconeixement de l’estat jueu

El govern de Netanyahu (amb una clara majoria de ministres contraris a la creació d’un estat palestí) ha anat més lluny en les seves exigències que els seus predecessors: ha rebutjat les fronteres del 1967, ha reclamant més territori de Cisjordània, s’ha negat a acceptar la cocapitalitat de Jerusalem i ha reclamat el control militar israelià de la vall del Jordà. Quan Tel Aviv va reclamar el reconeixement d’Israel com a estat jueu sabia que era una demanda inassumible no només per l’Autoritat Palestina, sinó també per qualsevol país àrab. “Abans de Netanyahu s’utilitzava un paradigma basat en tangibles (terra, fronteres, assentaments, aigua) a expenses dels intangibles (narrativa, educació, reconeixement). Però el govern actual ha fet el contrari, mentre que l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) s’ha mantingut en el vell paradigma i ni les parts ni el mediador han sabut trobar un equilibri. Això ha sigut fonamentalment perquè els negociadors israelians han buscat un reconeixement unilateral del caràcter jueu d’Israel i la seva història, sense oferir el mateix als palestins”, apunta des de Jerusalem l’analista israelià Ofer Zalzberg, de l’International Crisis Group. Amb un cop d’ull al mapa de Cisjordània n’hi ha prou per constatar la política de fets consumats d’Israel, que mai ha aturat l’annexió de terres palestines a través dels assentaments o la construcció del mur que penetra a dins de Cisjordània. “Israel no paga cap preu per mantenir unes polítiques i un statu quo basat en la continuïtat de l’activitat colonitzadora”, apunta Haitham Amirah Fernández, del Real Instituto Elcano.

Lideratge palestí caducat

El mandat de Mahmud Abbas fa anys que ha expirat

Al costat palestí, l’exclusió de Hamàs, que havia guanyat les eleccions legislatives palestines, i el fet que el mandat de Mahmud Abbas a la presidència estigui caducat des de fa anys, resten legitimitat al lideratge palestí. L’anunciada reconciliació interpalestina sembla haver-se aturat després que els Germans Musulmans, aliats de Hamàs, fossin foragitats del poder a Egipte. L’erosió d’Abbas es constata en un augment de la inestabilitat a Cisjordània, sobretot en els camps de refugiats, on les condicions de vida són miserables. “Si els sectors que aposten pel diàleg no aconsegueixen resultats, els que tenen una altra estratègia surten reforçats”, alerta Amirah Fernández.

I ara què?

L’Autoritat Palestina, altre cop acorralada

El desgast d’Abbas deixa poc marge de maniobra. L’OAP va reconèixer l’Estat d’Israel el 1988 i la demanda que el reconegui com a estat jueu consagraria l’estatus de ciutadans de segona classe dels àrabs d’Israel, que representen el 20% de la població. El dret al retorn dels refugiats és una línia vermella. Abbas està atrapat entre la pressió del seu poble i les previsibles represàlies dels Estats Units si s’aixeca de la taula. “Si diem que sí estem sentenciats, i si diem que no també”, reconeixia fa uns dies a The Economist un dels assessors del president palestí.