Molts interrogants a un mes de les eleccions
DIRECTOR DE GAPSEns espera un mes apassionant. La crisi ho ha trastocat tot; cauen mites, ens veiem tal com som i se'ns acumulen les urgències. La política s'accelera. Hi ha poc per gestionar i molt a decidir.
El tradicional eix esquerra-dreta està momentàniament esguerrat a falta d'esquerres progressistes i el tradicional eix català-espanyol ha deixat de ser sols ombra de caverna per passar a ser tangible, transcendental. Així, l'espai de competència política s'ha sacsejat tant que poca cosa es manté igual. Els partits redefineixen l'oferta i l'electorat deixa inèrcies enrere i es disposa a decidir.
Tot i que els resultats en superfície poden semblar suaus, exceptuant la caiguda del PSC iniciada el 2006 i només ignorada pels seus màxims protagonistes, la veritat és que s'està produint un moviment tectònic de gran magnitud. Dels 5,3 milions d'electors catalans, tot just 1,6 milions expressen fidelitat a la seva opció del 2010; 600.000 expliciten que aquest cop ja s'han decidit per una altra; 900.000 estan indecisos -entre els quals bastants s'abstindran-; més de 400.000 que no hi van participar fa dos anys avui diuen que saben a qui votaran. I per si no fos prou només 1 de cada 3 persones està totalment convençuda de la seva opció, la resta o no en té o accepta que té dubtes o alternatives. Entre sumes i restes, l'enquesta d'avui a l'ARA pot semblar que indica que hi ha certa estabilitat, però per sota s'està construint un nou equilibri de forces.
Guanyarà CiU amb majoria absoluta? A només 25 dies dels comicis encara és impossible de predir. La fita és titànica quan competeix amb entre cinc i vuit opcions amb possibilitats d'assolir representació. Pot obtenir prop del 40% del vot a partits, avantatjar en 25 punts el segon i sumar més que les següents tres llistes juntes. I tot arriscant amb una nova proposta ambiciosa. Són uns resultats excel·lents, però les expectatives s'han posat al tot o res.
¿Aconseguirà el PSC que el PP sigui la segona força a Catalunya? Hi esmerça tots els esforços i potser se'n surt. Amb una exministra que no vol prendre decisions; un expresident contrari a la participació fora del politburó; un passavolant del Vallès que no vol un sinó dos referèndums i abans la reforma de la sacrosanta Constitució, un germà gran que l'estima mentre no sigui ell mateix i un llarg etcètera han dilapidat tot l'actiu maragallà. El 1999 el PSC obtenia 1.183.000 vots; el 2010 en sumava 575.00. No es perdin on són capaços d'arribar aquest 2012.
Fins on es recuperarà ERC? Queda clar que Oriol Junqueras és un bon revulsiu per als republicans. S'ha entès bé amb convergents i ecosocialistes, té contacte amb l'àrea metropolitana i és prou clar per als que reneguen dels últims anys d'ERC; però el passat pesa i dependrà fins a l'últim moment del debat sobre la conveniència o no d'una majoria absoluta, així com sobre la fermesa de la voluntat convergent.
ICV continua sent l'eterna segona opció i no sembla capaç de convertir les simpaties en vot. PP i C's no tenen ni necessiten programa econòmic o social; atreuen els autèntics nacionalistes, els d'antuvi, i els que no volen canviar res. Representen entre el 15% i el 20%. Altrament, sembla que SI no repetirà al Parlament i la CUP ho té difícil, malgrat que res és impossible.
