“En la integració hi ha cert perill d’involució”

Era l’any 1978 quan Carles de Ahumada, un barceloní que va estudiar enginyeria industrial i que amb els anys també s’ha format com a enòleg, va començar a col·laborar amb la cooperativa L’Olivera, situada a Vallbona de les Monges. L’entitat s’havia creat feia només quatre anys com una “comunitat” amb l’objectiu de convertir-se en una “forma de vida i de treball”, centrada en el sector agrari, on convisquessin persones amb “capacitats diferents”. Els impulsors van ser tres noies i un escolapi d’idees avançades, el pare Segura, que va capitanejar el projecte en un poble “tancat”, on escassament vivien 300 veïns, dels quals una quarantena eren les monges del monestir. Al cap de poc de ser constituïda, de seguida van incorporar-s’hi nous membres: tres persones amb discapacitat. “En aquella època se’ls qualificava de subnormals o deficients i moltes famílies els amagaven”, explica De Ahumada. El 1976 la “comunitat” va decidir fer un pas més i convertir-se en la primera cooperativa de la zona perquè era la forma jurídica que més s’adequava al projecte que s’havia gestat.

La mort del pare Segura, just quan De Ahumada va començar a col·laborar amb L’Olivera, va deixar l’entitat amb un futur incert i amb un buit de lideratge. De Ahumada, que sempre s’havia implicat amb “col·lectius marginals”, acabava d’arribar al municipi i es guanyava la vida ajudant un pagès. Cinc anys després, però, els socis de L’Olivera van decidir que tocava “fer un tomb” i van decantar-se per professionalitzar-la. Va ser en aquell moment quan ell va optar per “empènyer el carro”. De seguida es va posar sobre la taula la idea de fer vi, i el 1988 ja s’havia materialitzat el celler. Es va poder tirar endavant, en gran part, gràcies a les diverses cessions de terrenys per socis de la cooperativa.

El dret a escollir

Actualment, a L’Olivera, que té un pressupost 2,2 milions d’euros anuals, ja comparteixen “aquest projecte de vida” una setantena de persones, de les quals la meitat tenen algun tipus de discapacitat. Del total, 55 treballen a Vallbona de les Monges i la resta porten les vinyes de l’Ajuntament de Barcelona de Can Calopa i unes altres a Sabadell. “Tenim gent amb tot tipus de malalties mentals”, explica. Les dues residències que té L’Olivera continuen al municipi lleidatà. Tot i que l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials (ICASS) és el que actualment dóna el permís per “entrar-hi”, hi continuen vivint alguns dels discapacitats que es van incorporar al projecte des de la seva creació. “La idea que es té d’integració és que després la gent s’incorpori a la vida normal”, apunta De Ahumada. “¿Però què és la vida normal? ¿Que la gent treballi vuit hores en un feina?”, es pregunta. “El que aquí es planteja -deixa clar-és que les persones puguin escollir, i que si els agrada, s’hi puguin quedar”.

El dia a dia de la cooperativa té dos ritmes. El grup que té més autonomia treballa a jornada completa al celler, al camp o al molí, on han començat a fer oli. El segon grup està format per gent més gran que es dedica als “hàbits socials” per no perdre habilitats. “En l’àmbit de la integració s’ha millorat molt, però ara hi ha un cert perill d’involució per falta de recursos de l’administració”, alerta De Ahumada, que ha fet 66 anys i té clar el camí que queda per fer: “S’ha d’acabar de reconèixer el dret a l’autonomia de les persones amb discapacitat”. Per aconseguir-ho, ell continuarà posant el seu gra de sorra en una societat que anys enrere el considerava un “pringat” i que ara, quan la cooperativa ja té un “cert” reconeixement, el qualifica d’“emprenedor” social.