La independència no trenca la unitat

Barcelona"Vol que Catalunya esdevingui un Estat? En cas afirmatiu, vol que sigui independent?" Una doble pregunta per a una consulta que es fixa el 9 de novembre del 2014 i que és inclusiva, ja que permet a federalistes i confederalistes que no han fet encara el pas -és el cas dels líders d'Unió i ICV- seguir dalt del carro del procés sobiranista reivindicant un nou statu quo. I també una pregunta en què apareix amb tots els ets i uts l'opció independentista, tal com exigien ERC, la CUP i l'ANC i desitjaven CDC i el president Artur Mas.

Tot plegat, forjat amb aparent facilitat, sense llargues partides de pòquer ni filtracions i, sobretot, sense esgotar el termini del 31 de desembre o vincular-ho a uns pressupostos que, més que mai, tenen via lliure. Mas havia avisat els partits que ara no es podien permetre ni un fracàs que decebés la gent que empeny ni repetir vells errors de l'Estatut. Que el procés ha de ser il·lusionant i no fatigant. I, atesa la potent imatge d'unitat ahir a Palau (ningú va rebutjar la compareixença conjunta malgrat que les direccions dels partits encara han de ratificar l'acord dels líders) i les reaccions de les entitats independentistes, que tenen un paper clau des de l'11 de setembre del 2012, segueix intacta la il·lusió de resoldre votant un plet que fa massa que dura.

Si algú, des de l'independentisme, no estava satisfet amb la recompensa a anys d'insistència de poder preguntar finalment als catalans si volen un estat independent, la reacció dels partits espanyols, amb el PSOE i el PP en una comunió que Mariano Rajoy va definir com a "total", segur que el va asserenar. Hi pot haver sospites entorn d'una doble pregunta que tindrà un recompte enrevessat si el segon sí no és molt superior al primer en percentatge per assegurar que se superi el 50% del total, però el president espanyol i Alfredo Pérez Rubalcaba, que parlava de "carrerons sense sortida", van entomar l'acord a Palau com un autèntic desafiament. Rajoy es va mostrar inflexible. Ni negociarà la consulta ni deixarà que se celebri. Passar a la història com l'home que va posar en qüestió la unitat d'Espanya és el seu malson.

Mas busca encara l'acord amb Madrid perquè vol una consulta pactada -no es compta entre els partidaris de la consulta sí o sí, una posició en la qual és especialment activa ICV-. Ahir el president va oferir a Madrid una "mà estesa" i va afirmar que cal que l'Estat actuï "amb profunda arrel democràtica".

Cedir i definir-se

I Unió i Iniciativa van evidenciar que es mouen. Ho va fer Josep A. Duran i Lleida des de Madrid després d'admetre que ell també havia cedit, reclamant gestos a Rajoy i garantint que farà el possible perquè es voti. Joan Herrera va anar més enllà i, després de proclamar la mort de l'autonomisme, va confirmar que, òbviament, votarà sí a la primera pregunta i que diria sí a la segona si l'Estat no fa una oferta aviat.

CDC, ERC i la CUP -al marge que els òrgans d'aquests últims acabin jutjant idònia la pregunta- podran fer campanya pel sí en una pregunta per la independència, però haurà de pagar el peatge d'una pregunta llarga i un recompte que pot ser confús. Per contra, Unió i ICV han de resoldre la segona derivada i pràcticament estan obligats a fer-ho pel doble sí. Una campanya pel sí i el no alhora seria tan difícil de fer com d'explicar.

La gran pregunta és si hi haurà consulta. Si l'Estat negocia -sembla poc probable a 11 mesos del dia D- tot s'haurà de replantejar de nou i si no ho fa caldrà triar entre fer la consulta amb la legalitat catalana (la data triada és la que va proposar Governació per tenir a punt el dispositiu) o dissoldre el Parlament després del pols amb l'Estat i cridar a plebiscitàries. En aquest escenari, Mas voldria liderar una gran coalició que, a més d'independents i ex del PSC (els crítics lamentaven ahir que Pere Navarro hagués optat per quedar fora del consens), incorporés com a mínim CDC i ERC. Així, que els republicans entrin o no al Govern pot ser una primera pedra de toc d'aquest gran partit del sí.

Oriol Junqueras ja intuïa els últims dies que ICV i Unió no acceptarien una pregunta simple i amb la independència. La proposta de Mas té un punt de risc però la va assumir perquè la paraula hi és amb totes les de la llei i perquè amb 21 diputats, tal com va recordar, la seva força és la que és. L'aval d'Òmnium i l'ANC, entre d'altres, l'hi posen fàcil.

Cimera amb la pregunta tancada

A la cimera a Palau, que l'entorn de Mas preveia per escenificar l'acord, uns i altres hi van arribar amb els deures fets després de 72 hores d'intensos diàlegs bilaterals liderats per Mas. Ja només calia resoldre alguns dubtes de la CUP entorn de la votació (el president, Junqueras i Herrera ho van fer anant a l'una) i acordar la data, que coincidirà amb els 25 anys de la caiguda del Mur de Berlín.

I ara? Aprovar al Parlament al gener reclamar, per la via de l'article 150.2 de la Constitució, al Congrés delegar competències per fer la consulta i, per si cal recórrer a la legalitat catalana, tenir a punt al març la llei de consultes. El procés cap a l'estat propi (i independent) fa via sense perdre cap llençol.