Guardiola: “No et pots avergonyir de tenir opinió”

BarcelonaUna primera constatació: la vella política consisteix a negar-li la paraula a la gent. Consisteix, en segona instància i en conseqüència, a negar-li la il·lusió a la gent.

A Catalunya, la fita del 9-N ha sigut l’expressió local d’una insatisfacció que és global. Una expressió que es pot considerar moderna, perquè ha cuidat molt la imatge que transmet arreu del món, conscient que no hi ha procés polític que pugui considerar-se guanyador si no passa la prova del Twitter i de la BBC. És a dir, absència de banderes, profusió de somriures i una organització impecable dels voluntaris. I absència de violència, per descomptat. Tuits d’enveja basca sana. Una expressió que es pot considerar moderna perquè el país s’ha sentit empoderat, amo del seu destí i sense por. Ni a les represàlies ni al fracàs.

La consulta inútil

Per això, ahir al matí, quan una votant de l’Eixample de Barcelona va llegir a la portada d’ El País que la consulta seria “inútil” es va sentir personalment ofesa. Com pot ser inútil la participació ciutadana? Com pot dir això el diari progressista d’Espanya? Que no veuen el que està passant amb Podem? I encara afegeix, a la cua del vot perquè tothom l’escolti: “Que ens vagin dient inútils. Els inútils són els que sempre han canviat la història”. La cua assenteix. Segona constatació: la humiliació és un motor molt poderós. Els menysteniments del cas català per part de l’ establishment i els mitjans de comunicació espanyols van ficar ahir -i els pròxims dies- molts sobres a les urnes. Els ho ha hagut de dir la veu gens tremolosa de Bloomberg, del Financial Times, del Wall Street Journal.

Mentrestant, passa un voluntari amunt i avall de la cua com les hostesses dels avions: “Sobres? ¿Volen firmar la denúncia a les institucions europees? Paperetes?” “Ens podem fer una selfie?”

La il·lusió de la gent gran

“Tinc 87 anys. Ara quan acabi de votar me’n torno al llit. No em trobo bé, sap?” A Escòcia la gent gran va ajudar a la victòria del no. Aquí molta gent gran és feliç. La fotografia que Cèlia Atset li ha fet al senyor Ramon Solà a l’escola IPSI de Barcelona quan surt plorant del col·legi electoral dóna la volta al món. Tercera constatació: és com si la vida, després de la República, Franco i el café per a tothom, els hagués donat (ens hagués donat) una segona oportunitat.

Un exmagistrat del Tribunal Constitucional pel carrer Pau Claris. Camina de pressa, i l’aire del matí grisós i plujós a estones li esvalota la clenxa. És Eugeni Gay. “Ai, hola”. “Què li sembla la jornada?” “Vols que et digui la veritat? Una manifestació amb el carnet d’identitat a la boca”. I continua caminant de pressa. No gaire lluny, hi ha mitja dotzena de furgonetes de la Brimo dels Mossos, que amb les seves corresponents dotacions de policies superequipats amb aire retrofuturista protegeixen l’edifici de la Delegació del govern espanyol, al carrer Mallorca.

Esmorzar amb Pep Guardiola

Va arribar ahir a la nit procedent de Frankfurt, on el Bayern Munic havia guanyat 0-4 l’Eintracht, i aquest matí Pep Guardiola està esmorzant en una cafeteria-restaurant amb el seu amic i conseller Evarist Murtra. Parlem de l’emoció de la gent gran: “Els meus pares també”. I enfilem cap al derrotisme nacional de Catalunya i el canvi que s’hi està operant: “Jo vaig tenir la sort que el Johan i el Barça van ser una escola d’intentar la victòria sense por al fracàs”.

I, sense por, Guardiola parla desencadenat: “El president Mas ha estat impecable. Té un valor molt gran (potser és l’estima que li tinc): quan surt, ens el creiem”. Amb els altres no et passa? “Sí, sí que em passa. Veig el David Fernàndez i penso: jo, a aquest, el votaré, ho sento però el votaré. I amb l’Oriol Junqueras, igual. Me’ls crec. Ara, si ens enreden, el poble els jutjarà”.

I Rajoy? “Rajoy sap que hi ha més d’un milió de persones reclamant. No pots menystenir el que passa a Catalunya. A més a més, per què no podem votar? Jo vull ser independent, però potser no tothom vol ser-ho. Però no sabem quanta gent no vol ser-ho perquè ens prenen el dret fonamental de votar”.

I el 10-N? “Els partits pro consulta han d’aglutinar-se, perquè entre ells no són rivals. Tenen posicions diferents, i és normal, és bo que sigui així, però l’adversari és un altre”. Aniries a una llista unitària? “Qui, jo? No. Jo sóc entrenador de futbol”.

L’unionisme contra Guardiola

Has pagat un preu per opinar? “Avui en dia, cada cop que et posiciones hi ha hòsties, però no n’he pagat cap preu, ni tan sols amb el futbol espanyol. I, d’altra banda, no et pots avergonyir de tenir opinió”.

Quarta constatació del dia: el dret a la llibertat i la recerca de la felicitat són motors molt poderosos. I les selfies a les urnes.