Finançament singular per frenar el 9-N

Madrid / BarcelonaEl govern espanyol sap que no ho té fàcil amb Catalunya. Les passarel·les que queden són febles i ningú s’atreveix a posar el peu en un lloc equivocat. Màxima prudència i precisió en les paraules. La Moncloa té clar que la pròxima negociació del model de finançament actual és la porta -potser l’última- que pot conduir a esquivar el xoc amb la Generalitat. Ara per ara l’executiu de Mariano Rajoy no escolta els cants de sirena que voldrien més contundència, seguint l’esquema de José María Aznar contra l’independentisme basc, i fa els ulls grossos. La prioritat és reconnectar els dos executius i, amb paciència, desactivar el procés, tal com ha explicat l’ARA. Ara bé, ni el govern espanyol vol acceptar res similar a la consulta ni el català està disposat a renunciar-hi.

El finançament és l’eina que tenen a l’abast per intentar fer aquesta operació de cirurgia política, altament complexa, sobretot perquè Madrid continua sense acceptar la petició majoritària entre els catalans de celebrar una consulta per exercir el dret a decidir. El gruix dels partits catalans ja han dit -fins i tot Josep Antoni Duran i Lleida, ferm partidari d’obrir un canal de diàleg en forma de tercera via- que sense sobirania i blindatge lingüístic hi ha més aviat poca cosa a discutir.

No obstant, el PP s’aferra a les possibles escletxes entre dirigents nacionalistes -els horitzons nacionals finals de CDC i Unió són diferents- i confia que creixi la pressió sobre el president Artur Mas per deixar de banda la “imposició” i recuperar un cert pragmatisme, limitat a la butxaca. L’oferta que, en privat, dibuixen al cercle pròxim al president espanyol és una oferta de finançament a la carta, sempre, però, des de la “multilateralitat”, com es va encarregar ahir de subratllar la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. És a dir, acordar un menú personalitzat però sempre en el marc del Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF), l’organisme en què prenen les decisions les comunitats de règim comú. En cap cas els populars tenen al cap un pacte fiscal equiparable al concert econòmic basc, que consideren impossible dins la legalitat vigent.

La reforma fiscal, l’eina

Aquesta és una frontera que, per un govern amb alta presència d’advocats de l’Estat, no es pot traspassar. A més, ni el PSOE hi donaria suport -argumenten que l’economia espanyola no ho aguantaria-, i generaria una polèmica imprevisible entre els barons territorials de la dreta. Ahir el president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, ja va avisar que es mantindria alerta perquè Rajoy no concedeixi cap tracte singularitzat a la Generalitat.

La clau per quadrar el trencaclosques -un règim especial per a Catalunya però sense aixecar gaires recels autonòmics- passa per la reforma fiscal que està estudiant el ministeri d’Hisenda. Segons l’informe elaborat pels experts, hi ha d’haver una redistribució impositiva que permeti clarificar el mapa i suprimir traves per generar ocupació. Tot i la flaire recentralitzadora que desprèn, a l’executiu espanyol ho veuen com una oportunitat per buscar una certa asimetria entre comunitats, que permeti adaptar el model a les necessitats de cadascú sense trencar el consens. L’objectiu últim, diu Santamaría, ha de ser sempre garantir els mateixos serveis públics a tots els espanyols, visquin on visquin. S’obre, doncs, un marge polític ara per “tornar a distribuir fets imposables”, subratllen des de l’entorn del ministre Cristóbal Montoro en un estat que és “molt plural i molt divers”. Asseguren aquestes fonts que el ministre té molt present l’obligació de donar resposta a aquesta realitat complexa, fins i tot governant amb majoria absoluta. Ahir, després del consell de ministres, va fer una defensa encesa de l’eficàcia de tenir un model descentralitzat a l’hora de complir amb el dèficit.

Distància amb la FAES d’Aznar

És una tesi que contrasta amb la que manté la FAES, la fundació política que presideix Aznar. La xifra de dèficit que es va conèixer ahir, que demostra que la consolidació fiscal va per bon camí, reforça el marge de Rajoy en aquest àmbit: no és el mateix negociar quan només es pot retallar que quan -afirma Madrid- les coses comencen a remuntar.

Sense deixar de ser una comunitat de règim comú, Catalunya podria aspirar a un paquet impositiu que augmentés els seus recursos, sense que l’hagin de tenir totes les altres autonomies de manera simètrica. Això s’aconseguiria, afirmen fonts coneixedores, pensant molt bé quins requisits s’exigeixen per poder reclamar, per exemple, gestionar determinats impostos. Fonts pròximes a Montoro admeten que hi acabaria havent “bilateralitat” en la negociació. Un fet que no és nou. Ja va passar en les converses entre els governs de Zapatero i José Montilla per tancar el sistema actual, malgrat que sempre -ara i abans- l’última paraula sigui del CPFF.

Òbviament, al PP tenen clar que això no és bufar i fer ampolles. Que pot aixecar malestar entre altres governs autonòmics. És aquí on entrarà en joc la pressió del partit per fer entendre als seus presidents que és un mal menor per intentar trobar una sortida a la qüestió catalana.

Més enllà de si acaba esdevenint una realitat acceptada, el cert és que la proposta té, pels populars, una missió política prèvia: buscar divergències d’opinions a les files de CiU, just abans del debat del dia 8 d’abril al Congrés sobre la consulta. El govern espanyol veu amb bons ulls que el debat econòmic hagi tornat al debat polític i es mostren disposats, diuen, a dialogar amb una “voluntat d’encaixar i coincidir” amb CiU.

A tot plegat s’hi sumen les conseqüències de la sentència del Tribunal Constitucional sobre la declaració de sobirania, a què el Govern s’ha agafat per considerar dins el marc legal el dret a decidir. A banda, Santamaría va instar CiU a aclarir si la seva voluntat és la independència o aconseguir el concert, segons les declaracions contradictòries -especialment per part d’Unió- de les últimes setmanes.

Sense transacció possible

Des de primera hora, el conseller de la Presidència, Francesc Homs, va apuntar que “la democràcia no és bescanviable per quatre quartos”. CiU, de moment, no té coneixement concret de la oferta de l’Estat, i només el conseller de Territori, Santi Vila, va considerar “raonable” que Rajoy es comenci a moure per fer d’Espanya una idea “atractiva”.

La consulta, però, és innegociable. Tant pels partits del sí com pel govern espanyol, que manté la porta tancada al referèndum. El ministre José Manuel García-Margallo, el més actiu contra el sobiranisme, ja va deixar clar ahir que el diàleg només es pot buscar dins del “que és possible”. I ja se sap que Rajoy creu que la consulta és impossible.