El fals dilema entre llibertat i seguretat
MagistratLa reforma de la llei de seguretat ciutadana parteix d’un axioma fals: que llibertat i seguretat són conceptes incompatibles i, per tant, cal regular-los amb l’objectiu de limitar la primera per garantir la segona. Aquesta ideologia, inequívocament reaccionària, té una motivació prou clara. Malgrat que en l’exposició de motius s’anuncia que busca recuperar els espais públics en benefici de tots els ciutadans, el contingut de la llei desmenteix aquest lloable propòsit. El que es busca és controlar els moviments socials de protesta que en els darrers anys han posat el govern en situacions difícils davant l’opinió pública espanyola i internacional.
Tothom al mateix sac
Era del tot previsible que, atesos els pronunciaments judicials sobre la falta de tipicitat punible de protestes com les de la PAH o el 15-M, el Partit Popular plantejaria la necessitat de criminalitzar aquests moviments sota l’excusa que són brou de cultiu dels aldarulls protagonitzats per grups antisistema violents. El problema, però, és que es posa tothom al mateix sac, i s’intenta poder dirigir l’acció repressiva policial i judicial contra tot aquell que s’atreveixi a discrepar de la doctrina neoliberal classista predominant.
Preocupa especialment que es retorni al vell concepte d’ordre públic, en lloc dels vigents de pau ciutadana i convivència social; que es dediqui més interès i mecanismes a protegir dels escraches les seus dels partits i els domicilis dels diputats que no pas a garantir l’exercici pacífic dels drets de manifestació i expressió lliure; que s’intenti transmetre a l’opinió pública un estat de por i inseguretat que no es correspon amb la realitat quotidiana. El text aprovat redueix l’import de les sancions pecuniàries (30.000 euros de multa en lloc dels 600.000 que recollia l’avantprojecte), però alhora manté la responsabilitat indiscriminada i solidària de totes aquelles persones que, malgrat no haver executat accions violentes, hagin convocat la manifestació o concentració que -tot i les mesures de prevenció adoptades- hagi derivat en aldarulls.
Es vulneren d’aquesta manera els principis de legalitat i culpabilitat que regeixen tota imputació sancionadora, sigui administrativa o penal, de la qual és un requisit ineludible la individualització de les conductes mereixedores de càstig. La reforma no era necessària, atès que l’ordenament jurídic actual ja inclou normes prou adequades i equitatives per depurar les responsabilitats que cadascun de nosaltres pugui cometre si fem un ús espuri dels nostres drets a la llibertat d’opinió, manifestació i reunió. L’únic que cal, com ha demostrat la recent sentència dictada per l’Audiència Nacional en l’afer del setge i les coaccions als diputats del Parlament de Catalunya, és exigir dels poders públics que identifiquin amb plena seguretat (i detinguin immediatament) els individus que aprofiten aquells actes de llibertat col·lectiva per dur a terme la seva lluita violenta particular.
Per tant, aquest intent maquiavèl·lic de posar-nos, una vegada més, davant del dilema d’assolir més seguretat a costa de menys llibertat només pot merèixer el rebuig de la gran majoria de la societat, que volem viure en pau sense que es menystinguin els nostres drets fonamentals. Educació, cultura i participació democràtica directa són les millors mesures de prevenció a mitjà termini per garantir que els ciutadans exerceixin el seu dret de manifestació sense por que uns centenars de vàndals desqualifiquin la seva queixa pacífica, o que uns agents de policia facin ús desproporcionat de les funcions que la llei els atorga, tot emparant-se en aquesta nova normativa de caràcter inequívocament restrictiu i arbitrari.
