Exili i èxode, 75 anys de l’altra epopeia

L’exili republicà del 1939 va ser un dels èxodes massius més importants de l’Europa de l’època. Es calcula que des de finals de gener i principis de febrer mig milió de persones van sortir d’Espanya per cercar refugi. A la dimensió quantitativa cal afegir-hi la qualitativa, ja que les elits intel·lectuals, professionals i polítiques que havien sostingut el règim republicà i la Generalitat de Catalunya es van veure obligades a marxar. Després de la guerra, començava una altra epopeia.

D’aquell mig milió de persones, més de 200.000 eren catalans. No en va aquell exili va ser el resultat de l’enfonsament del front català. Hi havia, però, molts milers de refugiats d’arreu d’Espanya que havien estat acollits a Catalunya durant la guerra. El mateix govern de la República s’havia refugiat a Barcelona, també el Govern Basc. Tots plegats van ser els protagonistes de l’èxode del 1939: una dramàtica fugida sota el foc enemic. Els fugitius eren metrallats pels avions franquistes -i els seus aliats alemanys i italians-, i les poblacions per les quals passaven eren durament bombardejades.

Quan van arribar a l’altre costat de la frontera, els refugiats van topar amb la crua realitat dels camps de concentració francesos, que al principi no tenien ni el mínim imprescindible. Es calcula que hi van morir 15.000 persones per la duresa de les condicions climàtiques i per malalties.

Tornar o no tornar?

Les dificultats de vida i la política d’atracció dels franquistes -falsament deien que res no havien de témer els que no tinguessin cap delicte de sang- van fer que retornessin gairebé la meitat dels que, en un primer moment, van creuar la frontera. L’exili republicà es va estabilitzar, en els primers anys, en 250.000 persones, de les quals entre 60.000 i 100.000 eren catalans. Una xifra molt elevada fins i tot en una consideració actual. Van haver-hi retorns significatius durant els primers anys 40, però fins al final de la Segona Guerra Mundial la majoria van considerar que la seva expatriació era una cosa temporal, que finiria en acabar el conflicte. Esperaven que, a causa del suport que l’exili havia donat, amb les armes a la mà, als aliats, derrocarien Franco. No va ser així.

França va ser el país que més refugiats va acollir, especialment als primers temps, tot i que alguns van poder passar a la Gran Bretanya, Andorra i algun altre país europeu, com ara Suïssa. L’esclat de la Segona Guerra Mundial, el setembre del 1939, va fer que ni el territori francès ni Europa fossin un refugi segur. Llavors Amèrica va ser vista com el continent de l’esperança, i alguns països com Mèxic, la República Dominicana, Xile, l’Argentina, Cuba, els Estats Units i Veneçuela van acollir refugiats. Sobretot Mèxic, on entre el 1939 i el 1948 van anar-hi 21.750 exiliats, dels quals el 20% eren catalans. Fora d’Amèrica, van tenir un paper rellevant l’URSS i l’Àfrica del Nord. Malgrat aquesta veritable diàspora, França va continuar sent el territori que més exiliats va acollir en xifres absolutes.

Durant tota la dictadura, l’exili va ser el gran refugi de l’oposició antifranquista. La Generalitat republicana va aconseguir instal·lar-se a París el 1939. L’ocupació de França i el segrest i afusellament de Companys, el 1940, van amenaçar la continuïtat de la institució. Josep Irla va assumir aleshores la presidència, que va mantenir en les dificilísimes circumstàncies de la guerra mundial, fins que va renunciar al càrrec, el 1954. Aleshores va ser elegit Josep Tarradellas, que en va assegurar la continuïtat, de manera unipersonal, fins al restabliment del 1977, ja en democràcia.

En el cas català, l’exili, al marge de la seva importància política, va ser l’àmbit cabdal per preservar i desenvolupar la llengua i cultura pròpies. Era l’únic lloc on es podia publicar en català i amb llibertat. La producció cultural exiliada va ser, doncs, molt important per a la continuïtat i la renovació d’una llengua i una cultura que el franquisme s’havia proposat aniquilar. Una altra aportació substantiva va ser la que els exiliats van poder fer als països d’acollida, ja que molts eren professionals ben qualificats. Hi van deixar un llegat que malauradament encara avui no coneixem prou bé. Llarg i dur, malgrat tot l’exili va tenir una cara fructífera.

Un museu per no oblidar els que no van tornar

Fa poc l’escriptora Assumpta Montellà explicava que, davant d’una foto, al Museu Memorial de l’Exili (MUME), a la Jonquera, havia vist plorar un home gran. L’home estava desolat. Una imatge que va motivar que escrivís el seu últim llibre sobre la Batalla de l’Ebre. El MUME recorda els exilis provocats per la Guerra Civil d’Espanya i de Catalunya. Sobretot l’exili dels vençuts. Dels homes i dones que van perdre la guerra contra Franco, però que van continuar lluitant per la llibertat des de les files de la resistència francesa. Milers van ser enviats als camps de concentració nazis en un viatge que, per a la majoria, va ser només d’anada. D’altres van patir tortures, presó, l’oblit i la marginació quan van tornar a l’Espanya de Franco. Molts mai més van tornar a Catalunya. El MUME treballa perquè tot això no s’oblidi i també fa recerca històrica. Ret homenatge a tots els que van patir l’exili: “A les esteles commemoratives i els memorials senzills, però emotius, de Gurs, Bram, Septfonds, Argelers i Sant Cebrià, per citar-ne alguns, s’hi han afegit actualment projectes que adopten la tipologia de centres d’interpretació o museus com és el cas recent d’Argelers, de Milles i com properament serà l’esperat Memorial del Camp Ribesaltes”, explica el director del MUME, Jordi Font.