Els empresaris i el poder de l’Estat

La Lliga Regionalista, creada el 1901, va ser el primer partit polític d’arrel clarament catalana. Fins aleshores, els principals partits -el conservador i el liberal- eren partits d’estat amb el seu centre de decisions a Madrid. Francesc Cambó, un dels promotors i líder de la Lliga, dirà en les seves memòries: “I ben a contracor, guiat pel cervell tan sols, vaig continuar actuant principalment dintre de la burgesia catalana, a la qual vaig contribuir no tan sols a donar-li un ideal, cosa relativament fàcil, sinó a mantenir-li l’ideal i a enquadrar-la dintre d’un partit i d’una disciplina”.

Dues coses queden clares: que la Lliga era un partit adreçat a la burgesia i que va resultar relativament fàcil injectar-li uns ideals, que eren els del catalanisme polític. Dit i fet. Durant els anys següents, la major part de la burgesia catalana, empresaris en primer rengle, van ser militants o votants de la Lliga. La relativa facilitat de què parla Cambó està relacionada amb un fet clar: la defensa dels interessos comercials i industrials dels empresaris. Catalunya era aleshores “la fàbrica d’Espanya”, en una afortunada expressió de Jordi Nadal.

Lobi a Madrid

Fins aleshores -durant la segona part del segle XIX- els empresaris havien defensat els seus interessos amb l’establiment d’un lobi a Madrid, format pels mateixos empresaris que optaven a un càrrec de diputat, que havia resultat prou eficient, o amb subvencions a polítics perquè parlessin en defensa de les seves demandes. La Lliga Regionalista va donar la base política a aquells empresaris.

Però el catalanisme no era un fenomen privatiu d’un partit conservador. El sentit d’identitat nacional era viu en totes les classes socials, començant per la classe obrera. Hi haurà empresaris catalans que prendran posicions d’esquerra. És clar que aquestes posicions d’esquerra eren relatives i que avui serien plenament acceptables per un Partit Popular, per exemple. Jaume Carner, president de la Companyia d’Indústries Agrícoles i ministre d’Hisenda en un govern de la Segona República, o bé Eduard Calvet, president de l’Associació de Cotoners, propietari de la Casa Calvet -de Gaudí- al carrer Casp de Barcelona i propietari del diari El Poble Català, en són dos exemples clars. Aquests empresaris van anar a Madrid, van ocupar càrrecs ministerials i van intentar -sense gaire èxit- reformar l’Estat.

Però aquella burgesia empresarial s’enfronta amb un fenomen molt preocupant: l’anarquisme violent. Cambó mateix va ser víctima d’un atemptat que li deixarà seqüeles i el marcarà per a tota la vida. Els anys de les pistoles (1917-1923) abocaran la burgesia a donar suport al general Primo de Rivera en un primer moment. Però el seu intervencionisme -com el de totes les dictadures- i el llarg mandat -1923-1930- faran perdre les il·lusions a molts empresaris. La Segona República serà un parèntesi entre la dictadura de Primo de Rivera, la Guerra Civil (1936-1939) i la dictadura del general Franco (1939-1975).

¿Van ser franquistes els empresaris catalans? Segons alguns historiadors ho van ser tots, però això no és veritat. És evident que alguns ho van ser, però ja resulta més difícil aplicar-ho als empresaris com a col·lectiu. Si el seu sentiment franquista l’hem de valorar pels alts càrrecs ocupats, comprovarem que l’amor per la dictadura no devia ser gaire alt. El general Franco va haver de buscar molt per trobar un català que acceptés ser ministre el 1957. Va ser Pere Gual Villalbí, un professor jubilat, que va exercir com a “ ministro catalán en Pedralbes ”, sense cartera i sense feina, després que Miquel Mateu, que havia hostatjat Franco en el seu castell de Peralada, refusés el càrrec.

L’estat espanyol és centralista des de la seva creació el 1714. El centralisme significa que el centre de decisions és a Madrid. A mesura que l’Estat es va modernitzant, el centralisme guanya en eficiència. El fuster o el sabater de poble no depenen de cap servei central de l’Estat, però l’industrial cotoner o el fabricant de maquinària tenen una clara consciència del poder de l’Estat sobre la seva empresa. Durant els primers anys del franquisme (1939-1959) van viure gràcies a la corrupció del règim i dels seus funcionaris i a la firma de tots els documents d’“ adhesión ” que els demanaven. Només faltaria! Després es van haver d’espavilar, però sense faltar mai al respecte a un règim totalitari que empresonava fins i tot la petita burgesia catòlica -Jordi Pujol el 1960.

Democràcia i centralisme

Amb l’arribada de la democràcia i les llibertats es pot sortir al carrer i dir el que penses sense cap sanció. Però el règim parlamentari continua sent centralista. Ho és malgrat l’existència d’unes competències autonòmiques atorgades condicionalment al govern de la Generalitat, que té uns drets, sempre condicionats a una llei superior de l’Estat, a un poder judicial discutible o a un Tribunal Constitucional, que ni tan sols és discutible.

L’empresari que ha d’anar a Madrid a resoldre problemes de la seva empresa no prendrà mai posicions contra el poder polític. Ni pot, ni vol. El petit i mitjà empresari té més llibertat a l’hora de manifestar les seves opinions polítiques en públic. És tan evident que sorprèn que s’hagi de dir i repetir.