Josefina Castellví: “Em van dir: «Filla, això és un ofici per als homes»”

BarcelonaEl menjador del pis de Josefina Castellví, una finca situada a l’Eixample i decorada amb tanta delicadesa que desprèn la sensació que el temps s’hi hagi aturat, està presidit per un retrat del pare d’aquesta oceanògrafa barcelonina de 78 anys, la primera dona que va dirigir una base científica a l’Antàrtida. El pare de Castellví, que no va poder comprovar la trajectòria exitosa de la seva filla perquè va morir d’un infart als 64 anys, va ser el gran responsable que ella i la seva germana fessin carrera acadèmica. “Ens va dir que no ens podia deixar res material, però que ens ajudaria a estudiar per tenir un mitjà de vida que no ens fes dependre de ningú. Era un discurs tan progressista”, recorda la científica, que va optar per les ciències biològiques.

Va fer el doctorat i va descartar la docència. Tenia ganes de fer carrera i no enclaustrar-se. En aquell Institut d’Investigacions Pesqueres -després anomenat Institut de Ciències del Mar- va sentir una frase que encara no ha oblidat. “Em van dir: «Filla, això és un ofici per als homes»”. Qui l’hi va dir, s’equivocava. “Ara veig amb alegria com les facultats estan plenes de dones”, raona. La suma de perseverança, talent i decisions encertades la va conduir fins a l’equip d’Antoni Ballester, ideòleg del programa antàrtic de l’Estat. “Ell ens hi va portar per instal·lar-hi la base científica espanyola després de molts anys de lluita. Pocs mesos després de tornar d’aquella feina, va patir un ictus que el va obligar a retirar-se. Teníem la base i algú l’havia de liderar. Em van proposar substituir-lo i crec que vaig decidir més amb el cor que amb el cap. Un temps després marxava amb 11 homes a l’Antàrtida. Hi vaig estar deu anys”, relata Castellví, que encara manté un contacte estret amb Ballester, que ara farà 94 anys.

El documental d’Albert Solé, que retrata els 25 anys de la Base Antàrtica Espanyola Joan Carles I a l’illa Livingston, recull l’etapa d’activitat frenètica de Castellví. “Vas teixint la vida a base de decisions. No tinc la sensació que hagi fet cap sacrifici per l’Antàrtida”, reflexiona. Ha tingut una carrera professional plena, que ara valora des de l’atalaia de la jubilació, sense marit ni fills. S’explica amb una vitalitat envejable i no es penedeix de res. Les cruïlles de la vida la van portar al gel antàrtic, un gel que encara sent cruixir i li il·lumina la cara quan en parla.

La dona i l’estructura familiar

“Avui la dona encara ha de justificar la seva vàlua. A l’home no li cal”, reflexiona. Castellví no es declara feminista. Té clar, això sí, quins conceptes rebutja per assolir la plena igualtat. “Estic totalment en contra de les quotes. Primer s’ha de demostrar que vals, però amb les mateixes condicions que els homes. Encara m’esgarrifo quan sento un home que diu que ajuda la dona. No s’ha d’ajudar, s’han de repartir responsabilitats”, raona. Lamenta, però, que hi hagi dones que no siguin més ambicioses. “El gran obstacle continua sent l’estructura familiar”, sentencia. Paraula de pionera.