Cent anys de la I Guerra Mundial: el drama del segle XX que va començar amb eufòria

L’entusiasme patriòtic va enviar milions de joves a la carnisseria de les trinxeres i va marcar la centúria

29/06/2014
15 min

BarcelonaLa I Guerra Mundial: la fi de la innocència

El 28 de juny del 1914 l’arxiduc i hereu del tron de l’Imperi Austrohongarès, Francesc Ferran, i la seva dona, Sofia Chotek, van ser assassinats a Sarajevo. Per primera vegada, un acte terrorista va ser el pretext d’una guerra. Els responsables polítics preveien que seria curta, però la Gran Guerra va durar quatre anys. Una carnisseria que va mobilitzar 65 milions de soldats, va esberlar tres imperis i es calcula que va provocar 20 milions de morts entre militars i civils. Aquell magnicidi va canviar per sempre més el món. “Era un estiu esplèndid com mai i prometia ser-ho encara més; tots miràvem al món sense inquietud”, escriu Stefan Zweig a El món d’ahir. L’autor retrata magníficament com milions de joves entusiastes i patriotes es van allistar a la guerra. Potser cap bala els va prendre la vida, però la guerra els va destruir. El segle XX no va començar el 1900, sinó amb el final de la Gran Guerra, una guerra que va començar fa exactament un segle, el 28 de juliol de 1914, quan Austria va declarar la guerra a Sèrbia. Una declaració que va provocar una reacció en cadena que acabaria amb un gran nombre de països implicats en el conflicte.

Els trets de Princip

Un atemptat terrorista, el pretext per començar la guerra

L’arxiduc Francesc Ferran i la seva dona van escollir un dia desafortunat per visitar Sarajevo. Era el 28 de juny, el dia que els serbis commemoraven que el seu exèrcit, el 1389, havia estat destruït pels otomans. Set terroristes es van congregar a Sarajevo uns dies abans. Pertanyien a Jove Bòsnia però al darrere hi havia l’organització terrorista Mà Negra. Cada terrorista portava una bomba de la mida d’una pastilla de sabó i un revòlver. La primera bomba va fracassar. Però els trets de Gavrilo Princip no van fallar. En un principi, semblava que la monarquia dels Habsburg es limitaria a ordenar una investigació. Però, secretament, va obtenir d’Alemanya la promesa que tindrien el seu suport si ordenaven mesures dràstiques de represàlia.

Els Habsburg estaven convençuts que al darrere dels atemptats hi havia els nacionalistes serbis i van presentar un ultimàtum al govern de Belgrad. Poc més d’un mes després, l’Imperi Austrohongarès va declarar la guerra a Sèrbia. S’hi van acabar sumant 32 països. Els involucrats van ser, d’una banda, els anomenats “aliats” -França, l’Imperi Britànic, Sèrbia, l’Imperi Rus, els Estats Units i el Regne d’Itàlia- i, de l’altra, les “potències centrals” -l’Imperi Alemany, l’Imperi Austrohongarès, l’Imperi Turc i Bulgària-. Un segle després els historiadors admeten que concretar l’origen de la guerra és complex. Qui era el que hi tenia més interès? ¿Rússia, que volia controlar els estrets? ¿França, que venia les armes a Sèrbia? ¿La rivalitat entre la Gran Bretanya i Alemanya? ¿L’afany alemany d’estendre el seu imperi?

Massiva i mortífera

El 80% de la població d’entre 17 i 40 anys va anar al front

La Gran Guerra va ser el primer conflicte massiu. Més de la meitat de la població jove va anar al front. A França, el 80% de la població masculina d’entre 17 i 40 anys va ser enviada a primera línia de foc. A Alemanya, un 60%. Molts eren joves camperols sense cap instrucció, i per a la majoria era la primera vegada que sortien del seu poble. Milions d’aquests homes no van tornar o van tornar amb ferides greus. Es calcula -no hi ha xifres exactes- que van perdre la vida, sigui per l’impacte de les bales, per la fam o per les malalties, 20 milions de persones, entre militars i civils. Si s’hi afegeix el nombre de no nascuts perquè els pares van ser mobilitzats, el dèficit de població a Europa entre e1914 i l el 1921 va ser de 60 milions de persones. L’impacte psicològic va ser brutal. Molts homes van tornar amb malsons, terribles mals de cap i neurosis. La societat, després del 1914, ja no seria mai més la mateixa.

Les trinxeres

Els filats de pues, l’arma més mortífera

Amb la I Guerra Mundial es van desenvolupar les armes químiques. Per primera vegada van entrar al camp de batalla els submarins, els bombarders, els carros de combat, els gasos tòxics... Però la més mortífera de totes les armes va ser la més senzilla: els filats de pues de les trinxeres. Hi havia centenars de quilòmetres de trinxeres, pràcticament des de Suïssa fins al mar del Nord. Els soldats només en sortien per atacar i avançar uns quants metres. A les claustrofòbiques trinxeres, els soldats convivien amb els polls, la brutícia, la por, la fam, les rates i els cadàvers que no podien ser evacuats. Amb aigua fins als genolls, molts homes van caure malalts o van patir gangrenes. A fora, només hi havia desolació. Una terra deserta esquitxada de cràters. “La guerra no es va guanyar amb una successió de batalles victorioses sinó a través d’una pacient feina de desgast dels recursos de l’adversari”, defensava l’historiador Eduardo González Calleja al congrés La Gran Guerra i les seves conseqüències. Les alternatives a la fallida de la civilització liberal, celebrat a la UAB.

El genocidi

La deportació i l’assassinat de 800.000 armenis

Al segle XIX Rússia s’havia autoproclamat protectora dels armenis al·legant que eren cristians. En realitat, era una excusa per intervenir en la política turca. Però aquest també va ser el pretext de l’Imperi Otomà per eliminar la minoria armènia de Turquia. El pla dels Joves Turcs era primer arrestar i eliminar els dirigents (polítics o religiosos, intel·lectuals i empresaris), després, al·legant raons de defensa nacional, desarmar la població masculina d’origen armeni i internar-la en camps de concentració, i, finalment, deportar als deserts de Síria i Mesopotàmia els nens, els avis i les dones. El propòsit era que, durant la llarga travessia a peu, en condicions terribles, morissin de fam, esgotament i malaltia. Es calcula que, en tres anys, van eliminar prop d’un milió de persones. Va ser el primer genocidi del segle XX.

Manipular l’opinió pública

La utilització massiva de tècniques de propaganda

La propaganda va envair per primera vegada l’espai públic: des dels mercats fins als carrers, passant per la ràdio. Era una novetat: “La utilització massiva de tècniques de propaganda i la censura informativa van suscitar entre els estats un important debat sobre la legitimitat i la conveniència de manipular l’opinió pública”, defensava Antonio Niño al congrés de la UAB. Els defensors argumentaven que “orientar” l’opinió dels ciutadans era necessari per protegir els interessos generals de l’estat. La política es va tornar més demagògica i menys precisa. Els governants es prenien molt seriosament la premsa. La majoria dels països tenien oficines de premsa i els diaris rebien generoses subvencions.

El relat dels soldats

La primera guerra que es va viure a través de les fotos i les cartes

La revolució tecnològica no va ser només militar. Milions de soldats van captar la seva experiència personal i íntima de la guerra amb una càmera. Es van capturar milers i milers d’imatges del camp de batalla, de converses, de la vida a les trinxeres, d’avions, de presoners, de ciutats mig destruïdes... Fins i tot, d’una trobada nadalenca el desembre de 1914. Aquell Nadal, els soldats alemanys desplegats a Ieper (Bèlgica) van decidir decorar les trinxeres i cantar nadales. Els soldats britànics i francesos s’hi van sumar. Va ser una treva singular: els dos bàndols van celebrar junts les festes.

El 1918, Kodak va vendre dos milions de càmeres de butxaca. La Vest Pocket Camera es va conèixer popularment com “la càmera dels soldats”. En aquell moment, pràcticament no existia la figura del corresponsal de guerra. El Daily Mirror estava disposat a pagar fins a mil euros per la fotografia disparada per un soldat. El relat personal i íntim de la guerra també es va construir, en part, a través de les cartes que els soldats enviaven a casa seva. És un testimoni dramàtic. Amb la celebració del centenari de la Primera Guerra Mundial, els arxius públics britànics i els nord-americans han penjat a la xarxa moltes d’aquestes cartes i diaris íntims dels combatents.

Rereguarda

La dona s’emancipa

Les treballadores van tornar a casa després de la Gran Guerra

Amb la incorporació massiva de soldats al front, molts llocs de treball van quedar deserts. Les dones es van incorporar a les fàbriques d’armament, a les oficines, al camp... Treballaven durant jornades maratonianes i rebien salaris molt baixos. Però per a moltes era una oportunitat, perquè obtenien un petit tros de llibertat. De totes maneres, quan els combatents van tornar a casa, la majoria van perdre la feina perquè es considerava que era prioritari recol·locar els homes. A la Gran Bretanya, van ser acomiadades de manera massiva: el 1919, les dones eren el 75% dels aturats. Se’ls va donar un subsidi inferior al dels homes i l’oportunitat de formar-se només en sectors considerats femenins, com el tèxtil. A partir del 1922, totes les dones casades van perdre el subsidi d’atur, perquè el govern defensava que era obligació dels marits mantenir-les. A França, el 1918, el 25% de la mà d’obra del sector metal·lúrgic era femenina. El 1921, ho era només el 9,5%. Moltes van ser condemnades altra vegada al servei domèstic. Van guanyar, però, el dret a vot. A la Gran Bretanya, les dones més grans de 30 anys van poder votar a partir del 1918. A França, haurien d’esperar fins al 1944. A partir d’aquell moment, però, moltes prendrien consciència que hi havia un món a l’altra banda del portal de casa. El feminisme agafaria força.

El fracàs de la Internacional

Els nacionalismes d’estat van vèncer el moviment obrer

L’esclat de la Primera Guerra Mundial va ser un cop terrible per a les aspiracions del moviment obrer. La Internacional no va aconseguir unir els més oprimits, i es van imposar els nacionalismes d’estat. Ho constata Margaret MacMillan a 1914. De la paz a la guerra : “Si s’haguessin unit tots els obrers d’Europa no hi hauria hagut guerra, però el nacionalisme va demostrar ser una força més gran”. Els partits socialistes i socialdemòcrates no es van mobilitzar contra la guerra. Tampoc ho van fer els sindicats. Durant la guerra es van prohibir les vagues i els sectors estratègics van ser sotmesos a la disciplina militar. El 1917 va esclatar la Revolució a Rússia i la situació va canviar de dalt a baix. Als Estats Units, només el dia de Cap d’Any del 1920 van ser detinguts 6.000 sospitosos de simpatitzar amb el comunisme. Perseguir l’enemic roig es va convertir en una obsessió.

Els beneficis de ser neutre

A Espanya va créixer la indústria, però no van millorar els salaris

El govern espanyol, presidit pel conservador Eduardo Dato, va declarar la neutralitat d’Espanya el 30 de juliol del 1914. “Espanya no tenia diners, l’exèrcit era vell i tenia destinades la majoria de les tropes al nord d’Àfrica. Sobretot volia conservar el protectorat del Marroc”, defensa l’historiador Joan Esculies. La guerra va beneficiar les elits econòmiques -en tres anys, Catalunya va multiplicar per sis les seves exportacions- però no pas els treballadors. Es va disparar la inflació, i el preu dels aliments bàsics es va multiplicar.

Els salaris continuaven sent misèrrims i es multiplicaven els conflictes laborals. Les terribles diferències socials esclatarien el 1917 amb una crisi social, econòmica i militar, que sacsejaria tot el país.

Barcelona, niu d’espies

El gran temor de la diplomàcia britànica era una revolta obrera

“La diplomàcia britànica ràpidament va estendre les seves xarxes sobre el territori espanyol”, assegurava l’historiador Josep Puigsech al congrés sobre la Gran Guerra celebrat a la UAB. El 1917 els espies britànics havien detectat que hi havia el perill que les elits econòmiques i polítiques del país passessin a tenir simpaties proalemanyes. “El motiu no era cap altre que la creixent campanya de premsa finançada des de Berlín en què s’alertava les elits espanyoles que una victòria britànica implicaria per a Espanya una revolució com la que havia viscut Rússia el febrer del 1917”, afegeix Puigsech. I el que més preocupava els britànics, l’estiu de 1917, no era ni la crisi militar ni les demandes nacionalistes catalanes. Era la revolta obrera. Per això, quan les forces de seguretat espanyoles van actuar amb contundència contra els treballadors, els representants londinencs van aplaudir l’actuació d’Alfons XIII. L’historiador Fernando García Sanz defensa a España en la Gran Guerra que hi va haver una infiltració massiva dels serveis secrets dels països combatents. Segons García Sanz, eren a tot arreu. Van arribar a controlar el rei: “Es van interceptar tots els telegrames, fins i tot els d’Alfons XIII”, assegura García Sanz. “Quasi tothom tenia un preu i, entre els espies, hi havia des de vídues fins a cambreres, passant per periodistes, polítics i comissaris de la policia”, afegeix l’historiador.

Els voluntaris catalans

L’esperança de guanyar autonomia

“A la Primera Guerra Mundial hi van combatre un miler de catalans. Un 60% vivien a França -molts havien fugit al país veí després dels fets de la Setmana Tràgica-, un altre 30% eren de la Catalunya Nord i un 10% van anar a França des de Catalunya”, detalla l’historiador Joan Esculies. Grups catalanistes com Unió Catalanista, dirigida per Domènec Martí i Julià, i Esquerra Catalanista, d’Antoni Rovira i Virgili, defensaven que el catalanisme havia de tenir projecció internacional i la Gran Guerra era una oportunitat. El febrer del 1916 es va constituir el Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans, presidit per Joan Solé i Pla. La seva missió: “Recollir un aplec de subscriptors els quals es comprometin a donar una quantitat cada mes mentre la guerra duri, quantitat discrecional que serà destinada als volenterosos soldats de la brava terra catalana, ferits, malalts i desvalguts”. Al seu manifest afirmava: “Aquesta guerra és el triomf del valor unitiu cohesionador del nacionalisme i l’autonomia”.

L’herència

El nou mapa d’Europa

Van desaparèixer imperis i van renéixer països

Amb el final de la Gran Guerra va canviar radicalment el mapa de l’Europa Central i de l’Est. Dibuixar les noves fronteres, però, era complex. A la conferència de Versalles del 1919 es va decidir que la divisió de països es faria segons “principis ètnics”. Però aquest criteri va generar protestes diplomàtiques i conflictes armats. El país de nova creació més gran, renascut després de 123 anys d’ocupació, va ser Polònia. Els soviètics van reconquerir el Caucas i la major part d’Ucraïna, però Finlàndia va mantenir la independència. Es va crear Txecoslovàquia i el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens (Iugoslàvia).

Alemanya tornava Alsàcia-Lorena a França i cedia Malmédy, Eupen i part de Moresnet a Bèlgica. Es va prohibir a Àustria unir-se a Alemanya i la població alemanya dels Sudets, fins aleshores austríaca, va passar a incorporar-se al nou estat de Txecoslovàquia. El Japó, que es va enfortir amb la guerra, es va quedar amb les illes que Alemanya tenia al Pacífic nord.

Dibuixar el Pròxim Orient

Britànics i francesos es van repartir l’Imperi Otomà

Els responsables polítics van redibuixar el mapa del Pròxim Orient. Desaparegut l’Imperi Otomà, es van crear nous estats, que sovint no tenien res a veure amb la realitat del territori. A la taula s’hi asseien dos aliats que ara rivalitzaven per endur-se més colònies i ampliar el seu imperi: la Gran Bretanya i França. L’acord de Sykes-Picot del 1916 va dividir en secret els antics territoris otomans en zones d’influència britànica i francesa. Palestina es va dividir entre la llar nacional per als jueus a Terra Santa i un nou regne sorgit pràcticament del no-res: Transjordània. França, després d’una revolta, va envair Síria el 1920. L’Iraq es va crear amb la fusió de tres províncies otomanes, dominades pels xiïtes, els sunnites i els kurds. Aquests últims van ser els grans perdedors de la loteria de la postguerra al Pròxim Orient.

Una estabilitat efímera

La campanya alemanya sobre “la culpabilitat de la guerra”

Amb els acords que es van firmar durant la postguerra es va constatar que l’aliança entre els aliats era molt fràgil. Els vencedors van excloure la Unió Soviètica i, en part, també Itàlia i el Japó. De fet, ni França ni la Gran Bretanya ni Itàlia van reconèixer el nou règim rus fins al 1924. Els Estats Units trigarien una dècada més a fer-ho. Els soviètics van denunciar el Tractat de Versalles per imperialista. Els Estats Units ni tan sols el van ratificar. Mussolini, que va aconseguir el poder el 1922, mirava amb hostilitat els iugoslaus. El Japó i els Estats Units van començar una perillosa carrera armamentística al Pacífic. Alemanya només va acceptar els acords després de ser amenaçada amb una acció militar. El govern alemany va començar una campanya sobre la “culpabilitat de la guerra” amb la complicitat de professors, empreses i periodistes.

Mentrestant, els grans imperis vivien moments convulsos. L’Imperi Britànic tenia tres fronts oberts: la guerra anglo-irlandesa de 1919-1921, que va catapultar el Sinn Féin. L’altre front era Egipte, que es va revoltar, fart de l’escassetat, la fam i la inflació, tot plegat, herència d’haver sigut una base militar durant el conflicte. El 1922, els britànics van concedir a Egipte una independència molt restringida: controlarien la política exterior del país i el canal de Suez. I el tercer maldecap dels britànics era l’Índia. La matança d’Amrítsar, l’abril del 1919, en què els britànics van disparar contra els manifestants i van matar 379 persones, va donar força a la desobediència civil de Mohandas Gandhi.

Del front al poder

Hitler i Mussolini presumien de la seva experiència a la trinxera

Hitler i Mussolini van combatre a la Primera Guerra Mundial. Pel líder nazi, la guerra havia estat formidable: “Va ser l’època més esplèndida i més inoblidable de la meva experiència terrenal”. Tant Hitler com Mussolini es presentaven a si mateixos com la generació de la Primera Guerra Mundial i eren generosos amb els excombatents. Tots dos presumien de la seva experiència bèl·lica. Hitler exagerava: va ser un soldat ras i després caporal. Va participar a la batalla de Ieper el 29 d’octubre del 1914, i pocs dies després va ser nomenat correu i destinat a un lloc més còmode, allunyat de les trinxeres. Mussolini era, abans del conflicte, un convençut socialista. Va estar uns nou mesos a les trinxeres. Va ser retirat després que el ferís una bomba de morter. No van ser els únics líders que van créixer amb la Gran Guerra. Charles de Gaulle, que després de la Segona Guerra Mundial seria escollit president francès, va combatre, entres moltes altres batalles, a Verdun.

Societat de Nacions L’esperança frustrada de resoldre els conflictes per via diplomàtica

La Societat de les Nacions es va fundar el 28 de juny del 1919 amb un objectiu clar: evitar la guerra. Pretenia que en el futur, els conflictes entre nacions es resolguessin per via diplomàtica. El president nord-americà, Woodrow Wilson, va reivindicar la seva creació en els seus catorze punts per a la pau. Ell n’era un fervent defensor, però els Estats Units mai van adherir-s’hi per l’oposició dels republicans. La sessió fundacional, celebrada a Londres el 1920, incloïa 40 estats membres, entre els quals també hi havia els vençuts. No va ser gaire eficaç a l’hora de resoldre conflictes. El 1926 es va admetre Alemanya, que se’n va retirar el 1933 amb l’ascens nazi al poder. Quatre anys després, marxava Itàlia. La seva última sessió es va fer el 19 d’abril del 1946 i es va autodissoldre l’endemà. La seva hereva va ser l’Organització de les Nacions Unides, constituïda un any abans a Ialta.

Noves ideologies

Més conservadors

A la llarga, la guerra va beneficiar la dreta

“Excepte a Rússia, els èxits de l’esquerra van ser limitats i, a mitjans de la dècada de 1920, la política del món occidental es va anar consolidant cap a bases clarament conservadores. A la llarga, la guerra probablement va beneficiar la dreta”, afirma l’historiador David Stevenson a 1914-1918. Historia de la Primera Guerra Mundial. “Els moviments progressistes de les grans potències havien estat massa dèbils o massa patriòtics per impedir que esclatés. Després del 1918 van continuar sent incapaços d’introduir un canvi fonamental en el sistema polític internacional o no van voler-ho fer”, afegeix. Malgrat tot, després del conflicte es van aconseguir millores salarials i jornades laborals més reduïdes.

Explosió de racisme

Als Estats Units es va restablir el Ku Klux Klan

Amb el final de la guerra, hi va haver una reacció contra els negres, sobretot als Estats Units. Uns 300.000 negres nord-americans van emigrar dels estats del sud als del nord entre el 1916 i el 1920. Es va restablir el Ku Klux Kan -no tan sols al sud sinó a tot el país- i la incidència dels linxaments al sud es va duplicar entre el 1917 i el 1919. Hi va haver disturbis racials a Chicago i en altres ciutats del nord.

L’eclosió del feixisme

Un nou estil de fer política d’inspiració paramilitar

La guerra va insuflar força als moviments extremistes i va donar vida a l’aparició d’un nou estil de política, que en la forma, el contingut i l’estètica recordava molt els paramilitars. L’ascens del feixisme italià va ser el primer d’una sèrie de desastres. El nacionalisme xenòfob italià va rebre un nou impuls amb la decepció que van provocar els tractats de pau. Entre el 1919 i el 1921, els conflictes socials esquitxaven tot el país. I hi havia por al fantasma bolxevic. Es van formar els Fasci Italiani di Combattimento, uns escamots sovint dirigits per veterans. Mussolini, el 1922 i sense gaire oposició, després de la Marxa sobre Roma, es va convertir en primer ministre italià.

Abans de la Primera Guerra Mundial, Alemanya era el país més desenvolupat econòmicament i el que havia obtingut més èxits culturals i científics del continent europeu. Després del conflicte, la República de Weimar tenia molts reptes: la desaparició de l’Imperi Alemany, els estralls de la inflació i l’assetjament de l’extrema dreta i l’extrema esquerra. Va resistir durant 14 anys. Però finalment van vèncer les forces antidemocràtiques i la República de Weimar va anar perdent legitimitat. Molts dels excombatents de la Primera Guerra Mundial es van incorporar a organitzacions paramilitars. La violència política i els assassinats, a partir de la dècada dels 20, van començar a ser força habituals a Alemanya.

Comunisme

La revolució que volia acabar amb les desigualtats

El febrer del 1917, els russos van sortir al carrer. Les manifestacions i la negativa de la guarnició de Petrograd a disparar contra els que protestaven va acabar amb el règim del tsar Nicolau II. Es va crear un govern provisional i es van fer els primers passos per democratitzar la potència demogràfica més gran d’Europa: tenia 173 milions d’habitants. Però el conglomerat de forces polítiques no va poder donar resposta a les demandes d’una població que passava fam i que volia Rússia fora de la I Guerra Mundial. El partit bolxevic liderat per Lenin va impulsar la revolta de soldats, mariners i obrers armats. Però aviat el somni de la revolució es va esvair i va començar una dictadura.

Pacifisme

Els objectius pacifistes van ser molt més modestos

El nombre de pacifistes va augmentar amb la guerra. Una de les figures més emblemàtiques va ser Rosa Luxemburg. Va escriure que amb la guerra augmentaven els dividends i queien els proletaris. El 1916, Luxemburg va fundar la Lliga Espartaquista. Pacifista fins al moll de l’os, va ser assassinada el 1919 per l’extrema dreta i el seu cadàver va ser llançat a un canal. Una altra alemanya, pacifista i feminista va ser la jurista Anita Augspurg. Després del conflicte, els objectius dels pacifistes van ser molt més modestos. Abans del 1914 creien que era possible un món sense guerres. Després, els moviments pacifistes aspirarien al desarmament, a la reconciliació, a la prohibició de determinades armes. Van abandonar la utopia.

stats