La dificultat de fer-se entendre

BARCELONAEl 1994 l'ara alcalde de Girona, Carles Puigdemont, publicava l'assaig Cata... què? (el títol que emula la portada de l'ARA d'avui). Puigdemont feia una aproximació al ressò en la premsa internacional de Catalunya des dels Fets de Prats de Molló, quan Francesc Macià va intentar envair Catalunya per "alliberar-la" el 1926, fins al 1992. L'assaig constatava que des de Prats de Molló, potser la primera acció que va internacionalitzar mediàticament la causa catalana, Catalunya havia estat percebuda com un oasi d'avantguarda democràtica en un marc espanyol fosc.

Les coses, però, canviarien de manera dràstica a partir del 1993, amb el pacte de Jordi Pujol amb el PSOE de Felipe González. Els referents i les fonts informatives dels corresponsals ja no serien la Barcelona olímpica i es traslladarien a Madrid. Com explica a aquest diari Puigdemont, això va facilitar que Catalunya fos considerada una comunitat "xantatgista", que mai en té prou, obsessionada a imposar el català a base de marginar el castellà.

Què som, què volem ser

La crisi, sumada al fracàs estatutari, ha fet créixer el suport social a la independència. Paradoxalment, la mateixa crisi fa que Catalunya corri el risc de ser percebuda com un problema afegit. ¿Podrà entendre Europa (i el món) les reivindicacions catalanes quan la preocupació és salvar l'euro? ¿S'entendrà que Catalunya vulgui sobirania fiscal quan els estats europeus en cedeixen? ¿Trobaria simpaties Catalunya si plantegés la separació d'Espanya?

La conversa amb els corresponsals a Espanya d'alguns dels principals mitjans internacionals permet constatar que les reivindicacions catalanes -sovint associades al nacionalisme, que, per definició, provoca rebuig a Europa- generen poques simpaties en l'actual context.

Projectar a l'exterior el conflicte en termes exclusivament econòmics i de relació fiscal amb l'Estat (és a dir, un problema d'ordre intern espanyol) pot agreujar la incomprensió perquè, de fet, qui més qui menys té problemes econòmics. Això sostenen al Col·lectiu Emma, que nodreix d'arguments catalanòfils la premsa internacional, partidaris de plantejar-ho en termes d'un conflicte polític en què la part econòmica és només una derivada. Per ells, buscar l'excepció catalana al món (tenir totes les estructures d'un estat sense ser estat) és inviable i no tindrà suports.

Catalunya sap què és, però encara no ha decidit (ni ha explicat al món) què vol ser demà.

Les preguntes als corresponsals a Espanya

1. Com veuen la demanda de concert econòmic per a Catalunya en l'actual context?

2. Creuen que Catalunya pot arribar a ser un nou estat de la UE?

RAPHAEL MINDER

The New York Times

1. Espanya dedica massa temps a les seves preocupacions domèstiques. Està preocupada per reparar una finestra quan el que s'està enfonsant és el sostre. I el pacte fiscal és una qüestió per als temps de bonança, quan no hi hagi un problema més gran, com el del deute. Mariano Rajoy està fent una política de curt termini, es passa més temps corregint que el rescat no és un rescat que no explicant si el rescat servirà per a alguna cosa. El pacte fiscal que vol el govern català és una llarga i amarga història des del punt de vista català, però Espanya no es pot permetre ocupar-se'n ara. De fet, el gran problema de la moneda única és que tots els països estan massa per qüestions domèstiques i no hi ha cap ambició per aparcar-ho temporalment.

2. Esclar que pot ser un estat. De fet, la Unió Europea està plena d'estats més petits que Catalunya. Seria un país mitjà a la UE. En termes teòrics, no n'hi ha cap. Té un capital internacional, indústria i història pròpia. Però ara aquest debat és impossible. Espanya ha de concentrar forces. Ara és una qüestió secundària a escala internacional. Construir un estat no és una cosa ràpida, vol molt de temps i feina. I encara està per demostrar, malgrat el que diguin les enquestes, que la independència guanyés en un referèndum. Que jo sàpiga, la majoria de catalans no ho tenen clar. Hi ha moltes barreres a superar, i ara és un moment encara més complicat. A més, Catalunya ha de donar exemple de bona gestió econòmica. La Generalitat no va complir les seves pròpies metes de dèficit que es va fixar el 2011. I això ha fet mal a la percepció internacional. Més enllà del perjudici que pugui ocasionar Espanya a Catalunya, va ser un fracàs del govern català.

MILES JOHNSON

Financial Times

1. És molt possible que hi hagi gent que pensi que és contradictori que el govern català vulgui tenir el control sobre tots els impostos i, a la vegada, reclami hispanobons per abaratir el finançament del seu deute. Ara Catalunya i altres comunitats autònomes espanyoles no tenen accés als mercats, i sense el suport de l'Estat, encara en tindran menys. Entenc que des del punt de vista nacionalista català, es cregui que és millor ser una regió europea que no una regió espanyola, ara que mana Brussel·les. Però la prioritat de Brussel·les inclou que les autonomies espanyoles redueixin el seu dèficit.

2. Catalunya ha de saber que la independència seria una opció molt arriscada. I ara el context econòmic, a més, és molt delicat. És cert que Catalunya ha fet una feina magnífica per vendre la seva marca fora d'Espanya. Barcelona és percebuda com una capital internacional i, juntament amb Catalunya, tenen una marca molt potent. És una regió rica, productiva, que transfereix molts impostos a Espanya. Però seria un procés molt complex. Què passaria amb les inversions que ha fet Espanya a Catalunya? Puc entendre l'atracció romàntica per la independència, però té molts desavantatges. D'on trauria crèdit l'endemà de la independència? L'estereotip és que els catalans són molt treballadors i responsables, però la realitat és que Catalunya té un deute molt elevat. Dubto de fins a quin punt seria compatible la reivindicació de la independència de Catalunya amb l'estabilitat europea.

HELENE ZUBER

Der Spiegel

1. Si Espanya demana la solidaritat d'Alemanya fins al punt que els contribuents alemanys han de procurar que se salvin els bancs espanyols, la veritat és que no genera cap simpatia que una regió d'Espanya amb més poder no vulgui fer-ho. Jo, com a persona informada de la realitat d'Espanya i de Catalunya, puc pensar que hi ha raons perquè hi hagi un repartiment més just amb Catalunya, però en general dubto que la reivindicació ara sigui compresa. A més, cal tenir en compte que de cara enfora els experts situen les autonomies i el seu descontrol del deute com el gran problema no resolt d'Espanya i que més inseguretat genera als mercats. És veritat que els diaris han parlat amb simpatia de les mesures exemplars del Govern de Catalunya per posar ordre en els comptes, però el que compta són els resultats. I el resultat és que la Generalitat va incomplir el seu propi objectiu de dèficit.

2. Ho veig molt difícil. Quan tots estem lluitant a favor d'una gran Unió Europea i caldrà fer cessions de sobirania, fa l'efecte que és anar a contracorrent voler independitzar-se. M'agrada molt Catalunya i he viscut moltes temporades a Barcelona, de manera que hi tinc certa simpatia [per la causa catalanista]. Dubto que els catalans pensin que ara és realista plantejar la independència. I fins i tot la qüestió identitària es percep com una cosa perjudicial de cara a l'exterior. Hi ha empreses alemanyes que no augmenten la seva activitat a Barcelona perquè els seus directius altament valorats rebutgen instal·lar-s'hi per la llengua. No entenen que a les escoles s'ensenyi en català, ho troben excessiu. I fa la sensació que això, i la reivindicació independentista, ha fet perdre atractiu a la ciutat de Barcelona.

SANDRINE MOREL Le Monde

1. En plena tempesta econòmica, no penso que el govern espanyol de Mariano Rajoy estigui disposat ni tan sols a negociar un "pacte fiscal" com aquest per a Catalunya. I menys encara quan els mercats estan sotmetent Espanya a una pressió tan greu.

2. L'únic que m'atreviria a dir entorn d'això és que seria molt greu per a Espanya que a la crisi econòmica com la que travessa encara s'hi afegís una crisi política i territorial així. Per tant, no crec ni que el Govern de Catalunya es plantegi seriosament la qüestió de la independència d'Espanya ara mateix.

FIONA GOVAN

Daily Telegraph

1. El refinançament del deute autonòmic d'Espanya serà la pròxima crisi a què s'haurà d'enfrontar Espanya. Els focus s'han centrat les últimes setmanes en el sector bancari, però sabem que les regions tenen enormes problemes, com ara els que afronta Catalunya, que en realitat encara no han sortit a la llum. Catalunya és la regió més rica d'Espanya, però també és una de les més endeutades. I això no és un bon missatge de cara a l'estranger. Catalunya ha presentat un pressupost equilibrat la primera meitat d'aquest any, en part gràcies a les transferències de milions d'euros procedents de Madrid. I encara ha demanat més ajuda al govern central per refinançar el seu deute, els eurobons que esperem expectants. Les diferències polítiques entre Catalunya i Madrid dificulten una situació per si mateixa molt difícil. Sembla que a llarg termini, si Espanya compleix els seus objectius i torna posar en marxa l'economia, el que realment caldrà és reestructurar el sistema autonòmic complet, però encara està per veure la voluntat política per afrontar una tasca titànica així.

2. El creixement del sentiment independentista a Catalunya mostra fins a quin punt la gent està descontenta amb la perillosa situació d'Espanya. Però, ¿realment els catalans creuen que els seus problemes es resoldrien sortint d'Espanya? Crec que ara més que mai estem en un moment en què demanar la independència és una tàctica de distracció per canviar el focus dels problemes econòmics que afronta la regió. Catalunya té un dels més alts nivells d'autonomia a Espanya, però li falta ser reconeguda com a nació . Sembla una qüestió d'orgull més que de supervivència econòmica. És comprensible l'enuig dels catalans perquè un gran percentatge dels seus impostos s'envien a Madrid per subvencionar la resta d'Espanya. També la gent de tot Espanya està furiosa per les retallades del sector públic, quan senten que no tenen la culpa de la crisi. Igualment, els contribuents alemanys senten ressentiment cap al rescat d'altres nacions, com ara Grècia. Però, com podria refinançar els seus deutes Catalunya si no té el suport de l'estat espanyol? ¿La UE acceptaria una nova entitat endeutada per unir-se a les seves files? Crec que la resposta és que no, si més no de moment. Sembla que CiU només vol utilitzar l'increment de l'independentisme per negociar un acord per reduir el percentatge d'impostos que Catalunya paga a l'estat espanyol.