I després del 9-N, què?

Escenari de xoc: plebiscitàries a l’hivern i DUI

És l’escenari preferit dels que tenen més pressa -tant a CDC com a ERC-, de la part de la societat més mobilitzada i dels que creuen que no es pot desaprofitar l’empenta del 9-N, el dia en què el món es fixarà en el que passi a Catalunya. Aquest escenari és el que es pot imposar si la mobilització ciutadana i la pressió al carrer, canalitzada a través de l’Assemblea Nacional Catalana, és tan alta que no deixa marge als dirigents polítics.

Es tractaria de convertir el 9-N en una gran demostració de força (i aconseguir ressò mediàtic internacional) que obligués Mas i Junqueras a engegar l’engranatge que hauria de concloure amb una proclamació unilateral d’independència per Sant Jordi, tal com ha fixat l’ANC. Això implicaria la convocatòria immediata d’eleccions plebiscitàries per a finals del 2014 o principis del 2015, amb una candidatura conjunta del bloc del sí més independent i figures de reconegut prestigi. ICV i la CUP sempre han sigut refractàries a aquesta opció perquè no volen haver de compartir llista amb la dreta, Mas és partidari d’allargar la legislatura fins on sigui possible i ERC, que té la clau de la governabilitat, té ara la vista posada en les municipals. Caldrà veure, però, si poden resistir la pressió de les bases.

Escenari del 1931: convertir les municipals en la nova palanca

Es tractaria de dissenyar un calendari a més llarg termini posant les eleccions municipals del maig del 2015 com a nova palanca per fer el salt definitiu, seguint l’exemple de les eleccions del 1931 que van acabar amb l’adveniment de la Segona República Espanyola. El més lògic, en aquest cas, és que ERC entrés en un govern d’unitat amb CiU amb la idea de preparar les “estructures d’estat” i l’escenari postmunicipals. Els que defensen aquesta opció consideren que, si s’aconsegueix un resultat incontestable, amb majories a favor de la consulta a la gran majoria dels ajuntaments (l’objectiu és superar els 900 municipis sobiranistes), Catalunya estarà en condicions de plantejar un pols a l’Estat des de la base local i sense haver forçat el marc legal. En aquest escenari, els alcaldes prendrien un rol central en el procés i podrien impulsar un pronunciament conjunt a favor de la consulta i farien costat a la Generalitat en el pols definitiu. Des de CiU s’especula amb un front municipal amb ERC, però els republicans consideren que és millor anar per separat i després sumar forces.

Escenari de negociació: l’hora de la tercera via

És l’escenari somiat pels partidaris de la tercera via, l’ establishment i els socialistes catalans, però també pels independentistes que creuen que la millor manera d’assolir l’estat propi és a través d’una negociació amb l’Estat. Totes les esperances estan posades en Felip VI, del qual esperen que, en algun moment entre la seva coronació el 19 de juny i la data de la consulta, faci una crida a negociar. És previsible, però, que PP i PSOE només acceptin obrir el meló de la reforma constitucional si Mas renuncia prèviament a la consulta, un requisit francament difícil, per no dir impossible, de complir.

Aquesta situació és el que ha provocat que comencin a circular solucions de compromís, com ara una consulta amb una doble urna en què es voti també el projecte de reforma constitucional al costat de la consulta sobre la independència. Es tracta, però, d’una possibilitat ben remota, tot i que seria òptima per desbloquejar la situació i obriria la porta a una independència pactada.

Una possibilitat real és que la simple oferta d’una tercera via faci trontollar el bloc del sí, sobretot entre els sectors que tenen pànic al xoc. En aquest cas, la pressió del carrer tornaria a ser decisiva.