El bloc del sí es conjura per mantenir el guió del 9-N

BarcelonaEl 20 de desembre del 2010 Artur Mas va pujar al faristol del Parlament. Llegia el discurs del seu primer debat d’investidura com a president. I proclamava que el seu mandat, tot i que arrencava negociant l’abstenció del PSC per investir-lo i amb la mirada posada en el PP pels pactes, era el de la “transició catalana”. Deia que, després de la sentència del TC que retallava l’Estatut, Espanya ja no donava més de si i calia posar rumb a l’exercici del dret a decidir. Era prudent i no concretava, però la gran manifestació per l’estat propi de la Diada del 2012, convocada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), i el cop de porta al pacte fiscal van fer-li trencar amarres amb els poders de l’Estat i, de bracet d’ERC, ICV i la CUP, la transició nacional agafava velocitat. Les comportes de la presa van cedir i aquella “transició” fins i tot perdia el nom i esdevenia “procés”. S’ha avançat amb rumb clar i ara s’està a l’espera de l’aprovació de la llei de consultes i la signatura del decret per convocar la consulta independentista el 9-N. El diàleg amb l’Estat és gairebé inexistent i obvia els temes polítics de fons.

“Els portem anys d’avantatge”

En tot aquest temps d’acceleració, Catalunya ha fet passos unilaterals, convençuda que a Espanya res no es mouria a curt o mitjà termini, i menys encara abans del 9-N. “Els portem anys d’avantatge”, deien els sobiranistes davant les dificultats del PSOE per posar al dia el seu ideari, clavat en el marc de la Constitució del 1978 i ara tímidament federalista, i l’immobilisme a què el PP s’aferra, embolcallat en la bandera d’Espanya. Ara, però, les coses poden canviar. Ningú té garanties que l’abdicació de Joan Carles I i l’arribada al tron de Felip VI el 18 de juny -la presència de Mas a l’acte oficial al Congrés no està prevista perquè serà als Estats Units- obrin una segona Transició que acabi interferint en la catalana, però serà una ocasió perquè això passi. A aquesta tercera via s’hi pot sumar una certa “distracció” per l’incipient debat republicà, que agita i motiva singularment l’esquerra. Davant d’això, els impulsors del procés, des de Mas fins a ERC, ICV o l’ANC, es conjuren internament per blindar el procés i perquè un procés no anul·li o frustri l’altre.

Tots ho fan amb un accent diferent i amb gradacions però l’escepticisme amb la segona Transició -a l’espera de quina sigui l’actitud de Felip en els primers discursos com a rei i del nou lideratge al PSOE després del congrés que el partit farà a final de juliol per jubilar Alfredo Pérez Rubalcaba- és total. És l’actitud amb tot el que vingui d’una Espanya que fa anys que es replega i que és compartida pel Govern, ERC i l’ANC. A ICV tenen, en canvi, una certa expectativa amb el que pugui donar de si el rebrot republicà espanyol, que també alimenten sense arraconar el procés.

El sobiranisme desconfia

Tothom vigila tothom però ningú espera un efecte Felip VI

Hores després de l’abdicació, Mas va evitar que es propagués qualsevol tipus de dubte i, igual que ha fet davant de qualsevol contratemps -com el cas de la derrota electoral de CiU el 25 de maig-, va afirmar que “canviarà el rei però el procés tira endavant”. També va exhibir una fredor amb el que vindrà que fins i tot sorprenia el seu executiu: “Després que el pacte constitucional del 1978 s’hagi vist incomplert en gran part, la societat catalana sent desconnexió cap a les institucions espanyoles” proclamava. CDC no espera, segons els seus dirigents, res del nou monarca, perquè tindrà “altres prioritats” i ben poc marge. Aquests dies reparteix argumentaris per evitar “la dispersió”, ja sigui amb terceres vies monàrquiques o republicanes. Temen que altres partits, i singularment ERC, caiguin en la “trampa” del republicanisme espanyol, que, com als anys 30, vinculava els avenços de Catalunya a un nou règim espanyol. Però el cert és que Oriol Junqueras, el líder d’ERC, no dóna gaire marge. “Ens intentaran comprar amb una oferta que mai compliran. Però hi ha gent que té tanta pressa per vendre’ns que es regala abans de l’oferta”, avisava ahir a Twitter poc abans que republicans i ecosocialistes pressionessin CiU perquè no legitimi el relleu monàrquic espanyol al Congrés i com a mínim s’inhibeixi abstenint-se (ells hi votaran en contra). De manera similar s’expressen a l’ANC quan diuen que el full de ruta és inamovible. Si bé accepten que hi haurà “cants de sirena” des de l’Estat que Unió o el PSC voldran escoltar, estan convençuts que no passaran “del maquillatge” perquè mai s’acceptarà el dret a decidir. L’entitat evita barrejar el debat sobre la república espanyola i la catalana i afirma que el que representava als anys 30 la tricolor pel que fa a benestar i canvi de règim ho representen ara l’estelada i l’estat propi. A ICV fan algunes esmenes i des de la direcció deixen clar que ja els va bé que les transicions “es juxtaposin”, però que no acceptaran que l’espanyola, si arrenca, desdibuixi el procés català, amb temps i objectius marcats fins al 9-N. Però ells no es volen inhibir de l’escenari estatal i fan notar que els que reclamen allà la república -per ara IU, Podem i sectors del PSOE- són també els que són o poden ser favorables a una solució acceptable per Catalunya i que admeti l’autodeterminació. “Si a ells, com a nosaltres, se’ls diu que no poden votar monarquia o república, ja va bé”, sostenen, i avisen que tot plegat pot ser una ocasió per incidir en l’agenda estatal tot i el moderadíssim optimisme.

El factor temporal

La consulta del 9-N, encara a l’espera de la tercera via?

La fe en els fets de Felip a curt o mitjà termini és escassa entre els protagonistes del procés. Els promotors de la tercera via, fins ara menystinguts per Rajoy i només escoltats per un Rubalcaba en retirara, presentaran els discursos del nou monarca com un signe d’obertura i l’avantsala de reformes per encaixar de nou Catalunya a l’Estat. “L’avantatge és que el debat es tancarà ràpid i morirà”, diuen a CDC. Però hi ha inquietud. A l’ANC temen que el 9-N arribi amb sobiranistes “encara a l’expectativa”.

Un rei sense marge

La iniciativa és dels polítics i no de Felip VI, que s’hi juga la dreta

Més enllà dels seus discursos, quin marge efectiu té Felip VI per impulsar reformes i obrir la segona Transició? Legalment i políticament és gairebé nul. Alguns analistes, com Fernando Ónega i Arcadi Espada, columnistes estrella de La Vanguardia i El Mundo respectivament, han afirmat les últimes hores, assumint el relat oficial de la Transició, que Joan Carles I es va legitimar al tron a ulls de la ciutadania “aturant” el 23-F i que ara el seu fill ho podria fer desactivant “el problema català”. El cert, però, és que el seu pare, a la Transició i després d’heretar el poder absolut de Franco, va triar Adolfo Suárez i va acordar amb ell una agenda reformista que anava de la llei de reforma política a les primeres eleccions democràtiques i la nova Constitució. Fins al 23-F, la mà de Joan Carles es va deixar notar molt. Els últims 30 anys l’encara monarca ha ofert un perfil purament representatiu -com preveu la carta magna- a la monarquia i és impossible que ara Felip VI aconsegueixi que el PP i el PSOE li cedeixin la iniciativa política.

També cal tenir presents els suports a la institució. El rei va tenir el suport de PSOE, UCD i AP (l’espai que ara ocupa el PP), PCE-PSUC (ara IU-ICV) i CiU, i va ser tolerat pel PNB. Ara els nacionalistes catalans i bascos li regategen el suport i fugen de les operacions d’estat, el PSOE està dividit i la facció republicana es fa sentir i IU-ICV, com Podem, impugna totalment la Corona. Si Felip VI té gestos amb Catalunya no recuperarà suports a l’esquerra (sí complicitats qualitatives a CiU) i en perdrà a la dreta, cosa que debilitarà encara més la seva posició. El seu pare estava obligat a arriscar. Ell està abocat a ser conservador per no perdre suport.

El rei i la incògnita del comtat de Barcelona

¿Ha de ser comte de Barcelona Joan Carles de Borbó quan hagi cedit el tron al príncep hereu? El cert és que ni la Constitució ni la llei aprovada ahir pel consell de ministres expliciten que Joan Carles hagi d’ostentar aquest títol, associat a la figura del rei però que Joan de Borbó va conservar malgrat la renúncia al tron. Ahir les anàlisis purament tècniques dels experts en la monarquia no eren coincidents. Entre ells, Luis María Anson, que defensava que Joan Carles no es quedarà el comtat, sinó que passarà a ser considerat “rei pare” i Sofia “reina mare”.