Les connexions catalanes de Gabo

BarcelonaA finals del 1967 Gabriel García Márquez va establir-se a Barcelona. Tot just acabava de publicar Cien años de soledad i tenia previst emprendre l’escriptura d’El otoño del patriarca. Va pensar que viure en un país on es patia una dictadura l’ajudaria a perfilar la seva particular visió del poder absolut. Amb la seva dona i els fills va llogar un pis al barri de Sarrià, on va passar els vuit anys següents. Llançat per l’èxit fabulós de Cien años de soledad, va ser el membre més il·lustre de la comunitat d’autors llatinoamericans -amb José Donoso i Mario Vargas Llosa, entre d’altres- que, en la fase terminal del franquisme, van convertir la capital catalana en el seu centre d’operacions.

Tal com explica Xavi Ayén, periodista de La Vanguardia i autor de l’assaig Los años del Boom, que sortirà publicat en els pròxims mesos, qui va atreure cap a Barcelona aquella munió de representants del boom llatinoamericà va ser Carmen Balcells, que els va fer veure que viure a Barcelona era molt més econòmic que viure en altres ciutats europees. Balcells, que s’ocupava de totes les necessitats dels seus autors -des de trobar una escola per als seus fills fins a proveir-los de paper i tinta- per tal que ells poguessin dedicar-se només a escriure, va jugar un paper bàsic en l’eclosió de García Márquez i els seus companys de generació. “Balcells va apostar per uns autors poc coneguts que, al cap del temps, van acabar demostrant que eren els millors en llengua castellana”, resumeix Ayén. També destaca que els canvis més importants en la vida de l’escriptor colombià van produir-se mentre vivia a Barcelona: “Aquí va passar de ser un autor pobre i minoritari a ser un autor ric i famós”. Durant els anys a la capital catalana l’escriptor colombià va seguir un estil de vida molt disciplinat. “Es llevava d’hora, escrivia molt i gairebé no sortia de nit. El que li agradava era rebre visites a casa -de polítics, de guerrillers...- i conspirar”, explica Xavi Ayén.

La broma amb Carlos Barral

Un dels cercles culturals barcelonins per on es va moure García Márquez va ser el de la generació dels 50. Curiosament, Carlos Barral va cometre un dels errors més sonats de la història editorial moderna en rebutjar la publicació de Cien años de soledad. O això deia fins ara la llegenda, perquè García Márquez va explicar-li a Xavi Ayén que no és cert. “Barral havia rebutjat els quatre primers llibres de García Márquez, però no Cien años de soledad. El que passa és que es van posar d’acord per fer la broma, i ha durat”. La relació entre Márquez i Barral va ser més que bona, fins al punt que l’autor colombià va llogar una casa a Calafell, el poble d’estiueig de l’editor, una temporada.

La primera connexió de García Márquez amb Catalunya es remunta als anys 50, es va produir a Barranquilla i té nom i cognom: Ramon Vinyes. Dramaturg, periodista, narrador, poeta i editor, Vinyes havia nascut a Berga, havia viscut a Barcelona, s’havia traslladat a Colòmbia als anys 20 i, després de tornar a Catalunya durant la República, va reinstal·lar-se al país sud-americà després de la Guerra Civil Espanyola com a exiliat. Allà va formar part, durant els 40 i 50, del Grupo de Barranquilla, una tertúlia d’artistes i intel·lectuals que van contribuir a la modernització cultural del país a través, sobretot, de la publicació del setmanari Crónica. Va ser en aquelles tertúlies que l’aleshores jove periodista García Márquez va conèixer Vinyes, que li recomanaria llibres i autors. Anys després, García Márquez li retria homenatge fent-lo aparèixer a Cien años de soledad amb el qualificatiu de “ sabio catalán ”.

Vinyes no va ser l’únic vincle català important de García Márquez abans de la seva estada barcelonina. L’Editorial Sudamericana, de Buenos Aires, on va aparèixer la gran novel·la de Macondo, estava dirigida per un altre català exiliat, Antoni López Llausàs. Advocat, fill i nét de llibreters i propietari de la llibreria Catalònia, López Llausàs havia fugit de Barcelona per la guerra i està considerat un dels noms crucials en el llançament del boom. Entre els títols que va publicar el segell també hi ha Rayuela (1963), de Julio Cortázar.

Tísner, un amfitrió de luxe

Segons Xavi Ayén, el gran amfitrió de García Márquez a Catalunya va ser Avel·lí Artís Gener, Tísner. “S’havien conegut a Mèxic, on havien fet feines en el món de la publicitat i del cinema, i, quan García Márquez va venir a Barcelona, Tísner el va portar a visitar museus i fer excursions”, escriu Ayén. Una de les primeres excursions va ser a Berga, perquè García Márquez volia conèixer la terra d’origen de Ramon Vinyes. L’amistat entre Tísner i García Márquez també va donar fruits literaris. Ayén explica: “Un dia en Tísner, mig de broma, va ensenyar a García Márquez deu pàgines que havia traduït al català de Cien años de soledad, i a ell va fer-li tanta il·lusió que el va animar a continuar i li va buscar una editorial”. El 1970 va publicar-se, efectivament, Cent anys de solitud.

Més enllà de les relacions personals i de la seva estada barcelonina, García Márquez té un vincle amb Catalunya per l’enorme influència que els seus llibres han exercit en un nombre notable d’escriptors catalans, sobretot de la generació dels 70, que van començar a escriure en plena eclosió del realisme màgic. Novel·les com Un regne per a mi i El camp de les tulipes, del menorquí Pau Faner, Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà, de la mallorquina Maria Antònia Oliver, i L’illa de les Tres Taronges, del barceloní Jaume Fuster, comparteixen amb la narrativa de Gabriel García Márquez tant la voluntat de mesclar el que és real amb el que és fantàstic com el fet de reutilitzar la tradició oral del propi país per fer literatura moderna. Pau Faner explica que, “a part de la seva imaginació desbordant, que sortia del realisme social imperant”, el que més li va interessar va ser “l’ús del llenguatge, com feia servir modismes pròpiament llatinoamericans”. “Jo vaig intentar fer el mateix utilitzant paraules de les illes Balears que aleshores s’utilitzaven molt poc”, diu Faner.

En les novel·les i contes de dos dels millors escriptors de la literatura catalana moderna, Baltasar Porcel i Jesús Moncada, també s’hi pot detectar la influència de l’autor colombià. Tant l’un com l’altre van recuperar -i mitologitzar- la memòria col·lectiva dels seus pobles, Andratx i Mequinensa, respectivament. Tal com havia fet García Márquez amb Aracataca/Macondo, Porcel i Moncada van convertir els microcosmos personals on havien nascut en territoris literaris mítics. I el més curiós és que cadascú ho va fer amb un dels dos tons que conviuen harmònicament en l’obra de García Márquez: Porcel, amb l’èpica violenta; Moncada, amb la bonhomia i l’humor.

Finalment, cal assenyalar també que Barcelona i Catalunya són presents en el recull Doce cuentos peregrinos, que García Márquez va publicar el 1992.