El Castor, un negoci ruïnós

BarcelonaEl Castor, aturat des del 26 de setembre del 2013, s’havia convertit en un problema per al govern espanyol, que no s’atrevia a moure fitxa. Qualsevol solució era dolenta, i estava deixant passar el temps per decidir quina ho era menys. L’Estat tenia sota la catifa els informes tècnics de l’IGN (Instituto Geográfico Nacional) i de l’IGME (Institut Geològic i Miner d’Espanya), que vinculaven els 600 sismes entre el setembre i l’octubre del 2013 amb les injeccions de gas del Castor. I quan han sortit a la llum mesos després, la resposta del ministre José Manuel Soria és que falta un tercer informe d’uns científics independents per prendre la decisió. Florentino Pérez, president d’ACS, màxim accionista (66%) de l’empresa concessionària del magatzem de gas submarí, Escal UGS, ha ajudat el ministre d’Indústria, José Manuel Soria, i ha mogut el primer peó amb la renúncia a la concessió. Aquest moviment obligarà el govern del PP a reaccionar, i accelera la decisió que estava ajornant: la indemnització que l’Estat haurà de pagar a Florentino Pérez, que en demana 1.600 milions d’euros. Curiosament, aquesta xifra és un terç del deute acumulat d’ACS fins al 30 de març del 2014 (4.580 milions).

Per què ACS es vol desfer ara del Castor?

El 30 de novembre del 2014, si el magatzem no està en marxa -cosa que no passarà-, Escal UGS ha de tornar la part principal dels 1.400 milions d’euros dels bons que va emetre el BEI (Banc Europeu d’Inversions) per finançar el projecte. L’Estat demanava més temps per prendre la decisió, fins a tenir l’informe independent, un temps que Escal i Florentino no tenen. A més, divendres l’agència de qualificació creditícia Fitch Ratings va rebaixar els bons del BEI del Castor a la categoria de grau d’especulació o bo porqueria. Això suposa que els interessos que paga Escal als bonistes cada sis mesos seran més alts.

Què implica la renúncia de la concessió?

Florentino Pérez ja ha comunicat de manera formal la seva intenció de renunciar al Castor: primer ha demanat permís als que van comprar els bons del BEI -el mateix BEI amb 300 milions, a més de bancs i fons d’inversió-, després a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) amb un fet rellevant, i també al ministeri d’Indústria. Si Florentino fa el pas és perquè sap que l’Estat li haurà de pagar, com a mínim, el valor residual de la instal·lació, amb la qual compta per poder tornar la inversió als bonistes.

Com ha reaccionat el ministeri d’Indústria?

El ministeri d’Indústria, Energia i Turisme ha dit que no adoptarà cap decisió administrativa fins que Escal UGS presenti formalment la decisió definitiva de renunciar a la concessió de l’explotació, ja que de moment només ha demanat permís als bonistes, és a dir, que han de pactar com els tornarà els diners invertits. El ministre José Manuel Soria, però, va avançar ahir que, si els inversors accepten, el govern espanyol actuaria “segons el que estableix el decret de concessió de l’explotació”.

Per què l’Estat ha de pagar si és ACS qui renuncia?

Perquè així ho diu el reial decret 855/2008 amb el qual el govern espanyol del PSOE va concedir a Escal UGS l’explotació del magatzem de gas Castor. Aquest ha sigut l’as a la màniga amb el qual Florentino ha negociat sempre amb el govern del PP, que mai ha vist clar el projecte faraònic d’un magatzem de gas com aquest en temps de crisi. El 2012 Florentino ja va amenaçar de fer el que ha fet ara, renunciar a la concessió, i el PP es va espantar i va fer un pas enrere en el pols que mantenien, com explica Jordi Marsal en el seu llibre Castor: la bombolla sísmica. Això va ser abans dels sismes de la tardor del 2013. El reial decret diu que, en cas de rescissió de la concessió, per part de l’Estat o de l’empresa, Escal “té dret al cobrament del valor net comptable de la instal·lació excepte en cas que s’acredités dol o negligència, que el dret serà al cobrament del valor residual”.

Quants diners haurà de pagar l’Estat a Florentino?

Depèn de si es demostra que l’empresa ha comès algun tipus de negligència que provoqués els sismes que van obligar l’Estat a aturar el funcionament de la planta. La promotora reclama fins a 1.600 milions pels costos operatius, és a dir, els 1.400 milions de la inversió més mig milió d’euros mensuals pel manteniment de la planta pels mesos que fa que està aturada. Segons va avançar el diari Cinco Días, en algun document públic Indústria reconeix que la inversió fallida la sufragarien els consumidors a través de la factura del gas.

¿L’Estat es pot oposar a pagar aquests diners?

Quan el PP va arribar al govern espanyol el 2011, ja no veia clara la necessitat d’una inversió com la del Castor, ni com s’havia negociat el projecte entre ACS i el govern del PSOE. Fins i tot el 17 d’abril del 2012 -molt abans dels terratrèmols- va presentar un recurs contenciós-administratiu al Tribunal Suprem per anul·lar l’últim paràgraf de l’article 14 del reial decret 855/2008, en el qual l’Estat es comprometia a indemnitzar Escal UGS, fins i tot en cas de “dol o negligència”. El Suprem, però, va desestimar el recurs perquè considera que no hi ha motius perquè la instal·lació passi a mans de l’Estat, en cas de rescissió, de manera gratuïta, fent-se seu un dels arguments de la defensa d’Escal, que considerava injust que l’Estat rebés unes “instal·lacions caríssimes que mai s’haurien construït sense l’existència de la clàusula a debat”. El Suprem, però, també afegia que en funció del grau de negligència de l’empresa, la indemnització podria variar. Davant aquesta resposta, el govern del PP es podria plantejar una batalla jurídica contra Escal UGS per pagar el mínim possible, però segurament no ho farà perquè l’empresa també pot acusar el govern espanyol de negligent per haver autoritzat una instal·lació que ha resultat defectuosa. Ara l’Estat ha de decidir si planta cara o si busca un acord polític amb Florentino Pérez per una xifra inferior als 1.600 milions.

Què és i per a què havia de servir el Castor?

El Castor és un magatzem de gas submarí que aprofita un antic jaciment de petroli -Amposta- abandonat des de fa dècades. Consta d’una plataforma marina i una altra de terrestre connectades per un gasoducte de 22 quilòmetres. El magatzem havia de ser el més gran d’Espanya amb una capacitat de 1.300 milions de metres cúbics de gas que permetrien proveir el sistema gasístic estatal durant almenys 15 dies. El gas s’injectaria al magatzem i es guardaria fins que fos necessari. El Castor es va dissenyar en plena bombolla immobiliària i amb unes previsions de demanda de gas que creixen sense parar. Abans d’iniciar la construcció, aquestes previsions ja no eren les mateixes, però el projecte no es va aturar.