Catalans i escocesos s'envegen mútuament

Periodista, polític escocèsEn alguns aspectes, els nacionalistes escocesos tenen bones raons per envejar els seus col·legues catalans.

Tot i que Catalunya encara està lluitant per poder fer un referèndum sobre la independència, el moviment independentista català té el suport de la majoria dels catalans.

A Escòcia, d'altra banda, el Partit Nacional Escocès (SNP) ha guanyat el dret d'organitzar una votació sobre la independència, però la majoria dels escocesos segueixen negant-se a separar-se del Regne Unit.

Quan vaig visitar Barcelona la setmana passada, va sorprendre'm la força del sentiment nacionalista entre els catalans del carrer. L'estelada penja en gairebé cada bloc de pisos. El camí cap a la independència està alimentat per un corrent creixent de l'opinió pública.

A Escòcia les coses són diferents. L'SNP és popular perquè ha estat efectiu com a partit d'un govern autònom. Menys del 35% dels escocesos diuen que votaran sí en el referèndum de l'any vinent (tot i que més d'un 50% volen més poders per al Parlament escocès). La bandera nacional escocesa -la saltire - és un símbol políticament neutral que pertany tant a unionistes com a nacionalistes.

L'argument a favor de la independència escocesa s'articula gairebé exclusivament sobre termes pragmàticament polítics i econòmics. De fet, els darrers anys, l'SNP ha fet un esforç per evitar referències a la cultura nacionalista, que al Regne Unit tendeixen a ser associades amb elements marginals de l'euroescepticisme i la dreta.

Aquests dies, el líder de l'SNP i primer ministre escocès, Alex Salmond, parla de la "unió social" que vincula Escòcia i el Regne Unit i que es mantindrà en cas de separació.

Diferències històriques

El nacionalisme català posa molta més èmfasi en la cultura i la llengua. És totalment comprensible. Catalunya ha patit diversos intents per part de les autoritats espanyoles d'eradicar o diluir la seva identitat cultural. Més enllà, mentre que Escòcia és reconeguda com una nació a nivell internacional, Catalunya és sovint tractada com poc més que una regió d'entre tantes a Espanya. Això fa que la necessitat catalana d'afirmar la seva autonomia cultural sigui més urgent.

Escòcia i Catalunya han tingut experiències històriques diferents. La unió política d'Escòcia amb Anglaterra al segle divuit va ser més o menys consensuada i vol ser una "associació entre iguals". Catalunya va ser integrada forçadament a Espanya i hi segueix estant constitucionalment subordinada.

És possible que això expliqui la posició relativament cooperativa que el govern britànic té amb el cas escocès i l'enfocament molt menys col·laborador del govern espanyol.

Però sospito que Londres hauria estat molt menys receptiva amb les demandes de l'SNP sobre el referèndum si les enquestes suggerissin que els escocesos votaran a favor de la independència. I, precisament, si el desig català per la independència fos més dèbil, Madrid estaria més disposada a comprometre's.

Escòcia i Catalunya es troben, fins a cert punt, en camins polítics paral·lels. Però són països petits fent campanya a favor de l'autonomia dins d'unitats polítiques més grans. Tots dos tenen moviments nacionalistes moderns i proeuropeus (encara que amb estils de campanya molt diferents).

Però les similituds no han de ser exagerades. Els escocesos semblen disposats a rebutjar la independència l'any vinent i els catalans semblen preparats per rebre-la.