Tothom pendent de la decisió escocesa

Els escocesos aniran a les urnes d’aquí un mes, el 18 de setembre, per decidir si volen la independència o prefereixen quedar-se al Regne Unit. Les enquestes apunten que els partidaris de deixar les coses tal com estan s’imposaran a les urnes, però molts aguanten la respiració fins a l’últim moment.

L’impacte de mantenir l’actual statu quo serà molt més limitat que no pas un trencament del Regne Unit. En l’escenari del no a la independència, Londres podrà dir que va donar la veu als escocesos i Edimburg guanyarà autogovern per la via autonomista. Però si guanya el sí a la independència i Escòcia es converteix en un nou país, la situació que es viurà serà molt diferent.

El terratrèmol polític d’un resultat com aquest podria costar la cadira al mateix primer ministre britànic, David Cameron, que passaria a la història com l’home que va obrir la porta de sortida als escocesos. L’onada expansiva es faria sentir també a Brussel·les, on la UE es veuria obligada a obrir una negociació per adequar el repartiment de poder dins de les institucions europees a la nova realitat. El procés d’adhesió establiria un precedent i seria un mirall per a altres territoris europeus que aspiren a convertir-se en estat.

Sigui pel procés de votació, pel triomf del sí o del no, o per la possibilitat que s’hagi de construir un nou estat i integrar-lo a la comunitat internacional o de digerir la victòria del no, totes les mirades aniran dirigides a Escòcia aquest setembre.

Si guanya el SÍ

El futur polític de Cameron, en joc

Totes les mirades se centraran en el primer ministre britànic, David Cameron, si triomfa el sí en el referèndum d’independència. Ell va ser el responsable de cedir la veu al poble escocès i ell negociarà, si escau, els termes de la separació. Tot això amb unes eleccions pel mig -la primavera del 2015- en què la seva reelecció penja d’un fil. “Serà un cop molt dur per a Cameron però qualsevol primer ministre hauria convocat igualment el referèndum. Al Regne Unit prima el principi democràtic i com que era un dels compromisos del programa del Partit Nacional Escocès (SNP), que va guanyar les eleccions, s’havia de fer”, explica Xavier Solano, assessor de l’SNP. “Un sí a la independència l’afectaria de ple. De fet, Cameron repeteix un cop i un altre que no plegaria per no donar un motiu més als electors perquè votessin que sí”, reflexiona el periodista escocès Niall O’Gallagher.

Tocaria negociar

El sí a la independència obriria una negociació de 18 mesos entre Edimburg i Londres per pactar -respectant “el millor interès de tothom”, com assenyala l’acord per al referèndum entre els dos governs- les grans qüestions clau del futur estat, com ara quina moneda tindrà, quina part del deute de la resta del Regne Unit assumirà i què se’n farà de les armes nuclears que ara hi ha en submarins en aigües territorials escoceses.

Un escenari d’incertesa

El discurs oficial de Brussel·les sempre és el mateix: el referèndum escocès és un tema de política interna del Regne Unit. Però fora de micròfons, ningú nega que el més “còmode” per a la Unió Europea seria que guanyés el no. “Molts ja estan posant espelmes perquè no guanyi el sí a la independència”, ironitzava un alt diplomàtic.

La presidència de torn de la UE, que Itàlia ocupa aquest semestre, assegura que els socis europeus ja estudien “diferents escenaris” per preparar la independència d’Escòcia, tot i que des de Brussel·les fonts comunitàries insisteixen que no s’està preparant res perquè el Regne Unit no ha fet cap petició en aquest sentit.

En qualsevol cas, és evident que el sí tindria conseqüències per al conjunt de la UE, però no se sap ben bé quines. Hi ha molta incertesa jurídica perquè no hi ha precedents d’una escissió interna.

Acord per unanimitat

El govern d’Alex Salmond afirma en el seu llibre blanc sobre la independència d’Escòcia que el nou país no hauria de demanar l’adhesió a la Unió Europea com han fet altres estats com Macedònia o Turquia, sinó que es faria mitjançant l’article 49 dels Tractats, que permetria el reingrés d’Escòcia gràcies a un acord entre els vint-i-vuit que es cuinaria en els 18 mesos que passarien entre el referèndum i la declaració d’independència. Això sí, caldria unanimitat entre els socis europeus. El govern espanyol, sempre incòmode amb la consulta escocesa, ja ha dit que no s’hi oposarà argumentant que el cas d’Escòcia és diferent al de Catalunya, atès que el referèndum ha sigut pactat amb Londres.

L’impuls somiat pel sobiranisme

És el que estan esperant els sectors sobiranistes a Catalunya. Un triomf del sí a la independència d’Escòcia podria desencadenar -deia l’eurodiputat de Convergència Ramon Tremosa- un “cercle virtuós” que afavorís de retruc les aspiracions dels partidaris de l’estat propi a Catalunya. Si s’imposa el yes i els governs d’Edimburg i Londres obren una fase de negociació per acordar els termes de la separació, sense sobresalts ni dramatismes, i en paral·lel Brussel·les activa un mecanisme per fer encabir el nou estat a la Unió Europea, abatria els arguments del govern espanyol sobre les suposades conseqüències catastròfiques d’un procés independentista a Catalunya. Si el procés escocès culminés amb èxit, els altaveus antisobiranistes a l’estat espanyol toparien amb un cas concret dins Europa que desmentiria els seus pitjors auguris.

El paradoxal efecte negatiu

Ara bé, Josep Maria Reniu, professor de Ciència Política de la Universitat de Barcelona, adverteix d’un efecte immediat que contradiu l’entusiasme amb què des de les forces sobiranistes es desitja que el sí guanyi a Escòcia perquè doni un impuls al sí-sí de cara al 9-N a Catalunya. “Una victòria dels independentistes escocesos podria, paradoxalment, generar un reforçament dels anticossos unionistes”, alerta Reniu en declaracions a l’ARA. Segons el politòleg, aquests sectors constatarien “l’èxit d’un procés amb menys suport social” que a Catalunya a hores d’ara, i això faria créixer les seves pors. “Serviria els arguments més reaccionaris en safata davant una societat catalana molt més activa”, argumenta.

Si guanya el NO

Més autonomia per a Escòcia

El no a la independència d’Escòcia aplanarà el camí per donar més poders al Parlament d’Edimburg. Es dóna la paradoxa que aquesta opció, que no serà a la papereta de vot del referèndum, és la preferida per la majoria d’escocesos. De fet, sense canviar res, el poder fiscal d’Escòcia augmentarà molt en pocs anys, a partir de lleis que ja estan aprovades, i això donarà més marge d’actuació al govern d’Edimburg. També els tres grans partits britànics -que fan campanya pel no- han anunciat que donaran més poders a Edimburg, tot i que no es posen d’acord en quins. “A aquestes alçades tothom està d’acord a donar més competències a Escòcia, ningú accepta l’statu quo com la solució. I això tindrà impacte també sobre Gal·les i Irlanda del Nord”, explica Xavier Solano, assessor de l’SNP.

El somni independentista

Què serà del líder independentista Alex Salmond si perd el referèndum? ¿Quedarà enterrat per sempre el projecte d’un nou estat a Escòcia? “Tot dependrà de l’amplitud de la derrota. Per ara res suggereix que Salmond es retiri. És un personatge molt intel·ligent i els escocesos el valoren molt”, explica John Curtice, professor a la Universitat de Strathclyde. “El referèndum és una oportunitat per a una generació”, diu la guia editada pel govern independentista escocès, que deixa entendre que una nova cita amb les urnes no seria abans de trenta anys. Però Nicola Sturgeon, la número dos de l’SNP i delfí de Salmond, va obrir la porta a tornar a votar d’aquí quinze anys. De fet, és el temps que el Quebec va esperar entre el primer i el segon referèndum d’independència.

Alleugerits per un problema menys

Els 28 socis europeus, sobretot Londres i Madrid, respirarien tranquils si guanya el no al referèndum d’Escòcia. Una escissió interna a la Unió Europea provocaria problemes jurídics i polítics d’abast incert i obriria la caixa dels trons. La independència d’Escòcia seria, sense cap mena de dubte, un precedent per a altres processos sobiranistes com el de Catalunya.

A ulls dels governs, poc amics dels moviments secessionistes, si guanya el no, la UE tindria un problema menys. En aquest cas, totes les mirades se centrarien en Catalunya, un procés que genera més preocupació que l’escocès perquè no té l’aval del govern espanyol. Fonts comunitàries admeten que a Brussel·les hi ha “nerviosisme” davant els referèndums d’Escòcia i Catalunya.

Brussel·les, en contra

El futur president de la Comissió Europea, el conservador luxemburguès Jean-Claude Juncker, no amaga que és contrari a les secessions dins de les fronteres de la UE. La seva posició és clara: prefereix que guanyi l’opció del no a Escòcia. Però fa poques setmanes va haver de reconèixer que si guanya el sí i Londres avala el resultat, ell no s’hi oposarà.

La seva opinió sobre les secessions és menys bel·ligerant que la de José Manuel Durao Barroso, actual president de l’executiu comunitari. Barroso, que ja no ocuparà el càrrec quan se celebri el referèndum sobre la independència d’Escòcia, és dels líders que s’ha mostrat més contundent contra els processos independentistes. Va arribar a dir que seria “molt difícil, si no impossible” l’adhesió d’Escòcia a la UE si aconsegueix la independència.

Munició per als unionistes

A Catalunya, els partits donen pràcticament per fet que, malgrat els progressos dels independentistes escocesos a les enquestes, el no té moltes opcions d’imposar-se. Precisament aquest resultat previsible faria que ningú s’estranyés d’una victòria del no. Però les forces contràries al procés no ho desaprofitarien per presentar el sobiranisme com un projecte condemnat al fracàs. Donaria més munició al govern de Mariano Rajoy contra els plans sobiranistes a Catalunya.

Pel politòleg Josep Maria Reniu, però, l’efecte immediat d’una victòria del no a Escòcia, pensant en la consulta del 9 de novembre, podria ser ínfim. El cas escocès i el català “són processos que segueixen patrons ben diferenciats”. A Escòcia l’origen cal buscar-lo en la promesa electoral del primer ministre escocès, Alex Salmond, de convocar un referèndum, mentre que a Catalunya va ser la mobilització social -molt superior que a Escòcia- la que va desencadenar el procés. També és ben diferent la manera que té d’encarar el procés escocès el primer ministre britànic, David Cameron, enfront del rebuig reiterat de Rajoy a abordar el cas català. “Per tant, tot i que es podria pensar que els dos processos van íntimament lligats, una derrota escocesa no hauria de tenir cap efecte negatiu sobre el cas català. En tot cas es podria utilitzar argumentalment per esperonar encara més els indecisos i també es podria adduir com a exemple democràtic per totes bandes”, raona Reniu.