Bangla Desh: un desastre anunciat
Amb la globalització, la indústria de la confecció ha crescut sense control i amb una mà d'obra indefensa
Barcelona.Les samarretes i els pantalons que cusen omplen les botigues d'Occident, però les obreres de Bangla Desh són unes de les més mal pagades del món. "Heu de mantenir les fàbriques en funcionament: si no, perdreu la feina i haureu de tornar al poble", deia ahir la primera ministra Sheikh Hasina, davant les protestes desencadenades després de l'esfondrament, dimecres, de l'edifici de tallers Rana Plaza de Savar, un districte de la capital, Dacca. Mentrestant, els familiars es desesperen amb la lentitud de les tasques de rescat i les autoritats no tenen cap esperança de trobar més supervivents entre la runa. L'accident industrial més greu de la història del país ha deixat al descobert els draps bruts d'un sector clau per a l'economia.
Menys de 40 euros al mes i llargues jornades
Segons l'informe de l'ONG britànica War on Want, que va visitar desenes de fàbriques, el sou mitjà de les obreres de la confecció és de 37 eurors al mes, i el de les ajudants, de 30 euros. Els sous es lliguen a la productivitat i com que és impossible assolir els objectius en la jornada legal de vuit hores, la majoria de treballadores fan entre 10 i 30 hores extres cada mes sense cobrar-les. "Les fàbriques de Bangla Desh proveeixen grans multinacionals, que els encarreguen comandes d'una peça amb un termini de lliurament. Els empresaris locals tenen plantilles curtes i quan tenen una punta de feina forcen la màquina per complir-la", explica Albert Sales, portaveu de la campanya Roba Neta.
Obreres joves del camp: la mà d'obra barata
La confecció es basa en l'ús intensiu de mà d'obra i requereix poca inversió en maquinària. En un país rural com Bangla Desh, cada any un 6% de població del camp, expulsada per la mecanització agrícola, és atreta per les fàbriques de la ciutat. Els empresaris s'estimen més contractar dones joves, que són considerades més dòcils, més estables i més subjectes als vincles familiars. És habitual que el seu sou sigui l'únic que entra a casa seva (les famílies que poden enviar un fill a estudiar prefereixen reservar aquest privilegi als nois) i això les lliga a acceptar les penoses condicions laborals. La llei permet treballar a partir dels 16 anys, sempre que es pugui compatibilitzar la feina amb els estudis i que les condicions de la feina no siguin insalubres.
Fàbriques amuntegades i boom de la deslocalització
La indústria de la confecció de Bangla Desh ha crescut exponencialment des dels anys vuitanta, alimentada per l'onada de deslocalitzacions i per la liberalització econòmica, la desregulació del mercat laboral i les bonificacions fiscals, que van atreure inversió estrangera. Ara suposa el 80% de les exportacions del país, i compta amb gairebé 5.000 tallers, on treballen tres milions de persones. En un context de forta pressió demogràfica i amb una normativa urbanística que només existeix als papers, és freqüent que s'instal·lin fàbriques en edificis previstos per a altres usos, com el de Savar, que era un centre comercial. Per encabir-hi els tallers hi van afegir quatre plantes sense permís.
La repressió sindical ofega la resposta
El 2010 la Federació Nacional de Treballadors de la Confecció va aconseguir un augment del salari mínim, que era de 16 euros mensuals. L'any següent el govern va imposar l'estat d'excepció per aturar les mobilitzacions. A les fàbriques s'impedeix cap organització sindical. Fa un any, Aminul Islam, del Bangladesh Workers Solidarity Center, va aparèixer mort als afores de Dacca amb signes clars de tortura.