Balances a la carta per negar el greuge de la Generalitat

Barcelona“La percepció cada cop més estesa entre la població [de Catalunya] que la comunitat ha experimentat [...] un clar maltractament fiscal [...] ha jugat un paper important en l’avenç de l’independentisme”. Aquesta afirmació apareix en el primer paràgraf dels resultats de les balances fiscals del 2011 elaborades per Ángel de la Fuente en la versió penjada a Fedea, on treballa l’economista. Ningú podrà negar que no és transparent i no revela les seves intencions de bon principi. En la versió del ministeri d’Hisenda no apareix aquesta referència, però Cristóbal Montoro ja va deixar clar en el seu moment que l’objectiu de canviar la metodologia de càlcul utilitzada fins ara per obtenir els saldos fiscals entre comunitats responia a la voluntat de rebatre les raons econòmiques que alimenten l’auge sobiranista.

I, finalment, després de diversos retards i de cuinar les xifres a consciència, De la Fuente va presentar ahir uns resultats que fan mans i mànigues per refutar qualsevol tipus de greuge català. La metodologia, innovadora, tan sols pot minimitzar el dèficit fiscal a 8.455 milions el 2011, però sí que en justifica una bona part. Ara bé, per fer-ho, ha de recórrer a maniobres discutibles.

Un sol mètode

Les balances es presenten només amb el model de càrrega-benefici

Malgrat que hi ha dos models per repartir les despeses en les balances fiscals, De la Fuente només utilitza el de càrrega-benefici, que considera que la despesa s’ha de quantificar al territori que teòricament se’n beneficia, i no on es gasta. Així, malgrat que els funcionaris dels ministeris espanyols treballen a Madrid i gasten el seu sou majoritàriament allà, aquest model considera que tot l’Estat es beneficia de la seva tasca i, per tant, la despesa que generen no es computa com si es destinés a la Comunitat de Madrid, sinó que es reparteix a totes les comunitats segons la població. Passa el mateix, per exemple, amb l’exèrcit, el cos consular o la família reial. Segons aquestes balances, 2,3 dels milions que va destinar l’Estat el 2011 a la casa reial van beneficiar Catalunya. El Govern, per contra, prefereix imputar les despeses allà on es paguen, ja que repercuteixen en l’economia i la generació d’ocupació a la zona.

Concepció unitària

Parteix d’una idea d’estat central amb regions no autònomes

“El sistema [...] es constituirà des de l’òptica d’una hipotètica administració central augmentada, a la qual correspondrien en principi tots els recursos tributaris del país i que en canalitzaria després una part cap a les administracions territorials”, explica el document. És la fórmula que ha trobat De la Fuente per homogeneïtzar competències i pressions fiscals diferents i permetre així comparar els diversos saldos fiscals. L’objectiu és observar si totes les comunitats tenen un nivell de recursos equitatiu per fer front als seus serveis públics. Però el problema és que Espanya no és un estat unitari i les comunitats tenen marge de gestió i legislació. Per tant, si l’objectiu del model de De la Fuente és que totes tinguin els mateixos recursos, quin incentiu tindran per ser més eficients o per obtenir-ne de nous? Si totes les persones cobressin igual, fessin la feina que fessin, quin incentiu tindrien per treballar més o assumir riscos?

Limita l’autogovern

Redueix el marge per repartir els recursos de les comunitats

Lligat amb el punt anterior, De la Fuente afirma que el que pretén és garantir uns recursos mínims i homogenis per blindar les polítiques socials de totes les comunitats autònomes. Però el que fa en realitat és situar aquestes partides i les altres de competències transferides -presons i policia a Catalunya, per exemple- com els límits en el repartiment de la despesa autonòmica. La resta de competències, encara que compartides, les atribueix a l’Estat i, per tant, si alguna comunitat hi vol actuar, ha de restar els recursos necessaris d’alguna altra banda. Així, per exemple, ocupació o promoció econòmica ho situa com a vedat de l’Estat, malgrat que la Generalitat hi pot incidir. Si ho vol fer, aquestes balances la forcen a restar la despesa d’altres partides, encara que sigui des del punt de vista comptable. S’alimenta així la idea segons la qual si Catalunya no té diners per a polítiques socials és perquè els malgasta en altres qüestions.

Ni turisme ni exportacions

Els seus ingressos no s’imputen als territoris que els generen

Una de les decisions més polèmiques de De la Fuente ha sigut no territorialitzar els ingressos provinents del turisme i les exportacions. Per contra, suma tots els recursos generats per aquestes dues vies i els reparteix proporcionalment a la població de cada comunitat. Una decisió que afecta greument la balança fiscal de Catalunya, la comunitat líder en turisme i exportacions de tot l’Estat, i minimitza clarament el seu dèficit fiscal. De fet, segons els mateixos càlculs de De la Fuente, els turistes van gastar el 2011 fins a 8.878 milions a Catalunya en despeses subjectes a IVA, un 25,9% del que van gastar a tot l’Estat. Una xifra similar a la que presenten les Illes Balears, on l’economia és molt dependent del turisme i on, amb aquesta arbitrarietat, sembla que el seu dèficit fiscal sigui molt inferior. Així mateix, i segons les mateixes balances fiscals, Catalunya va exportar a l’exterior el 2011 per valor de 56.460,3 milions d’euros, un 25,7% del total exportat pel conjunt de les autonomies. Malgrat tot, segons De la Fuente, la seva contribució per la via del turisme i les exportacions hauria sigut només proporcional a la seva població, com la de la resta de comunitats. Paradoxalment, la despesa causada a la Generalitat pels turistes sí que es computa territorialitzada, i les campanyes de turisme de l’Estat s’imputen proporcionalment, però no a la població, sinó al volum de negoci que genera el turisme a cada territori.

Minimitza la cooficialitat

Comptabilitza 3,5 cops menys el cost de la promoció lingüística

El finançament del 2009 quantificava en 237 milions el cost de la normalització lingüística a les comunitats amb llengües cooficials. Però De la Fuente creu que la quantitat “no sembla raonable” i considera el cost de la normalització 3,5 cops inferior. Per això l’economista imputa la major part de les transferències que reben els Països Catalans i Galícia per aquest concepte com si s’haguessin de destinar a polítiques socials. Així, considera que Catalunya havia de gastar 55,4 milions a normalitzar el català el 2011 i, al mateix temps, aportar 39,5 milions a la promoció del castellà a l’exterior.

Dubtes i aleatorietat

Algunes quantitats es calculen “una mica a ull” o no s’expliquen

L’informe de les balances deixa alguns elements en l’aire, com el mètode seguit per quantificar el cost dels serveis socials segons el cost de la vida i la demografia de cada territori. Fins i tot reconeix que, a l’hora de territorialitzar el cost de les infraestructures de transport, s’ha fet “una mica a ull”. Altres decisions també han sigut aleatòries.

Les segones balances fiscals estatals

El debat de les balances ve de lluny. Ja als 80, polítics de CiU, com ara Ramon Trias Fargas, les havien reclamat. Sabien que seria una arma política poderosa per combatre la imatge del suposat privilegi català enfront de la resta de territoris i per carregar de raons la reivindicació d’un sistema de finançament que tendís a convergir amb el concert basc i navarrès, una figura que el PP i el PSOE mai han qüestionat. Però no va ser fins al 2004 -quan Zapatero va necessitar els vots d’ERC per ser investit- que va arribar el compromís de fer-les públiques. Després d’un llarg debat metodològic, l’Institut d’Estudis Fiscals les va fer públiques el 2008 amb dades del 2005 atenent l’encàrrec del govern. Va utilitzar dos mètodes: el de càrrega-benefici (l’únic que s’ha utilitzat aquest cop) i el del flux monetari. El primer situava el dèficit fiscal català en 11.144 milions (6,6% del PIB) i el segon en 14.808 (8,7%). Catalunya n’elabora de pròpies i Extremadura també, però són ben diferents.