Ángeles Serres: “Vam passar molta por i molta vergonya”

Ángeles Serres (l’Hospitalet de l’Infant, 1931) va emprendre el camí de l’exili el 1948. La seva mare va passar la postguerra sola i amb tres filles a Barcelona. Quan va emmalaltir va decidir portar les filles amb el seu pare i van travessar la frontera a peu.

Com va viure els primers anys de la postguerra?

El meu pare era xòfer i durant la guerra portava menjar als quarters. El 1939, quan va començar la retirada, ens va portar a mi, la meva mare i les meves dues germanes a viure amb una tieta a Bacelona. Ell era anarquista i va fugir a França. La mare agafava totes les feines que podia: fregava, cosia, planxava... Ens va portar al convent de les Franciscanes Missioneres de Maria. Per una pesseta al dia, ens ensenyaven a escriure i a cosir. De matemàtiques, res.

Al final van decidir marxar.

La meva mare estava malalta i va decidir portar-nos a França. El meu pare li va enviar un guia. Era el 1948. Va ser el 13 de maig. Ho recordo molt bé, perquè el dia abans, que era Sant Ponç, hi havia fira, i les tres germanes vam anar-hi i ens vam vendre les trenes de cabell. L’endemà vam fer un farcell petit, perquè ningú notés que marxàvem. Vam anar amb tren fins a Portbou. Al capvespre vam començar a travessar la muntanya. Anàvem nosaltres quatre, i una dona jove amb un nadó. El guia ens va dir que sobretot no féssim soroll i la dona portava tot el dia el nen al pit perquè no plorés. Pel camí ens vam trobar dos guàrdies civils, prop d’una via de tren. Quan ens van veure es van girar d’esquena i van dissimular. Ens devien veure tan desgraciats que van fer mitja volta i no ens van detenir.

Com va passar aquests tres dies?

Només portàvem menjar per a un dia. Plovia. El menjar es va acabar i arreplegàvem herbes que el guia ens deia que podíem menjar. Vam arribar esgotats i allà ens van portar a una espècie de calabós. L’endemà va venir el meu pare i ens va portar a Orleans. Ell tenia feina. La mare, però, va arribar molt malalta. L’endemà ja la van ingressar i als sis mesos es va morir.

Què van fer?

La meva germana va trobar feina com a modista i jo vaig entrar a treballar en una fàbrica de confecció. Poc després vaig conèixer el meu marit, que també era anarquista. Al cap de quatre anys vam poder tornar a Barcelona. El meu pare i les meves germanes es van quedar a França.

La seva mare devia ser una dona molt forta.

Sí, va patir molt. Havia de treure diners d’on podia. També va haver de fer estraperlo: anava al poble del meu pare, a Tarragona, comprava i ho venia aquí. Vam passar molta por i molta vergonya. La meva mare arribava de Tarragona amb tot el que podia vendre i havia de passar per davant la policia. Sort que mai la van enxampar. M’ha costat molt parlar-ne. Encara ara, quan torno a l’Estació de França, m’angoixo. Ho vam passar molt malament.