Són Snowden o Manning el futur del periodisme d'investigació?

The New York TimesGran part de les especulacions que s'han fet sobre el futur del periodisme se centren en el model de negoci a seguir: com es poden generar beneficis que serveixin per pagar la gent que recopila i difon la informació? Aquesta doble pàgina és una conversa, una discussió (en gran part) civilitzada entre dos punts de vista molt diferents sobre com ha de dur a terme la seva missió el periodisme.

Estimat Glenn

Tu i jo hem arribat al periodisme des de tradicions ben diferents. M'he passat la vida treballant en diaris que promouen un periodisme agressiu però imparcial, que s'esforcen perquè editors i periodistes deixin de banda la seva pròpia opinió. La teva trajectòria té uns orígens menys imparcials i segueix una tradició militant: primer, com a advocat; després, com a bloguer i columnista. La teva manera d'escriure deixa ben clar quin és el teu punt de vista.

En la història dels periodistes conscienciats i compromesos als Estats Units, crec que hi ha elements dignes d'admiració. Ara bé, el periodisme que practiquen diaris com el New York Times i altres gegants de la comunicació també ha aconseguit grans fites informatives incloent-hi algunes revelacions sobre l'abús de poder perpetrat per la NSA abans que el cas Snowden fos revelat. La premsa generalista ha comès errors i per aquest motiu se'ns ha censurat justament. Suposo que em diràs que no se'ns ha censurat prou, així que et passo la paraula.

Estimat Bill

Sens dubte, els periodistes que treballen en mitjans de l' establishment (i The New York Times ho és) han produït reportatges i notícies de gran rellevància en els últims vint anys. Alhora, aquest model informatiu ha derivat en un periodisme atroç i ha propiciat determinats mals costums que debiliten la professió. Sovint passa que, perquè no se l'acusi d'haver inclòs la seva opinió en un article, el periodista evita qualsevol frase sentenciosa sobre el que realment ha passat i opta per una opció més covarda i supèrflua del tipus: "Això és el que diuen totes dues bandes i jo no resoldré aquesta divergència ni aprofundiré en el cas". Això produeix un tipus de periodisme autoanihilador que resulta tan inefectiu com avorrit. I el pitjor de tot és que aquest model es basa en un concepte fals: els éssers humans no som màquines guiades per l'objectivitat. Tots percebem i processem el món a través de prismes subjectius.

La clau és saber diferenciar aquells periodistes que honestament aparten la seva subjectivitat i ideologia d'aquells que, de manera deshonesta, fan veure que no en tenen o l'amaguen als seus lectors.

Estimat Glenn

No és que cregui que els periodistes hagin de fer veure que no tenen opinió. El que crec és que, com a disciplina professional, han de deixar les seves opinions a part i deixar que els fets parlin per ells mateixos. Una vegada que has fet públiques les teves opinions més subjectives i la teva ideologia política, resulta temptador ometre o minimitzar certs fets de manera que acabin justificant el seu punt de vista.

Quan les autoritats ens demanen que no publiquem una informació, analitzem la situació i després decidim. Si no ens convencen els seus arguments, ho publiquem, sovint en contra de la voluntat del govern. Si ens convencen, ens esperem a publicar-ho o eliminem algunes parts de la informació. Quina política seguiries a l'hora de publicar informació que, segons altres parts, podria posar en perill la seguretat nacional? (Entenc que, en el teu cas, aquesta pregunta no es tracta només d'una hipòtesi.)

Estimat Bill

Quan es tracta de manipular una informació, no crec que els periodistes que intenten amagar les seves opinions estiguin menys temptats de fer-ho que aquells que, des del principi, han fet pública la seva ideologia. En tot cas, aquells que han intentat amagar-la tenen més marge de manipulació, ja que el lector desconeix la veritable opinió de l'autor i, per tant, no pot tenir-la en compte quan llegeix l'article.

Per exemple, no vaig saber fins molt després de la invasió de l'Iraq que el corresponsal del New York Times John Burns estava a favor d'aquesta intervenció militar. Posteriorment, entre el 2010 i el 2011, Burns considerava que els soldats nord-americans que van envair el país eren "àngels celestials" i "alliberadors". Per mi, això el converteix en un militant més que no pas en un periodista, no creus?

Pel que fa a la qüestió de tenir en compte el perill que publicar determinada informació podria suposar per a gent innocent: és evident que els periodistes ho han de sospesar. Però, per mi, la vida de nord-americans innocents no té més valor que la de persones innocents d'altres països quan he de decidir què s'ha de publicar.

Algú podria dir que així és com ha de ser; en tot cas, sigui quina sigui la ideologia del periodista, segur que no és objectiva . És nacionalista, subjectiva i partidista, cosa que reforça el meu raonament: qualsevol forma de periodisme és subjectiu i constitueix activisme, fins i tot quan intenta que no ho sigui.

Estimat Glenn

Nacionalista , la teva paraula per descriure la ideologia de la premsa americana, és una etiqueta que arrossega una càrrega pesant i desagradable. És la part fosca de patriòtic i insinua una fidelitat cega i xovinista. No puc deixar-ho passar com si res.

El New York Times és internacional però, des de la seva fundació, és una empresa nord-americana, i aquesta identitat comporta uns beneficis i unes obligacions. Els beneficis inclouen una Constitució i una cultura que, comparades amb les de la majoria de països del món, afavoreixen la llibertat de premsa. Hem invertit una gran quantitat d'energia periodística a revelar casos de corrupció i opressió en altres països, però la nostra responsabilitat comença a casa.

Com en qualsevol tasca duta a terme per éssers humans, no sempre aconseguim fer-ho bé del tot. Els crítics d'esquerres, tu inclòs, es van indignar quan van descobrir que havíem amagat la història de les escoltes secretes de la NSA durant un any fins que jo, com a director, vaig estar segur que l'interès públic superava qualsevol risc potencial per a la seguretat nacional. La decisió final va ser fruit d'una llarga consideració, un procés independent en què es van valorar riscos i responsabilitats, no per "un sentiment de lleialtat amb el govern dels Estats Units".

Canviem de tema?

En una entrevista amb el meu col·lega David Cay Johnston, vas dir que la cobertura informativa que es fa dels governs i altres institucions canviarà radicalment a causa de la permeabilitat dels continguts digitals. Els governs i les empreses depenen de grans quantitats d'informació que guarden com a tresors. Segons les teves paraules, només cal tenir-hi accés i una consciència trasbalsada per crear un Edward Snowden o un Bradley Manning. Però crec que encara cal una cosa més: la voluntat d'arriscar-ho tot. Manning ha estat sentenciat a 35 anys de presó per les filtracions de Wikileaks, i Snowden afronta tota una vida a l'exili. La immensa càrrega de responsabilitat que suposa el periodisme d'investigació només és assolible per alguns periodistes, que cultiven les seves fonts de confiança durant mesos o fins i tot anys, i no per algú que està dins del sistema i que, de cop i volta, decideix confiar un llapis USB ple de secrets nacionals a algú que ni tan sols coneix. Realment creus que persones com Snowden o Manning representen el futur del periodisme d'investigació?

Estimat Bill

Per entendre el que vull dir amb nacionalista , analitzem la decisió del New York Times (NYT) de no utilitzar la paraula tortura per descriure les tècniques d'interrogatori utilitzades durant el mandat de Bush. Tu defenses que l'ús d'aquesta paraula resulta innecessari perquè ja descrius les tècniques utilitzades amb detall. D'acord: però el NYT no s'ho va pensar gens a l'hora de fer servir la paraula tortura quan descrivien les tècniques que feien servir altres països contra els Estats Units.

Però anem al gra: si és veritat (que no ho crec) que la política de transparència a ultrança de Wikileaks pot derivar en filtracions excessivament perilloses, la posició excessivament còmplice del NYT i altres mitjans de comunicació amb el govern dels Estats Units també genera un tipus de periodisme perjudicial. No va ser Wikileaks, per exemple, qui va omplir la seva portada de notícies que proclamaven els arguments oficialistes sobre l'existència d'armes de destrucció massiva i els vincles de Saddam Hussein amb Al-Qaida, tot plegat per justificar una guerra atroç a l'Iraq.

Snowden va recórrer a diversos periodistes que treballen en alguns dels diaris més respectats del món. No ens vam trobar un "llapis USB" a sobre de l'escriptori i prou: vam treballar durant força temps per construir una relació de confiança i per desenvolupar un marc de treball que ens permetés informar sobre aquest material. Quina diferència hi ha entre això i el que va fer Daniel Ellsberg a la dècada dels 70, quan va proporcionar els papers del Pentàgon al NYT?

Estimat Glenn

Evidentment, estem d'acord que l'afecte del govern nord-americà per la llei d'espionatge i la seva promptitud a l'hora d'enviar a la presó els periodistes que protegeixen les seves fonts d'informació han creat un clima d'allò més advers per al periodisme d'investigació. Tots dos estem d'acord que aquesta situació és deplorable i perjudicial per a la democràcia.

Abans d'acabar, però, m'agradaria tornar a parlar una vegada més del tema que més ens fa discrepar.

Necessitem un periodisme que sigui imparcial, ara més que mai, perquè vivim en un món on els mitjans de comunicació depenen de les seves afinitats, on els ciutadans poden construir (i ho fan) caixes de ressonància per difondre les seves idees. En aquest context, és massa fàcil sentir-se informat sense topar mai amb informació que qüestioni els nostres prejudicis.

Glenn, molta sort en aquesta nova aventura. Tot i que no m'ho has demanat, et donaré un consell. En aquest intercanvi, no has dit gairebé res sobre el New York Times que no haguessis dit abans a les pàgines del diari (encara que amb un llenguatge menys contundent). Ser crític amb un mateix i saber rectificar no és divertit, però són actituds tan importants per al periodisme com ho és la imparcialitat, i constitueixen una reverència a la veritat. La humilitat és tan preuada com la passió. Així doncs, el consell és: aprèn a dir "Ens vam equivocar".

Estimat Bill

Crec que has jugat amb el significat de les paraules a l'hora de resumir el nostre debat. La meva visió del periodisme inclou necessàriament tant la imparcialitat com un seguiment rigorós dels fets. Però considero que aquests valors s'aconsegueixen sent honest amb un mateix i reconeixent que cadascú té les seves pròpies idees, no cal adoptar un to fals i condescendent i fer veure que no es té una posició ideològica concreta.

Existeixen tot tipus de prejudicis polítics i culturals que impregnen la visió institucional i la metodologia informativa del New York Times i que, a més, són totalment subjectius i qüestionables. I, exceptuant-ne algunes honroses excepcions, el NYT ha servit durant molt de temps als interessos de les elits i dels més poderosos. La informació que produeix no és menys partidista, subjectiva o opinant que la de tots els nous periodistes i mitjans que, sovint, menysprea de manera tan condescendent.

Gràcies per les teves paraules i per aquest intercanvi tan estimulant. Te l'agraeixo molt.